De Guatemala a Guatemejor. Dia 9
Deixa un comentari14 d’octubre de 2013, dl
A La Escuelita, Escuela de Educación Especial, de l’associació de discapacitats local, Asopedi (Asociación de Personas con Discapacidad), amb els nens amb discapacitat intel·lectual portats per dos àngels en forma de mestres: la Cristina, que està embarassada de cinc mesos, i l’Angelina, que és molt jove i diu, somrient, que ella “por ahora no…”. Quan hi arribem amb en Feliciano, després de passar pel taller a arreglar una roda rebentada, que no ens han volgut cobrar, els nanos són al pati, fent per als visitants uns exercicis que executen amb un aire molt divertit.
En Tano, que té un d’aquells dies fins, de pur polític, fa un parlament brillant en dues parts, una per congratular-se de comprovar que les dificultats burocràtiques no els hagin tirat per terra la feina, “perquè la feina feta queda”, diu; i l’altra per agrair l’esforç i la paciència de les dues noies.
Al seu torn una d’elles, l’Angelina, explica a l’assemblea els “logros” (la paraula no és pas retòrica, aquí) de l’any escolar que ara acaba (a Guatemala els cursos segueixen el calendari anual, de gener a octubre, que és quan comencen les vacances, fins a Nadal); i en acabat ens ensenya l’escola als nous, la Raquel, en Quico i jo mateix, amb aquella suavitat de formes i d’accent que gasten la gent d’aquí dalt, “al cor de la terra maia”.
Aquests verals tan bucòlics també varen ser, tanmateix, encara que costi de creure, un dels escenaris on va esclatar amb més duresa la guerra civil que va tenir lloc al país fins fa ben pocs anys (el 1996 es van firmar els Acuerdos de Paz entre els dos bàndols enfrontats: exèrcit, narcotraficants i paramilitars per un costat, i comunitats camperoles i sindicats per l’altre; però sembla que van deixar moltes costures descosides, i doncs com a resultat una pau molt fràgil).
Passat el migdia, nens i mestres se’n van (els que viuen a Aguacatán mateix ho fan enfilats i atapeïts en un tuk tuk, uns escúters convertits en tricicle cobert, amb capacitat teòrica per a dos o tres passatgers i que fan servei de taxi per un mòdic preu, a totes les ciutats del país).
Nosaltres tres, més en Jan i la María, que és la secretària de l’associació i que parla fins a tres de les llengües maies de la regió (quitxé, mam i awakatek, és clar, la pròpia d’Aguacatán), ens quedem per pujar després amb el bus a una de les comunitats rurals que hi ha escampades per la muntanya, i que resulta que és una de les aldees d’Intervida, la famosa (en més d’un sentit) associació d’ajuda a la infància, el logo de la qual veiem estampat als dos taulers d’una pista de bàsquet i en algunes pancartes penjades ça i lla.
Mentre en Jan fa la gestió associativa que ens ha dut aquí dalt, amb la María d’intèrpret, contemplem el paisatge, impressionant, que s’estén als nostres peus. El lloc és preciós, i amb el sol de la tarda la ufana ja no pot ser més intensa. Mentre em miro aquesta gent, que viuen en aquest espai tan remot, rememoro algunes meditacions del senyor Pla de Palafrugell a propòsit de la vida pagesa: ¿com se’l deuen mirar, ells, aquest paisatge que nosaltres veiem amb ulls de guiris agraïts? Ja pot ser bonica i exuberant, la natura, en un bell racó qualsevol entre muntanyes descomunals, si per a tu, que hi vius i el veus cada dia, no és més que el cul del món…
Sopem al carrer, carn a la brasa, amb don Feliciano. I amb un mindundi que passava per allà, mort de gana.
____________________________________
nb: Aquest matí hem vist un altre colibrí, al pati de l’escola, que es troba en un extrem del poble, al costat mateix de la vegetació que baixa de la muntanya. De fet, ha sigut una desfilada d’ocells de colors, que s’anaven rellevant a les branques dels arbres que creixen entre les aules.
+
A Aguacatán la presència del tema religiós, que s’ha anat fent patent els dies anteriors, arriba al paroxisme: no hi ha negoci, vehicle, establiment… que no porti en un lloc o altre (sovint en el mateix nom de l’empresa) alguna referència a Déu, Crist, els apòstols, o qualsevol altre element de les sagrades escriptures. “Confiamos en Dios”, “Cristo te ama”, “Jesús es tu amigo fiel”…; sense comptar les converses de la gent i, no cal dir-ho, fórmules usuals com ara “a Dios gracias”, “Dios mediante”, “si Dios quiere”, etc, que es fan servir abundosament.
“Hay que tener a Dios como amigo”, em deia un veí. “Un amigo te puede fallar, en cambio Él nunca te falla”, i m’ha explicat una historieta de supervivència viscuda per ell que ho il·lustrava, al seu parer, de forma pedagògica.
+
En aquestes latituds no tenim connexió a internet, i al llit escolto la ràdio pel mòbil, però només pesco un parell d’emissores: en totes dues posen música pop, diguem-ne, però en una d’elles les lletres de les cançons són gairebé exclusivament de tema religiós, també. En l’altre, avui n’he sentit una que deia més o menys això: “…Te puse pechos, / te puse nalgas, / largas pestañas (…), / y ahora resulta / que tú eres / el más bonito monumento. / Hice una mala inversión / y ahora me arrepiento. / Eres una puta! (etc, etc)…”. Déu n’hi do!