Que la nit siga nit i de tanta nit que la claror blanca de la lluna vella m’esquince l’ànima i puga endevinar-te entre les ombres. I en saber-te descoberta de seguit m’abraces com una mare o com l’àngel que ens salva sense ser-ne mai conscients.
No crec en la bondat dels qui maten o censuren. Esta terra no coneix fronteres, ací podrem dormir tranquils, a l’altra riba, separats dels homes que generen conflictes o d’aquells covards que en viuen i es pensen que tenen la raó. No més diners, no més coses que embruten les ments. Mos importa, certament, un
Avui, esta vesprada, podria ser el dia que en complís 44. Però no. Avui no és el dia del meu aniversari, però això tant se val perquè avui -quatre gotes, cel tapat, ací, pasturant les cabres- he escampat bona cosa de sorgo. Bé, avui no ha estat el primer dia que intento atreure les tórtores
Fa uns anys vaig tenir una experiència molt desafortunada amb les anomenades teràpies alternatives (o naturals, com vulguen anomenar-se). No com a usuari, exactament. Aquella experiència em marcà molt profundament i des d’aleshores, sempre que he tingut l’oportunitat, quan un amic o amiga s’hi ha referit, evidentment jo li he mostrat la meua desafecció bo
Per la via del centre de la nit una rua de cavalls fan via pel fons de les valls Les seues mares els guien des de dalt de la carena. Indòmites, la tenebra i les mares coneixen totes les marrades i confien que en arribar al pic de l’aurora imaginada serà l’hora de no témer
I Ara les meues mans vençudes es recolzen sobre la meua ànima que com una serp assetjada lluita per fer-se fonedissa en la soca d’una olivera. II El meu ramat de cabres em salva d’una trista immensitat d’ombres. I no em manca res. III Aquest hivern de sequera em du a imaginar com seria viure
El déu del temps em cerca, però és cec i no em pot veure. El déu del temps no sap de lletra i viatja sol per l’univers. Coneix els tarambanes que a cada planeta el droguen amb marihuana i s’adorm allà on li abelleix. De gravetat en gravetat, fa tombs, s’enamora i es perd.
I Una inquietant vesprada d’un sec hivern de blau al cel i silencis que anuncien canvis, han obert de nou la drecera que em portarà a un nou temps. Un nou temps m’espera a quatre bancals d’ací on soc. Quatre bancals de margallons per a les cabres, quatre bancals de llentiscles, quatre bancals d’esbarzers. No
‘I he fet un foc d’estelles dins la gola del llop’ Joan Salvat-Papasseit I Massa claror humida en l’únic dia ventós de gener. Plors sedosos, llàgrimes primes, ocultes passions, odis sense via. Rere les cortines, una caixa de records per cada diumenge assolellat. A l’altra banda del pont, un diumenge plujós, opac. II Respiració agitada,