Un altre país

No ha aparegut encara un Homer per cantar les empreses colossals i desolades dels emigrants que travessen el món a peu i s’enfilen a les ones amuntegats en barcasses. No s’ha manifestat un poeta cec i per això visionari per explicar la mar oberta de bat a bat, la deriva i el naufragi. No hi ha un Homer ni tampoc l’ombra d’un nauxer, d’un Misè, a la xurma d’Ulisses sense govern, entre Èol rei dels vents i Posidó senyor de les terres emergides.

Diu Berlusconi que pensen continuar amb les deportacions il·legals a Líbia des d’aigües italianes o internacionals perquè ell no vol i no pensa consentir una Itàlia multiètnica. Evidentment volia dir multi-racial, perquè multiètnica ho ha segut sempre, però potser ha pensat que multi-racial sonava massa fort o potser multiètnica li ha semblat més modern. En els darrers dies Itàlia ha deportat il·legalment més de cinc-centes persones a Líbia, on és l’escàndol internacional? on són els diaris que omplin portades amb les seues bajanades de bar? perquè ara no passa res? El pitjor de tot és que pense que a molta gent ‘d’ordre’ ja els va bé,  pensen i diuen que els de la Lega són bojos i racistes, però en el fons que algú impedisca com siga que els emigrants arriben els pareix molt bé. A aquest país no és la primera volta que les persones ‘d’ordre’ permeten a uns bojos governar pensant que quan acaben la neteja els faran fora del parlament. La darrera volta no va anar exactament així, el drama va durar vint anys.
No sé què escriure, de veritat, pareix un malson.

Ah, quan construïen els murs, com no vaig fer-hi atenció!
K. Kavafis, Murs*

És l’ordre més infame que mai he hagut de complir. No puc dormir només de pensar en aquells desgraciats. Després de comprendre que els havíem portat a Líbia  ens cridaven ‘germans, ajudeu-nos!’. Però no podíem fer res, les ordres havien estat d’acompanyar-los a Líbia i ho hem fet. No explicaré als meus fills el que he fet, m’avergonyisc. (…) Molts estaven molt malament, alguns tenien cremades greus, les dones embarassades eren les que més ens preocupaven, però no podíem fer res, les ordres eren aquelles i les hem complit. Quan els hem pujat a bord des de les tres barcasses ens han agraït que els salvàrem. En aquell moment, sabent el que havíem de fer el cor se m’ha encongit. No els podia dir que els estàvem portant un altra volta a l’infern d’on havien fugit arriscant la vida. (…) No ha estat fàcil dir a tota aquella gent que els havíem portat al lloc d’on havien eixit. Estaven molt cansats, havien navegat amb les barcasses cinc dies, sense menjar i sense aigua. No han tingut les forces de rebel·lar-se, ploraven, les dones s’estrenyien els xiquets al pit i dels seus ulls brollaven llàgrimes de desesperació.

Aquestes són les paraules d’un dels mariners de la marina militar italiana després de participar a la nova infàmia que el govern s’ha inventat, ‘principi del rebuig‘ en diuen. Ignorant totes les lleis italianes, europees i internacionals, han encetat la nova temporada de l’horror que consisteix en rebutjar i enviar al país on s’han embarcat els emigrants sense comprovar abans si tenen dret a l’estatus de refugiats i, per tant, dret a l’asil. Directament des d’aigües internacionals o italianes a Líbia (així potser un altra volta no demanaran auxili i s’enfonsaran al mar en silenci). Entre les quasi dues-centes persones rebutjades dijous, segons el director del Consiglio italiano per i rifugiati, al menys el 70% haurien demanat asil i el 50% en tenia dret. Això vol dir que Itàlia ha rebutjat a un centenar de persones a qui la Constitució garantia el socors. Les han tornades a Líbia, on el tractament que reben el conèixen perfectament el govern italià i el Parlament Europeu. Una Missió tècnica de l’Unió Europea va denunciar el 2004 els abusos i les deportacions col·lectives a què a Líbia eren sotmesos els emigrants. EL 2006, en una declaració davant d’un comité parlamentari de control, el director dels serveis secrets italians va explicar com l’havia torbat les condicions terribles que va trobar en una visita a un ‘centre d’acolliment d’emigrants’ a Líbia. Segons un informe d’un Observatori sobre les víctimes de l’emigració Fortress europe, entre 1998 i 2003, quasi 15000 persones han segut abandonades per les autoritats líbiques enmig del desert, prop de la frontera de Líbia amb Níger, Txad, Sudan i Egipte.

Ahir ho van tornar a fer, altres 162 persones rebutjades.  Plore per ells i per nosaltres que ho consentim.

*Poemes II. Traducció d’Alexis Eudald Solà. Barcelona: Curial, 1977.

Mentre intente trobar les paraules per escriure alguna cosa seriosa sobre la discussió pública a aquest país sobre si el president del govern és o no un ‘pervertidor de menors’ (crec que el terme jurídic és aquest) i si això és greu o fa gràcia (!). Mentre intente pensar i escriure alguna cosa al respecte, llig al diari que un parlamentari de la República Italiana, Matteo Salvini, proposa que a Milà es reserven vagons del metro i del tramvia per als milanesos. Una candidata del seu partit (la Lega, clar), Raffaella Piccinni, no està d’acord, diu que, en canvi, el que haurien de fer és reservar vagons per als extra-comunitaris.

Vos assegure que preferiria parlar de futbol.

doncs això, Guardiola santo subito.
(i Valdés també)

i sense fam i sense set
i sense ales i sense xarxa
marxarem volant…

Aquesta cançó, La donna cannone, m’agrada molt, molt. És de les primeres cançons que vaig estimar en arribar a Itàlia, els primers cantautors que em van meravellar van ser De André i Francesco de Gregori, i aquesta cançó és molt molt especial per a mi, molt, em commoc* quan l’escolte.

