L'Hereu Riera

Espaterrant viatge entre Aguacatán i Cobán pels Cuchumatanes. Sortim que encara és negra nit, i al cap de poca estona d’haver-nos acomodat cadascú al seu lloc al bus, tothom continua el son interromput en hora tan intempestiva.

Quan el sol es lleva ja hem deixat enrere Sacapulas i baixem cap a la profunda vall on es troba Cunén, i uns quilòmetres enllà, seguint el curs del riu, Aspantán, on parem a esmorzar. Al poble hi ha mercat, i com a tots els mercats hi ha molts badocs, i es repeteix en part l’escena de la tarda que vam marxar de Todos Santos, encara que aquesta vegada no és tan multitudinària: en el temps de dir Jesús quedem envoltats de paisans veient-nos baixar de la plataforma com si fóssim criatures celestials (és un dir).

Reprenem la marxa de seguida, comptant arribar a lloc a temps per dinar, com havíem quedat, però aviat ens adonarem que era un càlcul molt optimista. La ruta no és pas molt llarga, sobre el mapa, i és magnífica, més espectacular encara que cap de les que hem fet fins ara, que ja és dir… Però no comptàvem amb un tram sense asfaltar que hi ha a meitat del trajecte, i que ens fa anar de corcoll. A més, abans d’arribar-hi se’ns rebenta una roda: hem travessat uns quants trossos de camí coberts d’esllavissada (el país és geològicament molt jove, sense roques que afermin aquells pendents tan pronunciats, i amb la humitat constant els despreniments de terra són el pa de cada dia), i en un d’ells una pedra s’ha entaforat en una de les rodes dobles posteriors del bus i un dels pneumàtics ha petat.

Sota un sol de justícia, don Magno i en Jan canvien la roda en poca estona (suficient, però, perquè mentrestant l’Angélica faci petar la xerrada amb la mestressa de la casa de pagès on hem parat i s’assabenti de la vida i miracles de tota la família, quin crac!), i podem continuar per aquella carretera de mai acabar, plens de pols fins a les celles. Serpentejant enmig d’aquella verdor selvàtica, la carretera cada cop es fa més solitària, i els escassos camions que veiem de tard en tard anant o venint d’alguna pedrera remota em fan pensar en la novel·la El salari de la por, que vaig llegir fa anys.

  

Finalment, amb penes i treballs, superant la calor asfixiant i les sacsejades, i després de passejar-nos belles estones pel caire de l’abisme (literal: els estimberris aquí no són de broma, i te’ls posen per corbata), arribem a Cobán, on ja ens espera l’Edgar, a qui hem advertit pel mòbil del retard que portem, i un nano de l’associació de minus ens acompanya fins a un hotelet als afores de la ciutat, molt agradable i voltat de vegetació, on farem nit.

Sopem al porxo, amb l’Edgar i el vicealcalde, Marco Tulio Sierra, que és el seu jefe a la Municipalidad, i ens expliquen que les autoritats dels anys violents deixaven intransitables expressament algunes rutes de les muntanyes per putejar la guerrilla. Aquesta ciutat i encontorns va ser un dels punts neuràlgics d’aquell conflicte, i continua essent una zona no pas precisament segura, ni tan sols el perímetre urbà. Mentre travessàvem Cobán hem vist un munt d’establiments amb gent d’uniforme i armes plantada a la porta.

El tema del sopar, però, és l’associació que l’Edgar i uns quants més están organitzant per defensar els seus drets, o per reivindicar-los. És l’objectiu que ens ha dut aquí, i es compleix de sobra; don Feliciano els fa una llarga explicada sobre la seva experiència associativa, en Tano la seva, amb aquella persuasió marca de la casa (vist de fora pot xocar una mica veure’l parlar amb tant d’aplom de la discapacitat a Guatemala amb minus del país, però el feedback acumulat es veu d’una hora lluny, i també que hi ha pensat llargament); i hi diu la seva finalment el polític municipal, que és un paio afable i rialler.

Amb ell ens passem una bona estona parlant d’afers de política local. El vicealcalde ens confessa que té ambicions polítiques, força més enllà de la Municipalidad, i jo, fent broma, el tracto de “Presidente”… L’home riu a cor què vols, i encara més quan li explico que vaig fer una conyeta per l’estil a Girona amb l’aspirant Artur Mas, durant la campanya electoral del 2003, “i mira’l on és ara, al cap de deu anys…”. Ja ho diu la cançó: “La vida nos da sorpresas, sorpresas nos da la vida, ay Dios!”. Oi?

   

“Per a un gran repte col·lectiu cal que hi hagi un gran lideratge. Si minva la força d’aquest timoner, minva el projecte”, ha indicat amb to greu. “Jo faré el que digui el president Mas. Estic d’acord amb el que pensa i diu”, ha expressat, tallat pels aplaudiments.

