SALVADOR BALCELLS

VÍCTOR CAPELLA

Un detall significatiu del tarannà d’en Víctor és que podia haver fet el servei militar a les milícies universitàries però no va voler, perquè les considerava elitistes.

Alguns amics seus havien intentat fer-lo entrar a militar al partit independentista per excel·lència. La seva negativa es basà sempre en la mateixa i única raó: li sobrava el marxisme. Durant els anys vuitanta simpatitzava amb UDC, cosa d’altra banda lògica en un catòlic practicant com ell amb fortes conviccions catalanistes. Però quan es decidí a militar, ho va fer a CDC. No li van demanar cap explicació, però tot i així ell va voler justificar-se. Però ningú no va acabar d’entendre les raons que donava. Considerava el primer un partit a la deriva, cada cop més allunyat dels seus orígens i dominat per infiltrats de l’Opus, una secta, afirmava, que el treia de polleguera. També deia que a Girona, d’on era ell, els democristians pràcticament no hi pintaven res, que tot ho controlava Convergència. És a dir, que el seu decantament podia obeir tant a motius ideològics com pràctics. Bé, el pas del temps va demostrar que l’elecció fou encertada, si més no des d’un punt de vista pragmàtic. Va ocupar successivament els càrrecs de delegat d’Ensenyament, tinent d’alcalde, president del Consell Comarcal i diputat al Parlament. En una època el seu nom sonà fins i tot com a possible Conseller de Cultura. Si no ho va arribar a ser fou més que res per la seva independència de criteri, que el feia poc manejable per part dels presidents de torn, ja fossin de govern o de partit, o ambdues coses alhora.

Víctor Capella va ser sempre un amic dels seus amics. Alguns independentistes van tenir ocasió de comprovar-ho en moment difícils, com ara una detenció. En aquests casos ell donava la cara com el primer, posant-se en evidència de manera perillosa per als seus interessos. En una ocasió va tenir una forta discussió amb el governador civil de torn i el president Pujol li va haver de fer un toc d’atenció.

La cosa va anar de la següent manera: des de feia alguns mesos tenia lloc una campanya d’atemptats per part de l’organització armada contra instal·lacions i interessos de l’estat espanyol al nostre país, alhora que els partits independentistes que li donaven suport no parava de créixer en militants i presència al carrer. Tot plegat devia fer que comencessin a sonar les alarmes en els serveis estatals de seguretat. Un dia, a la seu barcelonina d’un d’aquests partits hi hagué un petit i misteriós incendi durant la nit i els veïns de l’immoble, alarmats, van avisar els bombers. Amb ells va arribar la policia, la qual, un cop apagat el foc, encara va estar-se una bona estona a l’interior. L’endemà, a banda de les tasques de neteja, els militants van inspeccionar-ho tot per veure que s’havien endut. Fou una tasca pràcticament impossible, tant pel desordre habitual que hi havia com perquè s’havia cremat molt de paper.

Pocs dies després d’aquells fets, arribà de nou la policia amb una ordre d’escorcoll. Probablement estaven molt ben informats, perquè van anar directament a una dependència que feia de magatzem i, després de remenar una estona, per a sorpresa de tothom va aparèixer un paquet ple d’exemplars del butlletí informatiu de l’organització armada, un número en el qual es reivindicaven algunes accions violentes, així com també una mena de despertador que, segons afirmà la policia, era un rellotge temporitzador per a explosius. Ningú no sabia que hi hagués aquell material…

El local fou precintat i els tres militants que hi havia en aquell moment detinguts sota l’acusació de col·laboració amb banda armada. Se’ls aplicà immediatament la llei antiterrorista i després d’uns dies a comissaria, on van rebre de valent, els enviaren a la presó. La campanya al carrer en favor del seu alliberament va ser molt forta, amb centenars de pintades arreu exigint la seva llibertat.

Víctor Capella va estar molts dies fent gestions a tots els nivells i sembla que les seves aportacions foren decisives per a la resolució favorable del cas. Almenys així ho creu Domènec Garcia, l’advocat dels independentistes empresonats, que estigué en contacte permanent amb ell al llarg de tot el procés, fins la retirada dels càrrecs més greus i la seva posada en llibertat provisional, un mes després.