L’embolic en què s’ha ficat l’ANC

El futur de l’ANC és brillant a curt termini. Aquesta setmana ens han tornat a convocat a una altra manifestació, la primera en un Onze de Setembre des que va començar la repressió del Regne d’Espanya. Tenim moltes ganes de manifestar-nos, de demostrar que malgrat tot el que ens han fet encara ens volem fer sentir de manera cívica, pacífica i com sempre, multitudinària.

Passada la manifestació de l’Onze de Setembre, el futur de l’ANC a mitjà termini també és bo, perquè tindrà el paper d’iniciar converses amb els diversos partits republicans que es presentaran a les eleccions municipals de 2019 per plantejar-los el que la majoria de socis que han participat en la consulta ha ratificat: la voluntat d’impulsar unes primàries a les principals ciutats del país davant el risc que moltes d’aquestes alcaldies acabin en mans de Ciutadans. Tot i que tant ERC com CUP ja han dit per activa i per passiva que no participaran en les primàries, aquestes converses tindran lloc amb la cordialitat habitual. Passat aquest període, però, crec que l’entitat es trobarà en un embolic important.

Ningú no sap del cert com aniran les coses perquè hi ha massa variables de pes en joc, però ara que ja s’ha fet el congrés del PDECat i que Puigdemont ha tornat avui mateix a Brussel·les, és fàcil preveure que l’acció institucional se centrarà a engegar el Consell de la República i que això anirà en paral·lel amb el desenvolupament de la Crida Nacional, que previsiblement a la tardor esdevindrà una opció política preparada per concórrer tant a les eleccions municipals i europees com a les del Parlament de Catalunya si finalment Quim Torra decideix avançar-les. Les converses de l’ANC amb ERC i CUP, doncs, tindran lloc amb aquesta remor de fons de la Crida com a enèsima redifinició del tercer espai. Perquè, per molt que algunes veus insisteixin a dir que la Crida Nacional no representa l’espai de l’antiga CiU, serà difícil que la majoria de ciutadans no ho percebin així. I a més, tal com deia Marçal Sintes dimecres passat, tampoc seria bo que el centredreta republicà es diluís en una opció política que pretén no tenir ideologia perquè regalaria aquest espai a les altres opcions, que són totes espanyolistes.

Estem parlant d’inèrcies d’anys. Abans, com sabem, el poder se’l repartien PSC i CiU. Aquest esquema va durar molts anys. Després, ERC va trencar el bipartidisme. I finalment, arran de l’entrada de la CUP al Parlament i de l’augment del suport social a la independència, la percepció majoritària entre la població és que dins del republicanisme hi ha tres grans espais: el de l’antiga CiU (després CDC sola, després integrada a Junts pel Sí, mentrestant refundada com a PDECat, després Junts per Catalunya i ara camí d’integrar-se a la Crida Nacional), el d’ERC i el de la CUP. Personalment, crec que el fet que a l’antiga CiU hi hagi hagut un ball de noms tan exagerat ha dificultat la refundació. Quan la gent es perd amb tants noms, torna als orígens per saber d’on venia tot plegat, i això ja no els porta al PDECat, sinó a CiU. Oi més quan, al darrer congrés, la ja excoordinadora general Marta Pascal agraïa els “40 anys de militància” als membres d’un partit fundat el 2016. No és estrany que també l’Audiència Nacional consideri que el PDECat és la continuació de CDC.

Tornem a l’ANC, però. La decisió d’impulsar les primàries pot deixar l’entitat en una situació ben compromesa. Poden passar dues coses. Pot passar que ERC i CUP finalment canviïn d’opinió i decideixin concórrer a aquestes primàries proposades per a Barcelona i per a les grans ciutats del país. Si això fos així, l’ANC aconseguiria allò que Artur Mas només va aconseguir el 2015 amb el xantatge de no convocar eleccions si no es feia Junts pel Sí. Tanmateix, el problema de l’ANC serà si tant un partit com l’altre mantenen la decisió de no participar-hi. I això no només també pot passar sinó que és el més probable que passi. En aquest punt, la inquietud expressada per Eduard Voltas ahir mateix o abans, el 23 de juliol, i en conversa amb Jordi Graupera, em sembla totalment fonamentada: si no aconsegueixen unir totes les candidatures acabaran impulsant una candidatura pròpia i, per tant, diversificant encara més l’oferta electoral? Això seria acabar fent exactament el contrari del que es pretenia inicialment i seria molt difícil de justificar. Al marge del resultat final, crec que la imatge i l’acceptació social de l’ANC en sortirien molt tocades.

Personalment crec, però, que la proposta de primàries impulsada per Graupera i avalada per l’ANC convergirà amb la Crida Nacional impulsada per Puigdemont, Torra i Sànchez, perquè totes dues iniciatives aspiren a la transversalitat, a abastar la totalitat del republicanisme. I és aquí on crec que l’ANC quedarà atrapada. I dic atrapada amb tota la intenció perquè ara mateix no veig com podria fer marxa enrere. Si la majoria d’electors continua tenint la percepció que a l’independentisme hi ha tres grans espais electorals i quan arriben les eleccions identifica clarament els dos primers (ERC i CUP), entendrà perfectament que qui ocupa el tercer espai com a resultat de l’evolució de la Crida Nacional representa el mateix tercer espai dels darrers anys, però també vincularà d’una manera irreversible l’ANC amb aquesta candidatura, perquè serà el resultat de les primàries que l’ANC haurà impulsat.

La cruïlla, en aquest punt, serà important. Si entre Crida, Graupera i ANC aconsegueixen imposar el relat que la seva opció representa un espai transversal, si aconsegueixen arraconar ERC i CUP acusant-los de tenir interessos de partiti, de no tenir compromís de país i tot d’altres acusacions que ja hem pogut anar veient i sentint, la sotragada en la correlació de forces als ajuntaments pot ser important i pot tenir un epíleg en les eleccions al Parlament. En canvi, si aquest relat no arrela i s’acaba consolidant la identificació de la Crida amb l’antiga CDC de sempre, l’ANC haurà quedat atrapada en una presa de partit, haurà competit electoralment amb ERC i CUP i, si els resultats no són bons, haurà quedat tocada de mort.

Aquests és el risc que s’ha assumit aquesta setmana. Tindrem temps de veure com van les coses, però si acabés passant això seria una autèntica llàstima. I si l’ANC se n’adona a temps i intenta redreçar la situació, també serà complex, però personalment els animo a intentar-ho en qualsevol cas. Rectificar és de savis i quan ho fas en pots sortir reforçat i tot.

Captura de pantalla de la notícia publicada al web de l’ANC: https://assemblea.cat/index.php/2018/07/26/el-si-a-les-primaries-guanya-la-consulta-interna-de-lassemblea-nacional-catalana/

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *