Espai de Dissidència

Ho confesso. No em vaig mirar el FAQS de dissabte ni l’entrevista a l’Oriol Junqueras de diumenge. Ho hagués passat malament, perquè malgrat certa fredor a l’hora d’expressar-me tinc certa tendència a l’empatia amb el patiment de les persones que pot arribar a ser paralitzador. Entenc la situació i puc entre, més o menys, el que passa pel cap dels injustament empresonats, amb les pressions de dins i fora, i amb els dubtes. He preferit mirar-me els resums i les comentaris de persones amb un mínim criteri, i formar-me així les pròpies opinions. També he evitat els akelarres de les xarxes socials, embolicats en una guerra de retrets tan estèril com ridícula. 

Es miri com es miri, vivim en una aberració anomenada Espanya. Parlem, per descomptat, de l’estat i els seus alts funcionaris psicòpates. Parlem, per descomptat, d’una classe política que pateix d’una absurda combinació d’oportunisme i estupidesa. Parlem, per descomptat, d’una opinió pública que es deixa enganyar voluntàriament per uns mitjans caïnites i uns prejudicis tatuats en l’inconscient col·lectiu. Es miri com es miri, els presos polítics ens han expulsat tota innocència. Es miri com es miri, Espanya és avui un país cada vegada més fràgil, vulnerable, corrupte i miserable, malgrat que hagin après la tècnica de tapar llurs vergonyes amb la bandera franquista. 

Em costa encara d’acostumar-me a certa docilitat de l’independentisme. No entenc com poden viure tranquils tots aquells que han format part de l’engranatge de la injustícia, i que encara no hagin pagat un preu que, sens dubte han de pagar per tanta prevaricació legal i moral. Em costa encara d’acostumar-me a la impunitat de jutges i fiscals que semblen personatges secundaris de la mòmia, que sorgeix del Valle de los Caídos i que té una cort d’esclaus i servidors que ballen a l’entorn de la reencarnació del faraó, un monarca rebut per l’aroma dels purins dels pagesos de la Conca de Barberà, blindats davant el pitjor del Vichy Català, i amb una quinzena d’extres fent veure que algú fa cas a una institució caduca i condemnada. 

Penso que d’aquesta experiència és inevitable esdevenir desagradables. Per lògica i per necessitat. No em sembla gaire normal concedir tanta cortesia als bullys del barri. Som més, molts més. Ara només ens cal decisió, i tot citant a un Pere Quart fart de la vaca cega de Maragall i amb una vocació suïssa que amb vaques que no riuen, ens cal certes dosis de mala llet! 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!