Si ja de sèrie vivíem en la incertesa i la ficció, amb l’excepcional situació del virus global, la cosa es complica i s’acosta a les distopies més pessimistes. Malgrat que l’experiència del confinament rigorós va tenir un impacte molt negatiu en l’economia i la moral col·lectiva, allò que en diuen recuperació (eufemística) de la “nova
Ramon Cotarelo i Enric Pujol, Ramon Cotarelo. Vivències i creences. Una conversa entre Ramon Cotarelo i Enric Pujol, Llibres del Segle, Girona, 2020, 292 pp. El pas de ser un acadèmic reputat a un personatge públic, derivat d’una situació de crisi sistèmica és, probablement, dels episodis menys desitjats per a un pensador. Ramón Cotarelo, fa
Libros del Zorro Rojo ha tingut l’encert de reeditar algunes narracions curtes de l’escriptor espanyol i paraguaià Rafael Barrett (Torrelavega, 1876-1910) un dels autors habituals als catàlegs de les editorials llibertàries i col·laborador freqüent a la premsa anarquista de principis del segle XX. Tanmateix, si bé aquest és un nom freqüent per als investigadors del moviment anarquista, també per als
És obvi que aquesta és una Diada diferent en què les circumstàncies globals ens alliberen de la competitivitat amb el passat. Personalment, jo també em sento alleujat. He de confessar que m’incomoden les performances i el model de mobilitzacions impulsades per l’ANC, si bé admirables, em feien sentir una mica ridícul. Jo sóc així d’individualista.
Berlín va viure ahir una manifestació prou gran per als estàndards alemanys: entre 18.000 i 40.000 assistents, segons diverses fonts. Es tractava d’una protesta que qüestionava les restriccions -individuals i col·lectives- imposades per les autoritats arran de la pandèmia. Seria fàcil traçar una caricatura sobre els manifestants. De fet, les diverses cròniques periodístiques ho intentaven.
No volia parlar de futbol en aquest bloc. Només ho he fet en comptades ocasions, perquè aquest sol ser un món massa apassionat i no precisament en una direcció excelsa. No ho he fet, perquè resulta massa fàcil caure en la banalitat. I tanmateix, de vegades toca parlar-hi, perquè ritus com aquests tenen més transcendència
Dionisio Pereira, Escritos africanos. Entre Galicia y el Rif. Una mirada desde la periferia, SPCAM, Melilla, 2019, 224 pp. Dionisio Pereira (A Coruña, 1953) és un economista i historiador gallec que ha publicat nombrosos volums sobre història de Galícia, anarquisme i nacionalisme, i amb qui he col·laborat ocasionalment. De fet, juntament amb altres historiadors de
Cap a finals d’agost de 2006 feia el pas definitiu per donar d’alta, des de la plataforma de Vilaweb, al meu intent definitiu de generar un bloc estable. Ja abans havia assajat amb diverses tècniques en una època en què els blocs de més diversa naturalesa, més que posar-se de moda, encetaven una nova fórmula
Quan tenia deu anys, em declarava fervent seguidor de les curses de Fórmula 1. Fins a cert punt, resulta lògic: en les infanteses d’EGB, se suposava que als nois ens havien d’atreure esports amb cert punt d`èpica. Per això, tocava que ens agradés el futbol, encara que també la boxa, que, reconec, seguia amb certa
Corria un raonable, encara que injustificat optimisme, cap a finals de la primavera. Els responsables polítics, a partir de la seva política comunicativa tractaven de transmetre el concepte de “treva d’estiu.” Al llarg de les setmanes anteriors, malgrat l’obvi desconeixement d’un virus molt malparit, s’havien anat cisellant alguns tòpics que han demostrat ser mentida: “al
John Dos Passos, a Manhattan Transfer, afirma que tothom té el dret a escollir la seva pàtria. Aquestes paraules les posa en boca d’un francès, tripulant d’un vaixell, que a principi del segle XX, en arribar a Nova York decideix fer-se nord-americà perquè representa l’esperança d’un futur millor. Estaria bé recordar aquesta escena per comprendre
L’anunciat anunci de la fugida del rei emèrit, arran de la concatenació d’escàndols, no ens agafa per sorpresa. És més, probablement esdevingui un intent desesperat per tapar l’enèsima via d’aigua d’un règim que va començar a perdre flotabilitat des de principi d’aquest segle. Probablement aquests dies es parlarà a bastament dels motius que han fet
Una de les justificades crítiques que se li fa a la cultura catalana és que encara resta encarcarada per cert esperit noucentista: això és, obsessivament mesurada, d’un ensopiment harmoniós, d’una mediterraneïtat que els anuncis anuals de l’Estrella dibuixen com a una imposturada caricatura, i el pitjor de tot: un class(ic)isme on són sobrerepresentades classes mitjanes
En la deriva preocupant del diari Ara, especialment arran de la mort del seu enyorat director Carles Capdevila, diumenge passat, per fi, es va fer una editorial sobre la dinastia borbònica. Més o menys venia a focalitzar en la figura de l’emèrit la responsabilitat del descrèdit de la monarquia, i per extensió (atès que
Ho confesso. No em vaig mirar el FAQS de dissabte ni l’entrevista a l’Oriol Junqueras de diumenge. Ho hagués passat malament, perquè malgrat certa fredor a l’hora d’expressar-me tinc certa tendència a l’empatia amb el patiment de les persones que pot arribar a ser paralitzador. Entenc la situació i puc entre, més o menys,