Un altre país

Vaig parlar de Luigi Meneghello en una de les primeres entrades del bloc. És un dels meus escriptors italians preferits. En aquella entrada parlava de Libera nos a malo, una excel·lent novel·la on els protagonistes són un poble i la seua llengua. Vaig dir en aquella ocasió: “Un altra novel·la excel·lent de Luigi Meneghello és I piccoli maestri, on explica la seua experiència partisana, lluny de la retòrica i de la mitificació d’altres novel·les. Trobe que  I piccoli maestri,  El Partigiano Johnny de Beppe Fenoglio i I sentieri dei nidi di ragno de Calvino són les millors novel·les italianes sobre l’experiència partisana”.

He sabut que l’han traduït, al castellà, Los pequeños maestros, Ediciones Barataria, jo no sabia que existia eixa editorial, però he vist que tenen al catàleg alguns escriptors italians molt interessants, entre ells Beppe Fenoglio.
I piccoli maestri és una novel·la autobiogràfica, on l’autor explica la seua experiència en una formació partisana formada, sobretot, per estudiants universitaris i amb un capità que és professor de filosofia. No es tracta d’un grup de partisans comunistes, eren joves poc polititzats, simpatitzants de Giustizia i Libertà, el grup, que no partit, de Carlo Rosselli, que pretenia reunir tots els antifeixistes no comunistes i no catòlics (les dues esglésies, que deia Meneghello). Van ser dels primerets antifeixistes europeus que van anar a Espanya a lluitar, Rosselli va ser assassinat a França pels serveis secrets italians el 1937.
Els membres de Giustizia i Libertà van fundar, el 1943, el Partito d’Azione, republicà, laic i socialista moderat (moderat d’aleshores, vull dir no revolucionari) que va ser molt actiu en la resistència. El partit es va dissoldre al 47, era el partit d’Enzo Biagi, de Bobbio, de Vittorio Foa, Leone Ginzburg, Primo Levi, Montale, i d’un grup de gent que, junts, ves a saber el què haurien pogut fer.
Estic divagant, els partisans d’I piccoli maestri parlen poc de política i molt de literatura, és una novel·la de formació, gens neo-realista, sense herois ni retòrica. Els partisans de Meneghello són joves amb tot l’entusiasme i les ganes de canviar el món i amb tota la inexperiència i la improvisació, que creixen, personalment i política, fent la guerra. Escrit amb l’habitual to irònic i sense èmfasi de Meneghello, amb la seua escriptura lleugera i “distant” (quasi britànica). És un gust llegir-lo, a mi em va agradar molt i el recomane vivamente. 

Els de la Lega Nord han proposat una esmena al decret llei sobre seguretat del govern: el permís de residència a punts, com el carnet de conduir. Tal qual, que tu tens dret al permís? potser te’l donen però t’has de portar bé, és un dret no-dret, no sé si m’explique. La veritat és que ells tampoc s’han explicat molt bé, quan han demanat explicacions a una de les senadores que ha presentat l’esmena ha dit: Tenim dret a viure segurs a casa nostra. No han aclarit encara per quins motius es podrien perdre els punts (no vull ni pensar-ho).
Darrerament a aquest país els punts que estem donant als emigrants són de sutura…

Normalment m’interessen poc els premis Nobel, a banda del de literatura i el de la pau, però enguany estic molt contenta també amb el de medicina. Òbviament estic contenta que hagen donat el premi als dos metges francesos que van descobrir el virus de la sida. Però, sobretot, estic personalmentmolt contenta de la meitat del premi que ha anat al senyor Harald zur Hausen, que als anys 70s va intuir que hi havia una relació entre el virus del Papil·loma i el càncer de coll d’úter i que, malgrat que la seua intuïció anava contra tot el coneixement mèdic de l’època, va seguir investigant i va descobrir que el 95 per cent dels càncers de coll d’úter (el segón més freqüent entre les dones dels països desenvolupats) tenien a veure amb el virus del Papil·loma. Això va permetre desenvolupar sistemes de prevenció precoç del tumor (precocíssima, te’l pots traure de damunt abans de que es desenvolupe, en fase pretumoral) abaixant espectacularment la mortalitat i, darrerament, el desenvolupament d’una vacuna, que podrà fer que les generacions més joves de dones no l’hagen de témer.

Gràcies senyor Harald zur Hausen, moltíssimes gràcies.

PS: No deixeu la citologia per a l’any que ve…una a l’any, que no se sap mai.

