De Guatemala a Guatemejor. Dia 11
Deixa un comentari16 d’octubre de 2013, dc
Todos Santos Cuchumatán. Una jornada particular, a la terra del mam, el tercer dels idiomes maies que hem sentit parlar aquests dies des que vam arribar a Aguacatán, diumenge.
Des del punt de vista físic, el poble és infernal, per als discapacitats: tot són desnivells, i per arribar a la plaça de la Municipalidad som dos a frenar el meu veh¡cle, jo que faig el cavallet i en Jan que fa que no es desboqui. Per venir al poble hem passat per Huehuetenango (fent circumval·lació, de fet), d’on arrenca una carretera que no para de pujar en ziga-zaga fins a superar els 3.000 metres d’altitud, en una zona plana d’uns pocs quilòmetres, amable i assolellada, per després tornar a baixar seguint el curs d’un riu, serpentejant altre cop fins als 2.500 on es troba Todos Santos. No cal que digui que el paisatge és una pura meravella.
Ens hi hem arribat amb els companys d’Asopedi: don Feliciano i un seu nebot, que tenia al meu costat al bus i hem xerrat amigablement (tot i que és del Real Madrid, haha!), la María i don Cruz, el director de l’escola especial d’Aguacatán, i un nano del poble, en Diego, que té un braç avariat a causa d’un accident. Els tres primers s’adormien contínuament, fent cops de cap molt ben acompassats; hi deu tenir a veure el licor trascolat ahir, comentem entre nosaltres, atès que no hi estan acostumats (beure en públic no està ben vist, aquí, perquè “és cosa de borratxos”).
A Todos Santos (on, per cert, no es troba una gota d’alcohol en tot el municipi), que és d’unes 30.000 ànimes, tothom, homes i dones, de l’ètnia mam, van vestits amb la roba tradicional: les dones de colors, i els homes, tots, joves i vells –un tret insòlit, que no veurem enlloc més–, amb pantalons de ratlles verticals, i una jupa també ratllada i amb un coll teixit (a mà, crec), i la majoria amb barret. L’efecte, a la vista, és desconcertant.
El que portava la veu cantant, però, era en Francisco (rebatejat Flipi per la Raquel), que no parava d’agradecer i regraciar, somrient amb tota la seva blanca dentadura, i al final, quan ha callat (que ja ha costat), hem sortit al carrer, però abans en Tano ha deixat anar un bonic discurs, jo quatre coses sobre Catalunya i l’emprenyador veí de qui ens volem separar (i que poc que els costa entendre-ho, a la gent d’aquí, malgrat la distància geogràfica! –i mental), i la Raquel, afalagada per tots els mansos, sobre les seves impressions del viatge (és sobrer dir que aquí la seva bici electrificada ha tornat a triomfar a sac).
Sense treure gaire res en clar de la reunió (ens han parlat d’un hipotètic programa pensat per als discapacitats locals, però amb tantes vaguetats que un servidor no he entès ni un borrall), hem anat a dinar pollastre amb chile, convidats per la Municipalidad, i en sortir hem muntat un xou monumental, quan hem parat a comprar una chupa per a en Tano i l’han hagut d’atendre al mig del carrer, perquè era impossible entrar a la botiga. A poc a poc s’han anat congregant veïns al nostre voltant, i al cap d’una estona s’han deixat anar i ens han fet una bateria de preguntes (amb en Flipi fent d’intèrpret, perquè molts d’ells no parlen castellà) sobre nosaltres i el nostre cas… Ha sigut una estona veritablement interessant, i del tot inesperada. “Hem fet més per la sensibilització avui aquí que amb cent campanyes”, em comenta en Tano, i segur que té raó. (A Guatemala, recordem-ho, fins no fa pas tant –i en certa mesura encara ara– els discapacitats eren invisibles de manera literal: perquè les famílies els tenien tancats a casa; la discapacitat era considerada una mena de càstig diví, i per això mateix una vergonya que la família amagava tant com podia).
Refent el camí, a la tarda (magnífica ruta: quin país tan bonic!), el bus es posa calent com un tió, i hem de parar uns quants cops a refredar el radiador en els punts d’aigua que trobem. De sobte cau del cel (o som nosaltres que ens hi fiquem) una boira espessa i molla que les fa passar putes un bon tros a en Quico, que és molt sensible a aquest fenomen.
Al vespre, per compensar, fem al porxo de l’hotel un rom (teòricament, en realitat un estrany líquid que crema la gola i que ens ha anat a buscar amb un cop de bicicleta el nano del xiringuito on hem sopat).
____________________________________
nb: “En Diego és en Carles Bossacoma d’aquí”, ens havien dit els col·legues de Gerd, i és cert que hi fa pensar fortament, en el nostre company Carlangues, que va ser el primer maquetador de L’Atípic i més tard comptable de l’associació. A banda de tenir fotut el mateix braç, tenen una manera de moure’s i caminar molt semblant. En Diego té 26 anys i fa atletisme (sortia en un dels vídeos promocionals d’Asopedi que vam veure ahir), i ens ha explicat que està en camí d’anar a competir al Brasil, si passa la selecció prèvia que han de fer a Ottawa, al Canadà (cosa que fa molt interessant el camí, trobo, i ell m’ho confirma).
+
En aquesta terra hi viu el quetzal, però tampoc hem tingut sort i no se n’ha deixat veure cap.
+
De què deuen viure, aquesta gent?, perquè fan la impressió d’estar bona part del dia desvagats… Es veu que fins fa uns anys es dedicaven a l’agricultura: conreu del blat de moro, bàsicament –que la natura del país permet combinar amb el de frijoles (fesols, mongetes) i carbasses– i papas (patates), però algú els va embolicar a cultivar brócoli (bròquil?), i això els ha fet dependents, perquè n’han de comprar la llavor. També fan una mica de pastura, de xais i vaques, però m’expliquen que moltes famílies viuen de les divises que els arriben de parents seus que han anat a treballar als Estats Units. La frontera de Mèxic és aquí mateix, i la temptació de traspassar-la i anar nord enllà a buscar fortuna (que aquí no abunda, com veiem) deu ser forta…
+
És remarcable l’afició, entre els guatemalencs, de tapar-se la closca (i això que al país costa de trobar-ne algun que calbegi, no sé si per la mateixa curiosa teoria del president Morales de Bolívia o què). A Todos Santos dels Cuchumatanes ho feien amb aquell barret blanc típic de la zona, però arreu de Guatemala els homes gasten gorra, a tothora del dia (i de la nit), i les parades per turistes vessen d’aquest gènere.