Poesie e canzoni

Quin concert, quina emoció.

Raimon, a Roma, a un teatret de barri, un concert sense cap publicitat i debades. Quasi tot el públic era italià i ens han donat un llibret esplèndid amb les lletres de les cançons en català i en italià. Raimon ha presentat cada cançó i l’ha explicada en italià, ha explicat al públic els vents que havien de portar Ausiàs March a casa i ens ha parlat d’Espriu i de sa mare que ho guardava tot. 

Jo sabia que m’emocionaria, anava preparada (niente rímel i mocadors a la bossa), sabia que quan cantara ‘Com un puny’ me n’alegraria molt de no haver-me posat rímel. Amb la primera cançó: ‘Jo vinc d’un silenci’ ja m’he emocionat, quan ha cantat ‘Veles e vents’ per poc em fonc i així tot el concert.

Era una mica estrany Raimon cantant (bramant) ‘Diguem no’ i la gent asseguda a la butaca amb cara d’estar escoltant Schubert, o que ningú aplaudira quan ha dit ‘qui perd els orígens perd identitat’ ni cap in-inde, ni res. Al segon bis ha fet una cosa molt bonica, ha cantat ‘Al meu país la pluja’ fent el recitat en italià: Oblio del lampo, oblio del tuono, della pioggia e del bel tempo… Una preciositat. 

Jo l’havia escoltat moltes voltes, ja ho vaig explicar que el primer concert que vaig veure de menuda va ser un de seu a un Aplec de la Plana, i li vaig demanar un autògraf. Però escoltar-lo ací, lluny d’allà (del lado de allá), ha sigut una emoció molt especial. 

(Poc abans de començar el concert hem vist que entre el públic hi havia el veí del pis d’enfront, un senyor molt seriós i solitari i molt curt de vista a qui nosaltres, no sé ben bé perquè, li diem il professore. En eixir del teatre ens hem trobat i li he preguntat com és que havia anat a un concert de Raimon (feia estona que ens ho preguntàvem) i m’ha explicat que ell a Raimon el coneixia de tota la vida. Pasta de moniato, clar: el veí d’enfront que ens trobem quasi cada matí al replà i amb qui parlem del temps i de l’amministratore di condominio, coneix a Raimon de tota la vida. Resulta que la seua família i la de la dona de Raimon eren amics. En fi, que mentre ell ens repetia com de piccolo è il mondo, hem tornat a entrar al teatre a saludar-lo i m’ha presentat a Raimon com la mia vicina valenziana. Quines coses. Evidentment a Raimon no li he explicat que li havia furtat un vers per al nom d’un blog ni que quan era xicoteta em va firmar un paquet de xiclets) 

 

16 d’octubre de 1943

Em vaig prometre que mentre tinguera el bloc no deixaria passar un 16 d’octubre sense recordar aquell dissabte del 1943, el dia de la deportació dels jueus romans, l’aniversari més trist que aquesta ciutat commemora.

Enguany als actes de memòria pública no hi serà Shlomo Venezia, va morir fa pocs dies a Roma, se’ns estan morint els testimonis però no hem de deixar morir la vergonya, la vergonya de la deportació i de les lleis racials que la van permetre, la vergonya del feixisme. 

Quasi tots els deportats, més de mil, van morir en arribar a Auschwitz una setmana després, un altre dissabte, el 23 d”octubre de 1943. Torne a copiar un fragment tristíssim de Robert Katz (Il secondo sabato-la fine del viaggio) que ja vaig citar al primer apunt on en vaig parlar: 

Cap al vespre d’aquell dissabte, els jueus romans, assassinats aquell matí, eren ja, per la major part, fum que s’escampava pel cel polac. Les restes de material ossi incombustible van ser mòltes i reduïdes a un polsim blanc. Tant aquestes com les cendres de les carns van ser transportades al proper riu Vostola, on les van abocar.

Així, els vents van empènyer el fum cap a orient i les aigües van transportar les cendres cap a occident.

No fóra cas que ho oblidàrem.