Gemma Pasqual i Escrivà

Literatura de resistència per a joves
compromesos

            Com canta Al Tall: No s’ensenya en les escoles com van
esclafar un país, perquè d’aquella sembrada continuen collint fruits.
Aquesta cançó anomenada «Lladres» reflecteix la realitat a les escoles: no es parla,
o se’n parla ben poc, del nostre país, del mapa, de la nostra història, de
nosaltres.. Per això crec que les
escriptores i els escriptors quan ens dirigim al jovent estem obligats a
comunicar alguna cosa més que una història. Si un adolescent es pren la
molèstia i ens concedeix un temps de la seva ocupada i atapeïda agenda per a
llegir una novel·la nostra, hem d’aprofitar l’avinentesa, i a més a més
d’entretenir-lo, hem de contar-li alguna cosa que no sàpiga, si més no fer-lo
pensar, reflexionar sobre algun tema polític, social, cultural o d’actualitat.
Fer que els adolescents raonen, una cosa molt important en els temps que
corren. Però al mateix temps, oferint-los una literatura de qualitat que
interessi a totes les edats. No és una tasca fàcil.

més…

Estic d’acord amb l’Emili teixidor en que tot això per si sol
no fa bo o dolent literàriament un llibre, evidentment, res per si sol
garanteix la qualitat d’una obra, sigui quin sigui el seu gènere. Però trobo
imprescindible que hi hagi idees i compromís en les novel·les adreçades als
joves. Com deia Enric Valor «no existeix pràcticament allò que els crítics
anomenen “novel·la pura”, és a dir, aquella que ha estat creada com un fruit
absolut de la imaginació, òrfena de tota influència autobiogràfica, de tota transformació
de fets o persones en matèria de ficció….». Perquè sovint la novel·la pura,
on pretesament no es transmet cap valor, ni cap ideologia, el missatge és
subliminar, agafem com a exemple els contes infantils, els pare ós és gran, el
llenyataire valent, la madrastra dolenta i això que el pare era vidu i no
divorciat, i la rínxols d’or una bleda assolellada. Si en voleu saber més
l’ex-primera dama espanyola fa una reflexió de tots aquests contes en un llibre
que si no m’equivoco ja té segona part.  Potser no és un bon exemple de novel·la pura, o de literatura per
literatura, però ara mateix no se me n’acut cap, en totes les novel·les que hi
penso, tan siguin d’infants com per adults, totes tenen algun missatge. Potser
la literatura per literatura és l’anomenada políticament correcta, o apolítica
i per tant els seus autors també pertanyen a aquest corrent. És cert que la
literatura per si mateixa ja és un valor, però afegim-li una mica de sal i un
polsim de pebre, provem a ser encara que només sigui una mica existencialistes.

            Segons
Sartre «la tasca de l’escriptor ha de consistir a revelar el món als altres, de
tal manera que ningú no pugui ignorar-lo i en conseqüència proclamar-se
innocent; d’altra banda l’escriptor, en suscitar la responsabilitat dels
lectors, ha de predicar amb l’exemple, per tant, comprometre’s.» En sóc
conscient que aquest gran existencialista ens demana massa militància, no tots
podríem refusar el premi Nobel de literatura, tal com va fer ell, ni tant sols
el premi a la millor veïna de l’escala. Però sí podem ser notaris del que està
passant, hem de deixar constància de la història no escrita, en cada una de les
nostres obres, sigui on sigui el nostre lloc de naixença, hem de ser els màxims
defensors de la unitat de la llengua, perquè és la nostra eina de treball, i
sense idioma ens quedem sense feina. Això significa molta resistència, molts
problemes per als autors i les autores no nascuts al Principat, tot són bastons
a les rodes.