[Extracte de la crònica de Pep Lloveras a Elsingulardigital.cat sobre la conferència pronunciada ahir dilluns pel president Jordi Pujol davant 300 persones, al Born Centre Cultural, titulada “De Herder i Renan. I el dret a decidir”]

La reacció que toca a l’advertiment del president Pujol és la dels aplaudiments dels 300 del Born. La resposta correcta, necessària i oportuna, personal i col·lectiva, no pot ser altra que aquesta, la mítica “You’ll never walk alone” dels reds de Liverpool, cantada a cor pel poble:

 

 En una sala plena de gom a gom i amb la presència de nombroses personalitats, continuava Lloveras, Pujol va relligar les figures d’un dels pares del romanticisme alemany, Johann Herder (segle XVII), i del racionalista francès Ernest Renan (segle XVIII), per dir que Catalunya té els dos components, “barrejats”, que defensaven aquests dos filòsofs per ser nació: “El substrat de la història, cultural, lingüística i sentimental (Herder) i la voluntat de ser, el plebiscit diari (Renan)”. Per això, va dir Pujol, el Principat ha sigut capaç de resistir “condicions molt difícils”, com el 1714 o el 1936. “Catalunya va ser derrotada però no assimilada, i sempre s’ha recuperat”, a diferència d’algunes regions de França, va remarcar, que sí que van ser vençudes del tot.

“El patrimoni i la voluntat, el plebiscit, són dues cares de la mateixa moneda”, va venir a dir Pujol, compatibilitzant aquells dos autors europeus (que serien “com aigua i oli”), explicava del mateix acte Ivan Vila, a El Punt Avui. “I això fa dècades que el catalanisme ho té clar i ho acredita amb la praxi”.

President Mas: no us deixarem mai sol.
    

Escup el ministre Gargallo,
barrejats amb capellans,
renecs contra els catalans
que volen tocar pirandó,
i com si fos el bisbe de Roma
practicant l’excomunió
ens envia, aquest bon home,
campió de l’eficàcia
en tocant la diplòmàcia,
a voltar per la galàxia
molt més enllà de Plutó
pels segles dels segles,
Amén!

Vol el ministre García,
amb aquest senzill escarment,
que sàpiga del cert la gent      
de la bella regió catalana
(que es veu que no se’n refia)
que del cos místic espanyol
no se’n separa pas quan vol
cap dels seus submisos membres,
i que el vinent 9 de Novembre
serà un festiu qualsevol:
llevar-se tard, missa de nou,
vermut, dinar i migdiada.
I l’endemà serà dilluns
i seguirem per tant tots junts
en bonica comunió
espanyols i espanyoles,
encantats de la garjola
comodíssima d’Espanya
on vivim de fa tres segles
o trenta, aproximadament,
i on viurem amb pau i amor
(pagant el menjar i el beure
i lluint unes bones banyes
catalans i catalanes)
pels segles dels segles.
Amén!
  

 

[Cromo de l’entradeta: plana web dels Herois Indepes]
     

Translation (traducción):

[El ministro Cañete, famoso en su momento por zamparse filetes de vaca loca por un tubo, propone ahora un nuevo desvío del agua del Ebro para apagar la sed de las tierras de secano (una vieja manía insatisfecha del PP, Partido Poruntubista). El Plan Cañete, respetuoso como el que más, dejaría pasar hasta el Delta del río, por supuesto, un caudal eco-ilógico: pequeño, sí, pero suficiente. Total, a día de hoy el agua se desparrama total e inútilmente en el mar, un desperdicio al que por fin se pondrá fin]

[Leyenda del “PLAN ARIAS CAÑETE DE REGADÍO RACIONAL”:

—Río Ebro
—Caño
—Cañete
—Delta
—Caudal eco-ilógico

Guió i dibus: Min
         

 

Translation into Costa Rican (traducción al costarricense):

[El ministro Cañete, famoso en su momento por zamparse filetes de vaca loca por un tubo, propone ahora un nuevo desvío del agua del Ebro para apagar la sed de las tierras de secano (una vieja manía insatisfecha del PP, Partido Poruntubista). El Plan Cañete, respetuoso como el que más, dejaría pasar hasta el Delta del río, por supuesto, un caudal eco-ilógico: pequeño, sí, pero suficiente. Total, a día de hoy el agua se desparrama total e inútilmente en el mar, un desperdicio al que por fin se pondrá fin]

[Leyenda del “PLAN ARIAS CAÑETE DE REGADÍO RACIONAL”:

