L'Hereu Riera

A mesura que avança el procés cap a la recuperació de la sobirania de Catalunya amb la proclamació de l’Estat català dins la UE (o fora, si no hi ha més remei), va quedant clar que el problema que s’està dirimint no és el resclosit problema catalán dels temps passats, sinó que el problema el té Espanya amb ella mateixa: el problema és Espanya. Amb el benentès, i aquesta és la realitat que està quedant desvelada cada dia més, que amb aquesta expressió, “Espanya”, hem d’entendre no pas el conjunt de la nació espanyola, ço és, la nació castellana, sinó la concentració de poder econòmic i polític que té lloc des de fa anys i panys a Madrid, i que és responsable del mal rotllo que hi ha entre Espanya i Catalunya tant com de l’endarreriment a què està sotmesa secularment l’Espanya castellana (l’Espanya monolingüe), endarreriment (econòmic i cultural) que té alhora bona part de culpa del mal rotllo que dèiem entre comunitats autònomes i que Españadrid (la contracció és gratuïta però eficaç, em sembla) tracta d’encolomar, normalment amb èxit, a Catalunya i la seva especificitat nacional (la seva tossuda voluntat de ser, incomprensible a ulls espanyols, sempre enganyats amb jocs de mans dialèctics pels seus dirigents).
Españadrid és destructiva. També per als espanyols. Però aquests són permanentment distrets amb el señuelo dels catalans, “l’enemic interior” (per al qual tenen reservat l’exèrcit, pràcticament amb aquest únic objectiu), com en altre temps hi podrien haver tingut el teatre de Lope de Vega, les processons o els autos sacramentales de l’Església catòlica, apostòlica i romana…
¿Què és, si no, aquesta fantasmagoria que s’han marcat a Extremadura amb les seves balances fiscals, que no són balances fiscals ni són res? Chocolate pal mono, que deien els enrotllats dels anys setanta; aliment adulterat per enterbolir la ment, desinformació per alimentar la confusió, mentides per tapar la gran mentida, distracció per a les masses espanyoles: agitar el señuelo dels catalans perquè els castellans no vegin qui els escamoteja la pròpia sobirania popular…
Tot això ho acabarà de posar al descobert Catalunya el dia que deixi sola Espanya amb les seves contradiccions i amb les seves mancances, i qui sap si, com ha dit algú, serà la manera que comenci a encarrilar el propi procés per trobar la manera de resoldre-les.
De moment, si les famoses i abracadabrants balances fiscals del miniministre d’economia del gabinet de José A Monago fossin certes, tots els extremenys, amb el seu president al capdavant, haurien d’afegir-se a empènyer com un home sol el carro independentista català…, i arribat el moment contents i agraïts, més que ningú, per l’alliberament que suposarà la separació per a la seva economia, ai las!

Pel que fa al PSOE, li farem igualment un favor, perquè sense la nosa de Catalunya es podrà dedicar al seu target natural: salvar el poble espanyol de la seva perillosa i nefasta dreta.
     

 

Ho dic ben poc convençut, tanmateix. Són tantes les decepcions acumulades, no ja per la impresentable dreta espanyola, sinó per tota la classe política espanyola (amb honroses però escasses excepcions), que un arriba a la conclusió que no hi ha res a fer, i que ja s’ho faran els espanyols amb el seu reconsagrat bipartidisme. Al capdavall, ¿no diuen que tothom té allò que es mereix, també en política? Doncs ja està dit…

Tot just ahir un dels meus historiadors de capçalera, en Xavier Díez, deia això, a propòsit de l’opacitat del ministeri d’Afers Estrangers: «Espanya té massa cadàvers als armaris. Per això els tanca amb pany i forrellat. Per això, com altres societats europees perifèriques i de passat autoritari com Turquia, nega el genocidi. Sap que el coneixement de la veritat el fa vulnerable enfront de l’opinió pública internacional. Perquè aquest precisament és un dels principals arguments que avalen la independència catalana. No es tracta d’una nació contra una altra, sinó d’un grup de persones que en virtut de principis democràtics decideixen emancipar-se d’un estat inquisitorial, on la democràcia és segrestada per lleis imposades per dictadors».
L’article és duríssim, però encara és més demolidor, feridor i tot, un d’anterior (“El PSOE: el partit eunuc”, del 9 de gener passat) en què (per si no n’hi havia prou amb els mèrits cultivats del 76 cap aqui) deixa amb el cul a l’aire, amb abundant informació historicista, el partit espanyol suposadament d’esquerres i obrer per qui amb tanta alegria es deixa fagocitar el desconcertant PSC d’aquests darrers temps.
Fent un paral·lelisme amb certs mètodes innobles usats per la dinastia Ming xinesa per expandir-se sobre terres veïnes, Díez tanca les seves reflexions amb aquesta: «En el món socialista, bona part provinent de classes subalternes i alienes a les altes esferes del poder, són les que acaben aplicant els mandats del poder real de castes extractives, amb una retòrica de defensa de la unitat, de l’ordre i l’estat mitjançant retòrica progressista i contradicció entre paraules i fets. Faria bé el PSC, provinent d’una tradició catalanista i popular diferents, de saber que res de bo es pot esperar dels castrats imperials, que cerquen l’esterilitat de la nació catalana».

Mentrestant el Gran Timoner del partit dels socialistes catalans, mirant-se l’estrepitosa actualitat que l’envolta com si veiés ploure des de la finestra del seu despatx, amolla davant dels micros la perspicaç observació que hi ha militants del partit que es donen de baixa… perquè no poden pagar la quota!