L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

De Guatemala a Guatemejor. Dia 10

Deixa un comentari

15 d’octubre de 2013, dt

Jornada aguacateca. Cap al migdia hem fet amb bus el trajecte que en Jan ha fet a peu de bon matí, fins al naixement del Río San Juan. El brollador que dóna origen al riu és una bestiesa: un raig d’aigua d’un cabal inesperat, enorme, un riu que comença ja fet, podríem dir, i que fresqueja una extensa zona arbrada on els aguacatanencs van a passar-hi el diumenge fent la graellada (per dir).
Dinem a can Feliciano (vull dir a l’oficina d’Asopedi, en un d’aquells patis interiors porxats, a recer del vent i la pluja, on l’home fa més hores que el rellotge), i a les 3 p.m. som a la Municipalidad, parlant amb l’alcalde.
En Tano està tan inspirat com l’altre dia, i li deixa anar una parrafada molt ben dita, i don Feliciano tres quarts del mateix. La primera autoritat, que segons els companys és força més receptiu que els que el van precedir en el càrrec, es deixa convèncer i es compromet a portar energia elèctrica a l’Escola d’educació especial i fer-hi els desguassos, i entre tots encara li treuen alguna altra promesa. És un advocat jove, i sembla molt atent; amb ell hi ha hagut un canvi d’actitud evident dels responsables municipals envers l’Associació, ens comenta en Tano.
  

A la sortida de la reunió apareix en Juan Rodríguez, un soci que viu penjat a la muntanya, on es guanya la vida teixint amb l’ajuda dels seus fills, perquè ell va amb cadira de rodes i això li dificulta els moviments que exigeix el teler. Ha baixat a Aguacatán, amb la senyora, una dona molt discreta, i la filla, tan bufona com tímida, perquè un dels nois té hepatitis; i la casualitat (o les seves oracions) li va a favor, perquè aconsegueix els 200 quetzals que li costen les medecines. Compartim la sort, però, perquè la seva visita a la ciutat ens estalviarà la nostra a casa seva, que ja teníem mig programada; es veu que fóra una activitat d’alt risc, trescar per aquelles altituds.
Matem la tarda novament a l’oficina d’Asopedi, repassant, mentre bevem com cosacs, convidats per ells, els vídeos que han editat per publicitar-se pel país. El mam (la beguda) que trascolem és un extra (en tots sentits), per a la gent de l’associació, i don Feliciano, don Cruz i la María surten del local un xic força picados…, i acabem de picar-nos tots en un xiringuito de carrer, fent uns tacos.
En Tano, que és un artista en les seves coses, ha aprofitat l’ocasió d’avui, en què semblava que tot fluïa de forma natural, per tirar la canya als presents, ja pensant en l’endemà de la nostra tornada a Catalunya. Ell té previst quedar-se aquí uns mesos, i doncs va activant subtilment el seu control remot. És un autèntic perill, quan s’ho proposa!
D’altra banda, el seu cervell d’emprenedor en terres americanes (tan típicament català, li dic jo) ha fabricat una altra proposta que sembla molt interessant: el finançament de la matèria primera a l’engròs dels minus que viuen de teixir els permetria fàcilment multiplicar els beneficis. I encara una altra: una casa oberta a Aguacatán, perquè s’hi poguessin quedar a fer nit, quan baixen a vendre les seves teles o per qualsevol altre motiu, els indígenes discapacitats que viuen dispersos per la muntanya. Els companys d’Asopedi prenen bona nota de tots dos suggeriments…
Al vespre, a l’hotel, grossa frustrada: la vigilanta ens ha retirat l’ampolla de rom! Només en quedava un cul, però generós, i ampolla i gots han anat a parar, diu, a la bassa… La dona ha tingut la pensada de venir a fer neteja just al nostre raconet, sota el porxo, què hi farem! Però tant se val, perquè demà ens llevem d’hora per anar encara més amunt, als Cuchumatanes.
_____________________________________ 

[Foto de l’entradeta (by Caroline Ben): L’habilitat de les dones guatemalenques transportant tota mena de coses en equilibri sobre el cap és una autèntica filigrana, tot un art. Als carrers d’Aguacatán, on el moviment de venedors i compradors és constant, en vam veure un munt de mostres d’allò més genuïnes (i cap fiasco, per cert: ni un!)]
          

Aquesta entrada s'ha publicat en La Isla Bonita el 2 de març de 2014 per mininu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.