—Río Ebro
—Caño
—Cañete
—Delta
—Caudal eco-ilógico
  

17 d’octubre de 2013, dj

Final de curs a la Escuelita. Hi ha uns quants dels pares dels nens de l’escola d’educació especial, i també uns mestres de guest stars, la majoria dones, que fan cadascun d’ells una “actividad” molt simpàtica i enrotllada (“poseu-vos tots en rotllana, això mateix, i ara, picant de mans, cantarem aquella cançó que diu…”, etc), i després un parlament molt emotiu. Vénen de no sé quina universitat, on fan de professors, i deuen tenir un cert nivell i un determinat full de serveis, però aquí es comporten com uns maleducats.
Després d’haver amollat les seves al·locucions, agafa la paraula la seño Angelina per fer, com a directora del centre, el seu discurs de final de curs, de to reivindicatiu, a més, i malgrat això (o potser per això mateix), aquelles impresentables decideixen just en aquest moment posar-se a repartir pastissos entre la concurrència, faltant clarament al respecte a la mestra aguacateca, que ha de moure’s i aixecar la veu perquè els que l’escoltem ens assabentem del que diu malgrat el xivarri.
El cas és que he enregistrat tota l’escena amb la meva màquina, i més tard, repassant els vídeos del dia a la terrassa de l’hotel, mentre els buidem al portàtil d’en Quico, comentem la jugada. Pel que expliquen els companys, podria ser que hi hagués tensions soterrades entre ells per alguna història anterior mal resolta (relacionada amb la negativa de l’escola a oficialitzar-se i incorporar-se al circuit nacional, si no recordo malament), però sigui com sigui el paperot d’aquells pendons aquest matí ha sigut penós.
   

En podria haver parlat directament amb la mestra, l’Angelina, a la llarga taula del restaurant on hem anat a dinar (convidats aquesta vegada per la junta d’Asopedi), perquè seia just davant meu, però m’ha fet l’efecte que ella no hi donava més importància (o simplement és més elegant que aquelles dones), i la conversa s’ha enfilat per altres temes. De fet, hem parlat pels descosits, sobre el sistema educatiu, la feina, Catalunya, el tractament de la llengua a l’escola… Quina és la llengua vehicular?, ¿potser la mateixa llengua amb aquella inveterada tendència invasiva que tan bé coneixem al nostre país? Al cap de tants anys, i resulta que encara han de reivindicar una cosa tan elemental, des dels nivells bàsics als universitaris…
M’explica que estudia psicologia i pedagogia, en horari intensiu els caps de setmana, a la Universitat de Huehuetenango, i que més endavant completarà els estudis a Xela (nom original, que també reivindiquen, de la ciutat de Quetzaltenango). Algú em comenta que aquesta trajectòria dista molt de la més comuna de les noies del país, que s’emboliquen aviat amb un dropo que sovint acaba arruïnant-les.
Precisament aquest mateix matí he llegit al diari que en aquests deu mesos transcorreguts del 2013 han mort a Guatemala 300 dones per violència domèstica: una mitjana d’una cada dia, que de seguida és dit…

Sortint del dinar hem passat pel Parque, amb en Diego i en Chavelo, un altre wheelchair driver, com diuen els ianquis, i a l’ombra dels arbres els hi fem descobrir el carakhillo (el cigaló, segons els puretes), i ho fan tant, que ens deixen l’ampolla de rom a la meitat. Els del quiosc de begudes flipen mandarines, però no pel cigaló, sinó pel cafè, perquè aquesta hora per a ells és inusual; prenen cafè, i amb got, no pas amb tasseta com fem nosaltres, al matí i al vespre, però havent dinat no pas. Tanmateix, ens fan la deferència de servir-nos-en, segurament compadits de veure’ns el mono a la cara.
Més tard, ja de nit, acompanyo en Jan a fer un encàrrec, i mentre l’espero tinc ocasió de veure, del carrer estant, perquè les portes són obertes de bat a bat, la celebració d’un ofici de l’Església evangelista. L’oficiant és una dona, relativament jove, i els bancs són força plens, jo diria que més del que ho solen ser les esglésies catòliques (les que jo conec, si més no). Deu ser veritat que aquestes petites ramificacions de l’Església protestant li estan menjant terreny, a la catòlica. D’altra banda, és públic i notori que l’Amèrica hispanòfona s’està convertint en la reserva espiritual d’Occident, d’on surten els capellans i monges que a Europa van cobrint cada dia més les baixes –que sembla que no cessen– de religiosos autòctons.
De tornada a l’hotel, per un carrer secundari, descobrim una botiga on tenen rom (rom de debò, quidicir), i en fem provisió, per a la tertúlia nocturna a la terrassa, que s’allarga de manera insensata, tenint en compte que demà hi ha diana a les 3 de la matinada. Ens espera un llarg (i insensat) viatge fins a Cobán.
   

