I
Ara les meues mans vençudes
es recolzen sobre la meua ànima
que com una serp assetjada
lluita per fer-se fonedissa
en la soca d’una olivera.
II
El meu ramat de cabres em salva
d’una trista immensitat d’ombres.
I no em manca res.
III
Aquest hivern de sequera
em du a imaginar
com seria viure en una ciutat.
IV
El silenci, la brisa del vent.
La tèbia claror.
V
Jo també callo i espero
l’arribada sobtada de la llibertat
i el seu somriure indescriptible.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!