Espai de Dissidència

No fa gaire, vaig passar als meus alumnes un vídeo de televisió espanyola en què es rememorava l’afer de les ocupacions de terres a Marinaleda. Combatiu, apareixia un Sánchez Gordillo trenta anys més jove, envoltat de camperols que havien decidit renunciar a la resignació i ocupar terres a cop de dignitat. Tanmateix, aquelles imatges descolorides semblaven història. Malgrat que ja vaig explicar a la classe que Marinaleda havia estat un bolet a Andalusia, on no hi havia hagut desocupació ni especulació immobiliària, tots, fins i tot jo, ens pensàvem que era cosa del passat.
Malauradament, quan el PP i el PSOE van decidir impugnar les parts més humanes i progressistes de la Transició, de fer aquest salt enrere respecte al capitalisme sense benestar, sovint els fantasmes del passat reapareixen amb tota la seva virulència. És el que he pensat aquests dies quen he contemplat el rostre de Sánchez Gordillo, amb trenta anys més, i també diria més combativitat que en aquells llunyans principis dels vuitanta. Gairebé tan combatiu i malhumorat com els “señoritos” que avui conspiren per tornar al feudalisme. O com els que han robat a milions de petits estalviadors i pensionistes (com amb les Preferents), sense que cap ministre d’interior hagi ordenat la detenció de milers de directors de sucursals bancàries.

Crec que va ser el matrimoni Webb, qui va teoritzar sobre el concepte “Economia moral de la multitud”. Més o menys, això ve a ser que hi ha transgressions legals col·lectives que es fan en nom de la justícia. Aquells qui són exclosos del món oficial realitzen accions il·legals encara que irremissiblement justes. Són aquestes, la incautació d’aliments en cas de necessitat, la crema de magatzem dels especuladors, o el boicot a determinats empresaris injustos. No calia anar tan lluny en la teorització. A vegades les lleis van en contra de la justícia, i per fer justícia, sovint cal obviar les lleis.
Per això m’he indignat tant aquests darrers dies quan els “señoritos” de torn s’han posat tan nerviosos per una dotzena de carros del Mercadona en el lloc equivocat, i tertulians que gairebé exigien la llei marcial. Tècnicament, l’acció realitzada abans d’ahir, podria considerar-se com una apropiació ideguda o robatori. Tanmateix és molt fàcil i còmode arribar a aquesta conclusió quan no es tenen problemes de subsistència. Preguntem a qui ja se li han esgotat totes les prestacions. Preguntem als aturats de llarga durada, o a les famílies que ja comencen a passar gana o a haver-se d’avergonyir davant els contenidors. Per a ells, Sánchez Gordillo és el messies, l’únic capaç de fer front a l’arrogància del poder.
Com tots els personatges històrics (i l’alcalde de Marinaleda ho és) sempre serà polèmic, i aixecarà passions partidàries i contràries. Tanmateix, el que no se li pot retreure és el que efectivament es pot retreure a 45 milions de residents a Espanya, que acotem el cap i ens resignem. Per això el seu gest és important, perquè denota un valor i ardidesa que pocs han demostrat en les circumstàncies difícils actuals.
De moment, he sentit campanes d’emuladors. No fóra desitjable una situació de caos. Tanmateix, aquest és preferible a la depressió i a la resignació.