Així abillats, ens han rebut a la Muni els de l’associació de minus local, amb un xerrapeta de nom Francisco fent-nos de cicerone, més dos regidors del cartipàs actual i un de l’anterior, un tal Herminio, que tota l’estona li veia una forta retirada a Christian Slater. Durant la reunió, que ha tingut un to formal però també prou desimbolt, m’he divertit una estona imaginant-me l’actor vestit a la manera dels Cuchumatanes, com l’Herminio.
El que portava la veu cantant, però, era en Francisco (rebatejat Flipi per la Raquel), que no parava d’agradecer i regraciar, somrient amb tota la seva blanca dentadura, i al final, quan ha callat (que ja ha costat), hem sortit al carrer, però abans en Tano ha deixat anar un bonic discurs, jo quatre coses sobre Catalunya i l’emprenyador veí de qui ens volem separar (i que poc que els costa entendre-ho, a la gent d’aquí, malgrat la distància geogràfica! –i mental), i la Raquel, afalagada per tots els mansos, sobre les seves impressions del viatge (és sobrer dir que aquí la seva bici electrificada ha tornat a triomfar a sac).
Sense treure gaire res en clar de la reunió (ens han parlat d’un hipotètic programa pensat per als discapacitats locals, però amb tantes vaguetats que un servidor no he entès ni un borrall), hem anat a dinar pollastre amb chile, convidats per la Municipalidad, i en sortir hem muntat un xou monumental, quan hem parat a comprar una chupa per a en Tano i l’han hagut d’atendre al mig del carrer, perquè era impossible entrar a la botiga. A poc a poc s’han anat congregant veïns al nostre voltant, i al cap d’una estona s’han deixat anar i ens han fet una bateria de preguntes (amb en Flipi fent d’intèrpret, perquè molts d’ells no parlen castellà) sobre nosaltres i el nostre cas… Ha sigut una estona veritablement interessant, i del tot inesperada. “Hem fet més per la sensibilització avui aquí que amb cent campanyes”, em comenta en Tano, i segur que té raó. (A Guatemala, recordem-ho, fins no fa pas tant –i en certa mesura encara ara– els discapacitats eren invisibles de manera literal: perquè les famílies els tenien tancats a casa; la discapacitat era considerada una mena de càstig diví, i per això mateix una vergonya que la família amagava tant com podia).
Refent el camí, a la tarda (magnífica ruta: quin país tan bonic!), el bus es posa calent com un tió, i hem de parar uns quants cops a refredar el radiador en els punts d’aigua que trobem. De sobte cau del cel (o som nosaltres que ens hi fiquem) una boira espessa i molla que les fa passar putes un bon tros a en Quico, que és molt sensible a aquest fenomen.
Al vespre, per compensar, fem al porxo de l’hotel un rom (teòricament, en realitat un estrany líquid que crema la gola i que ens ha anat a buscar amb un cop de bicicleta el nano del xiringuito on hem sopat).
____________________________________

nb: “En Diego és en Carles Bossacoma d’aquí”, ens havien dit els col·legues de Gerd, i és cert que hi fa pensar fortament, en el nostre company Carlangues, que va ser el primer maquetador de L’Atípic i més tard comptable de l’associació. A banda de tenir fotut el mateix braç, tenen una manera de moure’s i caminar molt semblant. En Diego té 26 anys i fa atletisme (sortia en un dels vídeos promocionals d’Asopedi que vam veure ahir), i ens ha explicat que està en camí d’anar a competir al Brasil, si passa la selecció prèvia que han de fer a Ottawa, al Canadà (cosa que fa molt interessant el camí, trobo, i ell m’ho confirma).
+
En aquesta terra hi viu el quetzal, però tampoc hem tingut sort i no se n’ha deixat veure cap.
+
De què deuen viure, aquesta gent?, perquè fan la impressió d’estar bona part del dia desvagats… Es veu que fins fa uns anys es dedicaven a l’agricultura: conreu del blat de moro, bàsicament –que la natura del país permet combinar amb el de frijoles (fesols, mongetes) i carbasses– i papas (patates), però algú els va embolicar a cultivar brócoli (bròquil?), i això els ha fet dependents, perquè n’han de comprar la llavor. També fan una mica de pastura, de xais i vaques, però m’expliquen que moltes famílies viuen de les divises que els arriben de parents seus que han anat a treballar als Estats Units. La frontera de Mèxic és aquí mateix, i la temptació de traspassar-la i anar nord enllà a buscar fortuna (que aquí no abunda, com veiem) deu ser forta…
+
És remarcable l’afició, entre els guatemalencs, de tapar-se la closca (i això que al país costa de trobar-ne algun que calbegi, no sé si per la mateixa curiosa teoria del president Morales de Bolívia o què). A Todos Santos dels Cuchumatanes ho feien amb aquell barret blanc típic de la zona, però arreu de Guatemala els homes gasten gorra, a tothora del dia (i de la nit), i les parades per turistes vessen d’aquest gènere.
     