Ací una versió de Mia Martini, a mi m’agrada quasi més que l’original, sentiu quina veu…
 
*quin palíndrom més bonic!

Com sempre a ‘vull llegir…’ hi ha la lletra

La donna cannone

Francesco De Gregori

F. De Gregori

(1983)

Butterò questo mio
enorme cuore
tra le stelle un giorno
giuro che lo farò
e oltre l’azzurro della tenda
nell’azzurro io volerò
quando la donna cannone
d’oro e d’argento diventerà
senza passare per la stazione
l’ultimo treno prenderà
in faccia ai maligni
e ai superbi
il mio nome scintillerà
dalle porte della notte
il giorno si bloccherà
un applauso del pubblico pagante
lo sottolineerà
dalla bocca del cannone
una canzone esploderà
e con le mani amore
per le mani ti prenderà
e senza dire parole
nel mio cuore ti porterò
e non avrò paura
se non sarò bella come dici tu
e voleremo in cielo
in carne ed ossa
non torneremo più
e senza fame e senza sete
e senza ali e senza rete
voleremo via
così la donna cannone
quell’enorme mistero volò
tutta sola verso un cielo nero
nero s’incamminò
tutti chiusero gli occhi
l’attimo esatto in cui sparì
altri giurarono spergiurarono
che non erano mai stati li
e con le mani amore
per le mani ti prenderò
e senza dire parole
nel mio cuore ti porterò
e non avrò paura
se non sarò bella come vuoi tu
e voleremo in cielo
in carne ed ossa
non torneremo più
e senza fame e senza sete
e senza ali e senza rete
voleremo via

Duc tres dies intentant resistir la temptació i ja no puc més. No volia escriure res sobre els problemes conjugals del cavaliere però no em puc aguantar. És massa.

La senyora ha dit prou. Ja li va enviar una carta pública fa uns anys, per la història amb la que ara és ministra d’igualtat d’oportunitats (!) però aquella volta ell ho va solucionar amb una festa d’aniversari sorpresa al desert on es va presentar vestit de tuareg, una cosa al·lucinant.
Ara amb la moguda de les llistes a les europees (que segueix a un altra història d’interceptacions telefònques on Berlusconi telefonava al director de la RAI per a que col·locara algunes de les seues fulanes a la tele pública) l’enrabiada de la senyora va aconseguir que no ompliren les llistes de cuixes i mamelles. Per cert, les xiques que han caigut de les llistes estan molt molt enfadades, elles que s’havien preparat tant i que havien fet un curs de quatre dies per ser parlamentàries…, i el pare d’una de les xiques a qui havia promés que seria candidata al Parlament Europeu (novullnipensaracanvidequè) va intentar cremar-se a lo bonzo davant del palau romà de Berlusconi
El dia següent es va saber la notícia que il cavaliere havia anat a la festa del 18 aniversari d’una jove de Nàpols que declara que el vol molt, que li diu papi i que com que ell té molta faena i no pot anar sovint a veure-la, moltes voltes hi va ella a Roma o a Milà (!!). Ara, les possibilitats són dues, o és la seua filla (la dona ha declarat que tant de bo ho fóra) o és la seua amant, en el segon cas seria un delicte greu. Ell es va defensar dient que era la filla d’un vell amic, del xòfer de Craxi, cosa que la família Craxi ha negat. El pare de la criatura té una col·lecció d’antecedents penals per camorra que farien fer-se roig a Al Capone.
En el moment en que la senyora va enviar la segona carta als diaris dient que demanava el divorci (No puc estar amb un home que va amb menors (…) he provat d’ajudar el meu home, he implorat les persones que li són properes que l’ajuden, com es faria amb una persona que no està bé, però tot ha estat inútil) tota la premsa propietat del cavaliere se li va tirar al coll, recordant-li el seu passat (era una vedette) i buscant als arxius velles fotos pujades de to, dient-li coses com ara La vedette ingrata (era un titular en portada, amb sota una foto seua de fa trenta anys ensenyant els pits). El nivell, com veieu, és digne dels protagonistes de la història.
Ara ell està molt ofés (!!!), diu que tot és un complot de l’esquerra (el KGB, segur), que ell sap qui ha segut, que la dona ha caigut en un parany que li han preparat els comunistes, que la dona li haurà de demanar excuses públiques i que potser no serà prou.

En fi, darrerament per ací estem molt entretinguts. L’única reflexió que se m’acudeix és que la senyora Berlusconi ha estat l’única persona propera al president que s’ha escandalitzat i ho ha demostrat. Ningú del seu partit (els defensors de la vida i de la família), ni del seu govern, ni del seu cercle ha piulat mai quan ha col·locat a les teles, al govern o al parlament europeu alguna de les seues fulanes. Ningú ha trobat res d’escandalós o de vergonyós en el comportament del cavaliere. Si no passa res, aquesta legislatura s’acabarà al 2013, millor no pensar-hi. 

PS: No és que el terme fulanes m’agrade molt, però no sé com dir-ho: les senyoretes que es tira? les seues amants?  

PPS: M’acaben de comunicar que he guanyat un dels lots de llibres que sortejava Vilaweb per Sant Jordi…Què bé! gràcies.

meravellós: Espaterrant, sorprenent, desconcertant, estrany, estupend, excel·lent, esplèndid, admirabale, prodigiós, fenomenal, colpidor esbalaïdor, mirífic, sobrenatural.

pallissa: Atupada, bastonada, batuda, batussa, batussó, jaco, juli, llenya, allisada, estomac, estomacada, fart de llenya, llenyada, palissa, surra, tacó, tonyina.

(Diccionari de sinònims,  S. Pey, Barcelona 1970)