I
Una inquietant vesprada
d’un sec hivern de blau al cel
i silencis que anuncien canvis,
han obert de nou la drecera
que em portarà a un nou temps.
Un nou temps m’espera
a quatre bancals d’ací on soc.
Quatre bancals de margallons
per a les cabres,
quatre bancals de llentiscles,
quatre bancals d’esbarzers.
No em pregunto si canto jo
en la inquietant vesprada
o és que el sol de seguit s’apaga
o què collons passa ara.
He escampat la veça,
he omplert la tolva del corral
amb panís i blat pel meu ramat.
La nit serà curta i l’aire etern,
per no variar.
Un aire ha convertit el dia
en un oasi d’aigua neta i fresca
per a que arribe l’endemà
i l’endemà se’m fongue a les mans
com un miratge antic i estrany
com una febrada d’escurçó,
com un avió que no sap volar.
II
Oh cabra, caga’m romaní
al desert, a sota els pins.
Oh cabra, hipnotitza’m
amb la teua calma,
amb els teus sentits.
Porta’m allà, als teus confins.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!