A mesura que avança el procés cap a la recuperació de la sobirania de Catalunya amb la proclamació de l’Estat català dins la UE (o fora, si no hi ha més remei), va quedant clar que el problema que s’està dirimint no és el resclosit problema catalán dels temps passats, sinó que el problema el té Espanya amb ella mateixa: el problema és Espanya. Amb el benentès, i aquesta és la realitat que està quedant desvelada cada dia més, que amb aquesta expressió, “Espanya”, hem d’entendre no pas el conjunt de la nació espanyola, ço és, la nació castellana, sinó la concentració de poder econòmic i polític que té lloc des de fa anys i panys a Madrid, i que és responsable del mal rotllo que hi ha entre Espanya i Catalunya tant com de l’endarreriment a què està sotmesa secularment l’Espanya castellana (l’Espanya monolingüe), endarreriment (econòmic i cultural) que té alhora bona part de culpa del mal rotllo que dèiem entre comunitats autònomes i que Españadrid (la contracció és gratuïta però eficaç, em sembla) tracta d’encolomar, normalment amb èxit, a Catalunya i la seva especificitat nacional (la seva tossuda voluntat de ser, incomprensible a ulls espanyols, sempre enganyats amb jocs de mans dialèctics pels seus dirigents).
Españadrid és destructiva. També per als espanyols. Però aquests són permanentment distrets amb el señuelo dels catalans, “l’enemic interior” (per al qual tenen reservat l’exèrcit, pràcticament amb aquest únic objectiu), com en altre temps hi podrien haver tingut el teatre de Lope de Vega, les processons o els autos sacramentales de l’Església catòlica, apostòlica i romana…
¿Què és, si no, aquesta fantasmagoria que s’han marcat a Extremadura amb les seves balances fiscals, que no són balances fiscals ni són res? Chocolate pal mono, que deien els enrotllats dels anys setanta; aliment adulterat per enterbolir la ment, desinformació per alimentar la confusió, mentides per tapar la gran mentida, distracció per a les masses espanyoles: agitar el señuelo dels catalans perquè els castellans no vegin qui els escamoteja la pròpia sobirania popular…
Tot això ho acabarà de posar al descobert Catalunya el dia que deixi sola Espanya amb les seves contradiccions i amb les seves mancances, i qui sap si, com ha dit algú, serà la manera que comenci a encarrilar el propi procés per trobar la manera de resoldre-les.
De moment, si les famoses i abracadabrants balances fiscals del miniministre d’economia del gabinet de José A Monago fossin certes, tots els extremenys, amb el seu president al capdavant, haurien d’afegir-se a empènyer com un home sol el carro independentista català…, i arribat el moment contents i agraïts, més que ningú, per l’alliberament que suposarà la separació per a la seva economia, ai las!

Pel que fa al PSOE, li farem igualment un favor, perquè sense la nosa de Catalunya es podrà dedicar al seu target natural: salvar el poble espanyol de la seva perillosa i nefasta dreta.
     

 

Ho dic ben poc convençut, tanmateix. Són tantes les decepcions acumulades, no ja per la impresentable dreta espanyola, sinó per tota la classe política espanyola (amb honroses però escasses excepcions), que un arriba a la conclusió que no hi ha res a fer, i que ja s’ho faran els espanyols amb el seu reconsagrat bipartidisme. Al capdavall, ¿no diuen que tothom té allò que es mereix, també en política? Doncs ja està dit…

Tot just ahir un dels meus historiadors de capçalera, en Xavier Díez, deia això, a propòsit de l’opacitat del ministeri d’Afers Estrangers: «Espanya té massa cadàvers als armaris. Per això els tanca amb pany i forrellat. Per això, com altres societats europees perifèriques i de passat autoritari com Turquia, nega el genocidi. Sap que el coneixement de la veritat el fa vulnerable enfront de l’opinió pública internacional. Perquè aquest precisament és un dels principals arguments que avalen la independència catalana. No es tracta d’una nació contra una altra, sinó d’un grup de persones que en virtut de principis democràtics decideixen emancipar-se d’un estat inquisitorial, on la democràcia és segrestada per lleis imposades per dictadors».
L’article és duríssim, però encara és més demolidor, feridor i tot, un d’anterior (“El PSOE: el partit eunuc”, del 9 de gener passat) en què (per si no n’hi havia prou amb els mèrits cultivats del 76 cap aqui) deixa amb el cul a l’aire, amb abundant informació historicista, el partit espanyol suposadament d’esquerres i obrer per qui amb tanta alegria es deixa fagocitar el desconcertant PSC d’aquests darrers temps.
Fent un paral·lelisme amb certs mètodes innobles usats per la dinastia Ming xinesa per expandir-se sobre terres veïnes, Díez tanca les seves reflexions amb aquesta: «En el món socialista, bona part provinent de classes subalternes i alienes a les altes esferes del poder, són les que acaben aplicant els mandats del poder real de castes extractives, amb una retòrica de defensa de la unitat, de l’ordre i l’estat mitjançant retòrica progressista i contradicció entre paraules i fets. Faria bé el PSC, provinent d’una tradició catalanista i popular diferents, de saber que res de bo es pot esperar dels castrats imperials, que cerquen l’esterilitat de la nació catalana».

