L'Hereu Riera

17 d’octubre de 2013, dj

Final de curs a la Escuelita. Hi ha uns quants dels pares dels nens de l’escola d’educació especial, i també uns mestres de guest stars, la majoria dones, que fan cadascun d’ells una “actividad” molt simpàtica i enrotllada (“poseu-vos tots en rotllana, això mateix, i ara, picant de mans, cantarem aquella cançó que diu…”, etc), i després un parlament molt emotiu. Vénen de no sé quina universitat, on fan de professors, i deuen tenir un cert nivell i un determinat full de serveis, però aquí es comporten com uns maleducats.
Després d’haver amollat les seves al·locucions, agafa la paraula la seño Angelina per fer, com a directora del centre, el seu discurs de final de curs, de to reivindicatiu, a més, i malgrat això (o potser per això mateix), aquelles impresentables decideixen just en aquest moment posar-se a repartir pastissos entre la concurrència, faltant clarament al respecte a la mestra aguacateca, que ha de moure’s i aixecar la veu perquè els que l’escoltem ens assabentem del que diu malgrat el xivarri.
El cas és que he enregistrat tota l’escena amb la meva màquina, i més tard, repassant els vídeos del dia a la terrassa de l’hotel, mentre els buidem al portàtil d’en Quico, comentem la jugada. Pel que expliquen els companys, podria ser que hi hagués tensions soterrades entre ells per alguna història anterior mal resolta (relacionada amb la negativa de l’escola a oficialitzar-se i incorporar-se al circuit nacional, si no recordo malament), però sigui com sigui el paperot d’aquells pendons aquest matí ha sigut penós.
   

En podria haver parlat directament amb la mestra, l’Angelina, a la llarga taula del restaurant on hem anat a dinar (convidats aquesta vegada per la junta d’Asopedi), perquè seia just davant meu, però m’ha fet l’efecte que ella no hi donava més importància (o simplement és més elegant que aquelles dones), i la conversa s’ha enfilat per altres temes. De fet, hem parlat pels descosits, sobre el sistema educatiu, la feina, Catalunya, el tractament de la llengua a l’escola… Quina és la llengua vehicular?, ¿potser la mateixa llengua amb aquella inveterada tendència invasiva que tan bé coneixem al nostre país? Al cap de tants anys, i resulta que encara han de reivindicar una cosa tan elemental, des dels nivells bàsics als universitaris…
M’explica que estudia psicologia i pedagogia, en horari intensiu els caps de setmana, a la Universitat de Huehuetenango, i que més endavant completarà els estudis a Xela (nom original, que també reivindiquen, de la ciutat de Quetzaltenango). Algú em comenta que aquesta trajectòria dista molt de la més comuna de les noies del país, que s’emboliquen aviat amb un dropo que sovint acaba arruïnant-les.
Precisament aquest mateix matí he llegit al diari que en aquests deu mesos transcorreguts del 2013 han mort a Guatemala 300 dones per violència domèstica: una mitjana d’una cada dia, que de seguida és dit…

Sortint del dinar hem passat pel Parque, amb en Diego i en Chavelo, un altre wheelchair driver, com diuen els ianquis, i a l’ombra dels arbres els hi fem descobrir el carakhillo (el cigaló, segons els puretes), i ho fan tant, que ens deixen l’ampolla de rom a la meitat. Els del quiosc de begudes flipen mandarines, però no pel cigaló, sinó pel cafè, perquè aquesta hora per a ells és inusual; prenen cafè, i amb got, no pas amb tasseta com fem nosaltres, al matí i al vespre, però havent dinat no pas. Tanmateix, ens fan la deferència de servir-nos-en, segurament compadits de veure’ns el mono a la cara.
Més tard, ja de nit, acompanyo en Jan a fer un encàrrec, i mentre l’espero tinc ocasió de veure, del carrer estant, perquè les portes són obertes de bat a bat, la celebració d’un ofici de l’Església evangelista. L’oficiant és una dona, relativament jove, i els bancs són força plens, jo diria que més del que ho solen ser les esglésies catòliques (les que jo conec, si més no). Deu ser veritat que aquestes petites ramificacions de l’Església protestant li estan menjant terreny, a la catòlica. D’altra banda, és públic i notori que l’Amèrica hispanòfona s’està convertint en la reserva espiritual d’Occident, d’on surten els capellans i monges que a Europa van cobrint cada dia més les baixes –que sembla que no cessen– de religiosos autòctons.
De tornada a l’hotel, per un carrer secundari, descobrim una botiga on tenen rom (rom de debò, quidicir), i en fem provisió, per a la tertúlia nocturna a la terrassa, que s’allarga de manera insensata, tenint en compte que demà hi ha diana a les 3 de la matinada. Ens espera un llarg (i insensat) viatge fins a Cobán.