Algunes de les persones de qui es parlava a casa i s’explicaven històries quan jo era xicoteta, així, convertits en personatges, formen part de la meua infància de la mateixa manera que les set cabretes i el llop que se les va menjar.
Un dels meus preferits era un encantista que es deia el rei del betum. Es deia així perquè havia fet diners amb una partida molt gran de betum. Explicaven que era molt simpàtic i explicava històries divertides als nens. Sempre anava molt mudat però molt brut i menjava fins i tot els ous ferrats amb guants blancs (bruts). La meua història preferida del rei del betum que em feia explicar sovint era la d’una vegada que estava dinant a un lloc molt fi de Barcelona i unes senyoretes d’una taula veïna estaven mirant-lo malament i remugant pel seu aspecte i potser per com menjava. Ell se’n va adonar i quan li van traure la fruita, les va deixar boca-badades pelant amb tota delicadesa i elegància i amb forquilla i ganivet la taronja. Quan va acabar de pelar-la, i amb les senyoretes més boca-badades encara, sense cap delicadesa i sense coberts, va agafar la pell i se la va menjar.

Sí, hay hombres que contienen un alma sin fronteras.
Miguel Hernández

Notícia xicoteta, llegida per casualitat i que m’ha deixat un mal gust d’ànima que costarà de passar.
El senyor Antonio Eletto té 94 anys i viu al seu poble, Romagnano Sesia, al Piemont. El senyor Antonio Eletto no té pensió. L’alcalde del poble ha escrit una carta al President de la República per demanar que li siga reconeguda una pensió d’invalidesa o alguna forma de suport econòmic. El senyor Antonio Eletto té reconeguda una invalidesa per ferides de guerra. El senyor Antonio Eletto és el darrer membre que queda viu a Itàlia  del Batalló Garibaldi, dels voluntaris italians que van anar a defensar la república espanyola a la guerra civil, el darrer.

Demà hi ha una manifestació nacional a Roma, contra el racisme, contra el racisme institucional i contra el racisme difús. Amb el que està passant a aquest país (les agressions continuen, fa por llegir el diari) ja és hora de reaccionar, com que els partits no reaccionen ho ha fet la societat. La manifestació és autoorganitzada i autofinançada. Serà molt grossa, segur, a més al final hi ha un concert a Piazza Venezia.
Io ci sarò, veniu?

“Les reaccions viscerals d’aquests dies em fan pensar que la profunda ferida que es va obrir a Itàlia durant la Segona guerra mundial no s’ha tancat encara“
Spike Lee

La darrera pel·lícula de Spike Lee, Miracle at St. Anna,  explica la història d’una matança de civils feta pels nazis durant la II guerra mundial a Itàlia: el 12 d’agost de 1944 a Sant’Anna di Stazzema (Toscana) la 6na divisió de les SS va matar a 560 persones, a tot el poble. La pel·lícula està basada en una novel·la de James McBride amb el mateix títol.
El 1994, al soterrani de la fiscalia militar de Roma, un fiscal que s’estava ocupant del procés contra Priebke, va trobar un armari, amb les portes contra la paret, ple de documents sobre crims de guerra nazis comesos durant l’ocupació: l’armari de la vergonya , contenia un document titulat Atrocities in Italy, lliurat pels serveis secrets britànics  als jutges italians amb tota la documentació i que aquests van amagar fins que va ser trobat al 94. Gràcies als documents de l’armari, aquest any han estat condemnats en via definitiva, deu ex-SS per la massacre i, a més, el jutge militar va determinar que no es va tractar de represàlia (acceptada pel dret militar) sinó d’un assassinat massiu i premeditat. Com en molts altres casos de matances nazis, durant molts anys s’ha discutit sobre la responsabilitat que els partisans podien haver tingut en provocar als ocupants, en els danys patits per la població civil,  i encara se’n discuteix.
La pel·lícula de Spike Lee encara no s’ha estrenat i ja està fent córrer rius de tinta, l’ANPI, Associazione Nazionale Partigiani d’Italia, han criticat durament el film acusant-lo de responsabilitzar als partisans de la matança, de revisionisme i de fals històric i reclamen que el director demane perdó per la pel·lícula.  
Ahir, Giorgio Bocca, un dels periodistes més seriosos d’aquest país i ex-partisà va publicar a Repubblica  un article contestant a unes declaracions de Lee on deia que “Després dels atentats els partisans fugien a les muntanyes deixant a la població civil exposada a les represàlies alemanyes“. L’article es titula Estimat Spike Lee, per açò jo partisà disparava i fugia, on explica com funcionava la guerra partisana i fa una defensa aferrissada dels partisans, del seu honor i de la seua memòria. Hui Spike Lee li ha contestat: Estimat Bocca, jo no sóc el seu enemic, dient que la frase en qüestió havia estat treta de context, que, òbviament, ell no condemna aquestes tàctiques de la guerra partisana i demanant-li que quan haja vist la pel·lícula la jutge, però que no ho faça en base d’una citació mal feta.
La polèmica està servida, demà s’estrena la pel·lícula amb la presència del President de la República, ex-partisà, només puga aniré a veure-la i ja diré què m’ha paregut.  

Vist ací.