Mentrestant el Gran Timoner del partit dels socialistes catalans, mirant-se l’estrepitosa actualitat que l’envolta com si veiés ploure des de la finestra del seu despatx, amolla davant dels micros la perspicaç observació que hi ha militants del partit que es donen de baixa… perquè no poden pagar la quota!
   

Translation (traducción):

[Puesto a comentar, aguzado por la perentoria actualidad, sobre una parte de Europa donde últimamente sus habitantes se pegan como el cocido de un piso de estudiantes, el Jefe de la diplodocumacia española se limita a hacer un copia y pega del articulado del Manual producido por su propio Ministerio para minimizar el lío este que ha organizado Mas en Cataluña, y que de un tiempo a esta parte parece ser que es lo único que tiene en mente nuestro superlegado Margallo]

—Dígame, señor Ministro de lo que serían los Asuntos Exteriores de España: ¿Usted de quién está a favor, de la Ucrania nacionalista o bien de la Crimea separatista?
—Exacto, es como les digo: la consulta de marras no se va a celebrar en Cataluña simplemente porque no es posible, puesto que lo prohíbe la Constitución y por lo tanto sería ilegal, y lo que tiene que haber es Constitución y cumplimiento de la Ley, utilizando si es necesario todas las herramientas que prevé la Carta Magna, y hay cosas sobre las que no hay diálogo posible, y la principal es la unidad de España, y en España no habrá jamás un referendun sólo para Cataluña, y no hay nada que decidir, porque el derecho a decidir no esiste, y si el debate se centra en el dichoso derecho a decidir no hallaremos ninguna solución, ninguna salida, porque la independencia de Cataluña como ojetivo es simplemente imposible, etc, etc… ¿Me entienden Ustedes?… ¿Oigan?… (¿Dónde se habrán metido todos?)

Guió i dibus: Min
   

 

Translation into Panamanian (traducción al panameño):

[Puesto a comentar, aguzado por la perentoria actualidad, sobre una parte de Europa donde últimamente sus habitantes se pegan como el cocido de un piso de estudiantes, el Jefe de la diplodocumacia española se limita a hacer un copia y pega del articulado del Manual producido por su propio Ministerio para minimizar el lío este que ha organizado Mas en Cataluña, y que de un tiempo a esta parte parece ser que es lo único que tiene en mente nuestro superlegado Margallo]

—Dígame, señor Ministro de lo que serían los Asuntos Exteriores de España: ¿Usted de quién está a favor, de la Ucrania nacionalista o bien de la Crimea separatista?
—Exacto, es como les digo: la consulta de marras no se va a celebrar en Cataluña simplemente porque no es posible, puesto que lo prohíbe la Constitución y por lo tanto sería ilegal, y lo que tiene que haber es Constitución y cumplimiento de la Ley, utilizando si es necesario todas las herramientas que prevé la Carta Magna, y hay cosas sobre las que no hay diálogo posible, y la principal es la unidad de España, y en España no habrá jamás un referendun sólo para Cataluña, y no hay nada que decidir, porque el derecho a decidir no esiste, y si el debate se centra en el dichoso derecho a decidir no hallaremos ninguna solución, ninguna salida, porque la independencia de Cataluña como ojetivo es simplemente imposible, etc, etc… ¿Me entienden Ustedes?… ¿Oigan?… (¿Dónde se habrán metido todos?)
     

Va l’Aguirre y Gil de Bielma,
esperança blanca de la dreta, 
i sosté i afirma, erra que erra,
que és l’Espanya una i trina
la més vella nació de la terra
–“nació, ea!, parida por Ella”–,
del temps –confirma i afina–
poblat pels grans dinosaures.
Deu ser com diu la Lideressa,
que amb els saures del Partit
–segons ella uns pixatoves
que no saben ni què volen–
i el consell de troglodites
que marquen el pas de l’oca
i ens ensenyen el camí,
amb tant i tant d’arrelament,
i amb una tan llarga història
–de totes totes la més llarga,
pintada a les parets de la cova,
cultivada amb fons de tavernes
i a les tertúlies de la Caverna–,
fem com el burro de la nòria:
amorrats sempre al Moviment
que ens torna al punt de partida,
no sortim mai d’aquell Moment.
     