            Fuster
ens explica que «Es llegeix per comprendre’s un mateix, per comprendre els
altres, per comprendre el nostre temps. I fins i tot per comprendre el passat,
el qual, en última instància, és també passat “nostre”, passat “d’avui”. Acudim
a l’obra literària a la recerca de noves o millors dades, d’opinions, de
coratge respecte al món que ens envolta, respecte al món de que som part. I el
que no sigui això, serà perdre el temps; és a dir, perdre el nostre temps.»
Nosaltres els escriptors catalans i les escriptores catalanes, no volem fer
perdre el temps als nostres joves, sabem que ells són la nostra esperança de
futur i és per això que les nostres obres resisteixen oblidades en les
prestatgeries més amagades de les llibreries. Cerqueu-les hi són, darrere dels
grans anuncis de Harry Potter, a l’esquerra dels èxits de la Disney, una mica
més amunt de Crepuscle, centenars de novel·les d’autors d’aquí, catalans i
catalanes del nord i del sud, que escrivim clar i català. El nostre missatge no
és moralitzant, no anomenem Imbècils als nostres petits, no ensenyem a cap
escola victoriana, som del poble, Joan Pla, Mercè Viana, Pasqual Alapont, Enric
Larreula, Ferran Batalle, Quina Barba, Carles Sala, Maite Carranza… i molts
més que seria impossible esmentar. Som políticament incorrectes, no podem
competir amb les grans campanyes de marketing, la saturació del mercat ens
ofega, el secessionisme lingüístic ens impedeix donar-nos a conèixer a tota la
nació. Trenquem les fronteres administratives, fem un corredor perquè aquestes
novel·les viatgen arreu del País, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, que
naveguen també cap a l’Alguer. La literatura de resistència necessita lectors
compromesos.   

            Com deia
Joan Fuster: «D’una literatura “normal” es pot parlar en termes plàcids i
indiferents; d’una literatura com la catalana, la història de la qual és la
història d’una lluita per sobreviure -per sobreviure “materialment”-, no es pot
parlar sense córrer el risc d’un apassionament o un altre. La cosa no té remei,
sobretot per un català.». Si em permeteu jo afegiria també per una catalana,
una catalana del sud i sobretot si parla de la literatura que fa i de la que
se’n sent orgullosa, la literatura juvenil. Un gènere molt desconegut i
considerat per alguns crítics com un gènere menor. Potser perquè és cert que
els joves a partir dels dotze anys, si són lectors, poden i deuen llegir de
tot; però aquesta premissa no es compleix en la majoria dels casos, i es fa
necessària una literatura adreçada especialment per a ells, que els desperti
l’interès per la lectura. Novel·la de gènere no me n’amago. Perquè escric
expressament per a ells, per al jovent, 
trobo que els puc explicar coses, que són receptius i crítics, per això
dic que són la gent que més m’agrada. Tot i que no rebutjo al públic adult, i
si els agrada el que escric benvinguts siguin.

             Tal vegada com deia Vicent Andrés Estellés,
«Jo he anat escrivint simplement perquè sempre he tingut, si em permeteu la
confessió, que és lleugerament impúdica, la por de morir-me sense poder dir
abans determinades coses que volia dir.» I en són tantes, perquè la literatura
és una bona eina per a explicar als nostres joves tot allò que ens volen fer
oblidar, per lluitar contra l’amnèsia col·lectiva. I així, volen que oblidem a
Guillem Agulló, a Salvador Puig Antich, al dictador Franco, als maquis i als
seus fills desapareguts, la nostra identitat. Ens volen fer oblidar que som una
nació i que parlem una llengua.

            Mentre
la literatura catalana no assoleixi la normalitat que necessita tota llengua,
mentre la nació persisteixi esquarterada, la llengua vituperada i la història
continuen escrivint-la els ocupants. Els escriptors i les escriptores tindrem
coses a dir, a nosaltres no ens poden deixar sense senyal, continuarem
escrivint per al jovent, històries fetes especialment per a ells, perquè
s’expliqui a les escoles tot allò que no hi surt als llibres de text,
resistirem mentre hi hagi lectors compromesos. «Però, en fi: tot açò que he
confessat, que quede dins el secret que es mereix tota sincera confidència».
Valguin les paraules del mestre Enric Valor com a cloenda. 

Gemma Pasqual i Escrivà