L'Hereu Riera

Espaterrant viatge entre Aguacatán i Cobán pels Cuchumatanes. Sortim que encara és negra nit, i al cap de poca estona d’haver-nos acomodat cadascú al seu lloc al bus, tothom continua el son interromput en hora tan intempestiva.

Quan el sol es lleva ja hem deixat enrere Sacapulas i baixem cap a la profunda vall on es troba Cunén, i uns quilòmetres enllà, seguint el curs del riu, Aspantán, on parem a esmorzar. Al poble hi ha mercat, i com a tots els mercats hi ha molts badocs, i es repeteix en part l’escena de la tarda que vam marxar de Todos Santos, encara que aquesta vegada no és tan multitudinària: en el temps de dir Jesús quedem envoltats de paisans veient-nos baixar de la plataforma com si fóssim criatures celestials (és un dir).

Reprenem la marxa de seguida, comptant arribar a lloc a temps per dinar, com havíem quedat, però aviat ens adonarem que era un càlcul molt optimista. La ruta no és pas molt llarga, sobre el mapa, i és magnífica, més espectacular encara que cap de les que hem fet fins ara, que ja és dir… Però no comptàvem amb un tram sense asfaltar que hi ha a meitat del trajecte, i que ens fa anar de corcoll. A més, abans d’arribar-hi se’ns rebenta una roda: hem travessat uns quants trossos de camí coberts d’esllavissada (el país és geològicament molt jove, sense roques que afermin aquells pendents tan pronunciats, i amb la humitat constant els despreniments de terra són el pa de cada dia), i en un d’ells una pedra s’ha entaforat en una de les rodes dobles posteriors del bus i un dels pneumàtics ha petat.

Sota un sol de justícia, don Magno i en Jan canvien la roda en poca estona (suficient, però, perquè mentrestant l’Angélica faci petar la xerrada amb la mestressa de la casa de pagès on hem parat i s’assabenti de la vida i miracles de tota la família, quin crac!), i podem continuar per aquella carretera de mai acabar, plens de pols fins a les celles. Serpentejant enmig d’aquella verdor selvàtica, la carretera cada cop es fa més solitària, i els escassos camions que veiem de tard en tard anant o venint d’alguna pedrera remota em fan pensar en la novel·la El salari de la por, que vaig llegir fa anys.

  

Finalment, amb penes i treballs, superant la calor asfixiant i les sacsejades, i després de passejar-nos belles estones pel caire de l’abisme (literal: els estimberris aquí no són de broma, i te’ls posen per corbata), arribem a Cobán, on ja ens espera l’Edgar, a qui hem advertit pel mòbil del retard que portem, i un nano de l’associació de minus ens acompanya fins a un hotelet als afores de la ciutat, molt agradable i voltat de vegetació, on farem nit.

Sopem al porxo, amb l’Edgar i el vicealcalde, Marco Tulio Sierra, que és el seu jefe a la Municipalidad, i ens expliquen que les autoritats dels anys violents deixaven intransitables expressament algunes rutes de les muntanyes per putejar la guerrilla. Aquesta ciutat i encontorns va ser un dels punts neuràlgics d’aquell conflicte, i continua essent una zona no pas precisament segura, ni tan sols el perímetre urbà. Mentre travessàvem Cobán hem vist un munt d’establiments amb gent d’uniforme i armes plantada a la porta.

El tema del sopar, però, és l’associació que l’Edgar i uns quants més están organitzant per defensar els seus drets, o per reivindicar-los. És l’objectiu que ens ha dut aquí, i es compleix de sobra; don Feliciano els fa una llarga explicada sobre la seva experiència associativa, en Tano la seva, amb aquella persuasió marca de la casa (vist de fora pot xocar una mica veure’l parlar amb tant d’aplom de la discapacitat a Guatemala amb minus del país, però el feedback acumulat es veu d’una hora lluny, i també que hi ha pensat llargament); i hi diu la seva finalment el polític municipal, que és un paio afable i rialler.

Amb ell ens passem una bona estona parlant d’afers de política local. El vicealcalde ens confessa que té ambicions polítiques, força més enllà de la Municipalidad, i jo, fent broma, el tracto de “Presidente”… L’home riu a cor què vols, i encara més quan li explico que vaig fer una conyeta per l’estil a Girona amb l’aspirant Artur Mas, durant la campanya electoral del 2003, “i mira’l on és ara, al cap de deu anys…”. Ja ho diu la cançó: “La vida nos da sorpresas, sorpresas nos da la vida, ay Dios!”. Oi?