Proust …i Catalunya

Llegeix a la premsa que avui es presenta ell llibre Proust i Catalunya a La Central del carrer Mallorca. Tot i que ell no va mai enlloc, se sent interpel•lat a assistir a aquesta presentació perquè des de molt jove és un devot de Marcel Proust.

Però de seguida li arriben els dubtes. Les presentacions de llibres no deixen de ser actes gremials. Qui s’hi aplega són bàsicament editors, autors, crítics, etc., que, quan s’acaben els parlaments, fan goma amb una copa a la mà, comentant l’última xafarderia del seu petit món.

Sempre va bé treure el cap allà on s’aplega la gent del teu sector, però ell no pertany al món dels autors i editors. Ell només és un oficinista que llegeix Proust; que el venera fins al punt que, quan va tenir un fill, li va posar Marcel.

Sí, s’ha sentit interpel•lat quan ha llegit la notícia, però què hi faria ell, allà, sense conèixer-hi ningú? Li passa una mica com quan se’t mor un amic de qui no coneixes la família ni l’entorn, i et preguntes si has d’anar a l’enterrament. Als enterraments s’hi va pels vius. Té sentit anar-hi només pel mort? Aquesta és la pregunta que ell es fa ara: té sentit anar a la presentació de Proust i Catalunya només pel mort?

I aquest no és l’únic problema. Avui, com cada dia feiner, l’oficinista s’ha llevat a les sis. Llevar-se tan d’hora l’obliga a anar-se’n a dormir també molt d’hora: sempre sopa a dos quarts de vuit i abans de les deu ja és al llit. La presentació del llibre és a les set. Calcula que, si l’acte s’acaba a quarts de nou, arribarà a casa cap a les nou: si a aquesta hora posa la verdura a bullir, acabarà sopant a quarts de deu. Un disbarat.

Malgrat tots aquests obstacles, el lligam que sent amb Proust s’imposa. A dos quarts de set surt de casa, bo i sopat.

Presentar un llibre en una llibreria és un error perquè un acte que consisteix en la intervenció d’uns quants oradors requereix dos elements que les llibreries no solen tenir: un nombre adequat de butaques i un equip de so competent (o sigui, poder seure i poder sentir els parlaments). A la presentació de Proust i Catalunya, el panorama és el de sempre: poques cadires -gent dreta- i micròfons revessos.

Però no tot va a la contra. S’havien anunciat quatre parlaments, i Xavier Pla informa que Laura Borràs excusa la seva presència. Un orador menys sempre s’agraeix.

Obre el foc Amadeu Cuito. No ha preparat la seva intervenció i fa un parlament breu, informal i sense interès. Parla com si fos en un bar fent un cafè. Després intervé Xavier Pla, molt més sòlid, que informa sobre la gestació del llibre i el simposi on es van presentar les ponències que l’integren. Honor a Xavier Pla: gràcies a ell el llibre existeix.

La intervenció principal és la de Pere Gimferrer. Comença manifestant que no tindria sentit repetir el que ja consta a la ponència inclosa en el llibre, i acaba declarant no estar segur d’haver dit res que no sigui a la ponència. Entremig, explica que la Recherche és l’obra que ha rellegit més vegades després de La Divina Comèdia, i apunta que Proust és un autor alhora terminal i inaugural, i que en això és comparable a Picasso.

No som un país d’oradors. Gimferrer parla mig adormit. El seu discurs és improvisat i esfilagarsat. Com sol passar en aquests actes, mentre el ponent expel•leix la seva sonsònia –que el micròfon revés contribueix a fer difícil de seguir-, a la sala degoten els desertors. L’atenció de l’oficinista ja fa estona que es focalitza en la Llucia Ramis, que deambula per un espai adjacent. La noia papalloneja amunt i avall, consulta el mòbil, pren alguna nota. A l’oficinista no li faria res fer anar a fer una cervesa amb ella, encara que això li esbotzés els horaris. Ella no sembla interessada en sexagenaris calbs.

A mig quart de nou, Gimferrer s’apaga definitivament i tothom respira. Els assistents es congreguen al voltant d’una taula on hi ha alguns plats de plàstic amb patates fregides i olives. Com preveia, el nostre home no veu cap conegut (abans n’ha vist un: l’ubicu Manel Guerrero, però fa estona que ha marxat) i desfila cap a la porta.

A la presentació de Proust i Catalunya, el difunt no ha fet acte de presència. Servir magdalenes i te en comptes de patates i olives potser hauria estat massa obvi, però un acte sobre Proust requereix un mínim d’esperit. Fer venir un quartet a tocar una sonata de Vinteuil, per exemple.

Potser el més proustià de l’acte ha estat la presència de l’oficinista que hi ha anat bo i sopat, havent deixat a casa el llit obert, el pijama sobre el coixí, la roba de l’endemà preparada sobre una cadira i, a la tauleta de nit, una tassa tapada amb un platet on l’espera una infusió que, si s’afanya, encara trobarà tèbia.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.


*