 

[Il·lustració de l’entradeta: plana web dels Herois Indepes]
      

 
Translation (traducción):

[El diputado Cañas, con otros fans de las Españas, disfrazado en este caso de autoridad competente por la cosa del Carnaval (aunque sea con un disfraz ilegal), se dedica a repartir DNIs (Documento de Negación de Identidad) a diestro y siniestro, a norte y sur del Principado de Cataluña. En cuanto al reparto de DNIs en el Principado en si, están en ello]

—Ya estamos hartos de que los pancatalanistas de TV3 vayan diciendo que el mindundi este que esquía y que ganó unas medallitas olímpicas en Rusia es “nortecatalán” (menuda palabreja!): el tal Martín [sic] Fourcade és francés, FRAN-CÉS, coño!! [*]

[*] _{En español en el original (N del T)} 

Guió i dibus: Min
     

 

Translation into Mexican (traducción al mexicano):

[El diputado Cañas, con otros fans de las Españas, disfrazado en este caso de autoridad competente por la cosa del Carnaval (aunque sea con un disfraz ilegal), se dedica a repartir DNIs (Documento de Negación de Identidad) a diestro y siniestro, a norte y sur del Principado de Cataluña. En cuanto al reparto de DNIs en el Principado en si, están en ello]

—Ya estamos hartos de que los pancatalanistas de TV3 vayan diciendo que el mindundi este que esquía y que ganó unas medallitas olímpicas en Rusia es “nortecatalán” (menuda palabreja!): el tal Martín [sic] Fourcade és francés, FRAN-CÉS, coño!! [*]

[*] _{En español en el original (N del T)}  
   

 

Translation (traducción):

[En pleno Carnaval y en plena calle, un terrorífico Lord Vader enano se da de bruces con un par de individuos mayores de edad y a pesar de ello luciendo un disfraz ilegal, con toda la pachorra]

—¡¡…!!!
—¿…??

Guió i dibus: Min
  

Translation into Argentinian (traducción al argentino):

[En pleno Carnaval y en plena calle, un terrorífico Lord Vader enano se da de bruces con un par de individuos mayores de edad y a pesar de ello luciendo un disfraz ilegal, con toda la pachorra]

—¡¡…!!!
—¿…??
  

A la sortida de la reunió apareix en Juan Rodríguez, un soci que viu penjat a la muntanya, on es guanya la vida teixint amb l’ajuda dels seus fills, perquè ell va amb cadira de rodes i això li dificulta els moviments que exigeix el teler. Ha baixat a Aguacatán, amb la senyora, una dona molt discreta, i la filla, tan bufona com tímida, perquè un dels nois té hepatitis; i la casualitat (o les seves oracions) li va a favor, perquè aconsegueix els 200 quetzals que li costen les medecines. Compartim la sort, però, perquè la seva visita a la ciutat ens estalviarà la nostra a casa seva, que ja teníem mig programada; es veu que fóra una activitat d’alt risc, trescar per aquelles altituds.
Matem la tarda novament a l’oficina d’Asopedi, repassant, mentre bevem com cosacs, convidats per ells, els vídeos que han editat per publicitar-se pel país. El mam (la beguda) que trascolem és un extra (en tots sentits), per a la gent de l’associació, i don Feliciano, don Cruz i la María surten del local un xic força picados…, i acabem de picar-nos tots en un xiringuito de carrer, fent uns tacos.
En Tano, que és un artista en les seves coses, ha aprofitat l’ocasió d’avui, en què semblava que tot fluïa de forma natural, per tirar la canya als presents, ja pensant en l’endemà de la nostra tornada a Catalunya. Ell té previst quedar-se aquí uns mesos, i doncs va activant subtilment el seu control remot. És un autèntic perill, quan s’ho proposa!
D’altra banda, el seu cervell d’emprenedor en terres americanes (tan típicament català, li dic jo) ha fabricat una altra proposta que sembla molt interessant: el finançament de la matèria primera a l’engròs dels minus que viuen de teixir els permetria fàcilment multiplicar els beneficis. I encara una altra: una casa oberta a Aguacatán, perquè s’hi poguessin quedar a fer nit, quan baixen a vendre les seves teles o per qualsevol altre motiu, els indígenes discapacitats que viuen dispersos per la muntanya. Els companys d’Asopedi prenen bona nota de tots dos suggeriments…
Al vespre, a l’hotel, grossa frustrada: la vigilanta ens ha retirat l’ampolla de rom! Només en quedava un cul, però generós, i ampolla i gots han anat a parar, diu, a la bassa… La dona ha tingut la pensada de venir a fer neteja just al nostre raconet, sota el porxo, què hi farem! Però tant se val, perquè demà ens llevem d’hora per anar encara més amunt, als Cuchumatanes.
_____________________________________ 

[Foto de l’entradeta (by Caroline Ben): L’habilitat de les dones guatemalenques transportant tota mena de coses en equilibri sobre el cap és una autèntica filigrana, tot un art. Als carrers d’Aguacatán, on el moviment de venedors i compradors és constant, en vam veure un munt de mostres d’allò més genuïnes (i cap fiasco, per cert: ni un!)]
          

L’Angelina, o Ange, com també li agrada que l’anomenin, ens diu que les nostres cares, les del trio noctàmbul, li semblen “familiars”: potser ens té vistos d’algun vídeo? Elles, per la seva banda, com la majoria de dones indígenes, porten el vestit tradicional: el corte, una faldilla ratllada de diferents colors, teixida amb els seus peculiars telers de cintura, i una brusa blanca, i tot plegat fa al principi una aparença d’uniformitat que ben aviat es volatilitza, però.
Passat el migdia, nens i mestres se’n van (els que viuen a Aguacatán mateix ho fan enfilats i atapeïts en un tuk tuk, uns escúters convertits en tricicle cobert, amb capacitat teòrica per a dos o tres passatgers i que fan servei de taxi per un mòdic preu, a totes les ciutats del país).
Nosaltres tres, més en Jan i la María, que és la secretària de l’associació i que parla fins a tres de les llengües maies de la regió (quitxé, mam i awakatek, és clar, la pròpia d’Aguacatán), ens quedem per pujar després amb el bus a una de les comunitats rurals que hi ha escampades per la muntanya, i que resulta que és una de les aldees d’Intervida, la famosa (en més d’un sentit) associació d’ajuda a la infància, el logo de la qual veiem estampat als dos taulers d’una pista de bàsquet i en algunes pancartes penjades ça i lla.
Mentre en Jan fa la gestió associativa que ens ha dut aquí dalt, amb la María d’intèrpret, contemplem el paisatge, impressionant, que s’estén als nostres peus. El lloc és preciós, i amb el sol de la tarda la ufana ja no pot ser més intensa. Mentre em miro aquesta gent, que viuen en aquest espai tan remot, rememoro algunes meditacions del senyor Pla de Palafrugell a propòsit de la vida pagesa: ¿com se’l deuen mirar, ells, aquest paisatge que nosaltres veiem amb ulls de guiris agraïts? Ja pot ser bonica i exuberant, la natura, en un bell racó qualsevol entre muntanyes descomunals, si per a tu, que hi vius i el veus cada dia, no és més que el cul del món…
Sopem al carrer, carn a la brasa, amb don Feliciano. I amb un mindundi que passava per allà, mort de gana.
____________________________________

nb: Aquest matí hem vist un altre colibrí, al pati de l’escola, que es troba en un extrem del poble, al costat mateix de la vegetació que baixa de la muntanya. De fet, ha sigut una desfilada d’ocells de colors, que s’anaven rellevant a les branques dels arbres que creixen entre les aules.
+
A Aguacatán la presència del tema religiós, que s’ha anat fent patent els dies anteriors, arriba al paroxisme: no hi ha negoci, vehicle, establiment… que no porti en un lloc o altre (sovint en el mateix nom de l’empresa) alguna referència a Déu, Crist, els apòstols, o qualsevol altre element de les sagrades escriptures. “Confiamos en Dios”, “Cristo te ama”, “Jesús es tu amigo fiel”…; sense comptar les converses de la gent i, no cal dir-ho, fórmules usuals com ara “a Dios gracias”, “Dios mediante”, “si Dios quiere”, etc, que es fan servir abundosament.
“Hay que tener a Dios como amigo”, em deia un veí. “Un amigo te puede fallar, en cambio Él nunca te falla”, i m’ha explicat una historieta de supervivència viscuda per ell que ho il·lustrava, al seu parer, de forma pedagògica.
+
En aquestes latituds no tenim connexió a internet, i al llit escolto la ràdio pel mòbil, però només pesco un parell d’emissores: en totes dues posen música pop, diguem-ne, però en una d’elles les lletres de les cançons són gairebé exclusivament de tema religiós, també. En l’altre, avui n’he sentit una que deia més o menys això: “…Te puse pechos, / te puse nalgas, / largas pestañas (…), / y ahora resulta / que tú eres / el más bonito monumento. / Hice una mala inversión / y ahora me arrepiento. / Eres una puta! (etc, etc)…”. Déu n’hi do!