Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

11 de setembre de 2020
2 comentaris

Notes informals sobre la Diada 2020

És obvi que aquesta és una Diada diferent en què les circumstàncies globals ens alliberen de la competitivitat amb el passat. Personalment, jo també em sento alleujat. He de confessar que m’incomoden les performances i el model de mobilitzacions impulsades per l’ANC, si bé admirables, em feien sentir una mica ridícul. Jo sóc així d’individualista. Què hi farem, si m’avalen Stirner i Thoreau.

Per contra, avui serà tota una altra cosa. De fet, aquest matí ja m’hi he deixat caure per la concentració de l’esquerra independentista, on hi he trobat vells amics, coneguts i saludats, i els seus fills que fa quatre dies anaven en cotxet ara ja llueixen tatuatges, samarretes d’Arran i pentinats que s’escapen a les taxonomies que dominava.

En aquesta era de distància oposada, hi he mantingut i sentit algunes converses, que em reforcen algunes sensacions de fa temps. L’independentisme continua igual de compacte, creixent a poc a poc (sobretot, via demogràfica) i el malestar que podríem entreveure a partir dels mitjans i les xarxes socials, respon més a un seguit d’accions concertades que a una realitat constatable.

Certament, en aquests tres anys hem assistit a intents de desestabilització i desmoralització. Els impunes atacs de la ultradreta (i la inexplicable falta de més que justificada resposta), l’amplificació de les lluites partidistes, una coordinada campanya de desinformació i manipulació periodística, i els corresponents derrotismes patrocinats (és el cas de La Vanguardia o un desfigurat Diari Ara). Tanmateix, com deia, els efectes, són limitats. Malgrat que hi pugui haver diferències partidistes, les bases d’ERC i de Junts no són tan diferents ni estan tan en desacord com voldrien fer creure els respectius líders. Parlem d’uns militants que serven importants dosis de fidelitat a unes organitzacions que no deixen de ser una família, especialment a nivell local. Les batalles i emboscades als mitjans i les xarxes no es corresponen a la realitat, i tan sols tracten de dissimular la inconsistència d’alguns quadres polítics que farien bé a imitar el president Mas i fer passos al costat. La CUP viu una certa crisi derivada d’un xoc polític post Primer d’Octubre, a la qual se li afegeix la difícil convivència entre militància, vida professional i vida política. No oblidem que, a diferència dels partits polítics professionals, no han creat unes infraestructures que permetin viure de la política, i això els fa precisament vulnerables a les fluctuacions personals.

D’altra banda, també és obvi que les campanyes desaforades dels mitjans són més limitades del que els propis politòlegs serien capaços de reconèixer. Els mitjans escrits només són zombis alimentats per la publicitat institucional i el poder d’algunes empreses que van a menys. La maniobra Manuel Valls n’és un exemple sobre la pèrdua de pes d’aquestes maniobres mediàtiques. No conec gaire gent de menys de quaranta anys que es miri la televisió (tret d’algun programa en concret). Com jo mateix, són munió la gent que no veu mai cap canal generalista espanyol, mentre que el consum de TV3 comença a ser en dosis homeopàtiques, mentre que s’incrementa el temps dedicat a les plataformes, youtube o qualsevol altre mitjà que abans se’n deia alternatiu. De la mateixa manera, diaris com El País o la Vanguardia són menys influents que Vilaweb (Partal, fes el favor de recuperar ja la versió PDF), i encara que costi de reconèixer, La Directa, Crític, o altres d’emergents com Núvol, Catarsi o Mirall. Fins i tot, en la gamma baixa, sospito que el tabloide digital El Nacional és més influent que El Periódico.

La desconnexió psicològica respecte a Espanya és un fet real, no completa, encara que sostinguda, i probablement en lenta expansió. És cert que les xarxes socials també responen a aquesta estratègia de desestabilització, tot posant l’accent en disputes una mica bizantines (com ara certa obsessió per la degradació per la llengua) o a còpia d’introducció d’un cert nacionalisme amb dosis xenòfobes -com ara el tema Front Nacional de Catalunya, pel que sembla, una marca blanca de la Plataforma per Catalunya- a fi de desacreditar un moviment transversal, i per tant, revolucionari.

No es descarten altres maniobres de desestabilització. Algun teòric increment de delinqüència o el tema recurrent de l’ocupació aquest estiu han pretès projectar una imatge de manca de control i de degradació del país. Jo no descartaria en absolut que els serveis secrets hi fossin al darrere. No em sembla casual que la major part de les ocupacions se centrin a Catalunya o que hi hagi un interès a concentrar migrants menors no acompanyats al país, on els mitjans tòxics de Madrid tendeixen a amplificar i manipular problemàtiques socials a fi de convertir-los en temes d’ordre públic i així generar la temptació d’aplegar rengles al voltant del fenomen Vox.

Si hi ha alguna cosa que hem après aquest any és la importància de la resistència i de mantenir la calma. Certament, punxada la bombolla del llirisme, conscient que Catalunya té un munt de problemes, conflictes interns i inconsistències, al final, toca fer-nos la pregunta. Hi ha alternativa a la independència? Catalunya és problemàtica. Espanya és catastròfica. La independència, l’independentisme, ja no és cap alternativa, és l’única opció.

A la tarda, com sempre sense apuntar-me (ja he advertit que sóc molt d’Stirner, Thoreau, i una mica bohemi a l’estir Graeber i Baños), passaré una estona per la concentració de Girona a deixar-me veure. I continuaré així fins deixar de ser independentista, és a dir, quan siguem independents i em pugui dedicar amb calma i tranquil·litat, a criticar el meu país, com fa qualsevol societat civilitzada i segura de sí mateixa, amb el seu propi país, activitat altament saludable!

 

  1. També em veig individualista, i el problema que detecto és que al final les meves idees acaben sent minoritàries fins i tot en els àmbits teòricament més propers ideològicament.
    Coincideixo en això de les performances amb un parell de matisos.
    Un me’l va fer veure en Xirinacs quan explicava que les vagues de fam no s’adreçaven a l’enemic sinó a l’amic; no podem comptar que les persones es moguin majoritàriament per raonaments, diguem-ne, racionals o estructurats; sovint la part emotiva hi compta molt més, i una performance pot augmentar el sentiment de pertinença a un grup o, millor dit, moviment en sentit pensament vers la mateixa direcció.
    El segon és que, massa sovint, les idees que es posen sobre la taula en les mobilitzacions són, no diré conservadores, però potser sí convencionals, han de raure dins un conjunt prèviament establert. Ja m’agradaria que alguna idea la veiés d’entrada com una bogeria, però això mai no m’ha passat.
    Per aquests motius, m’identifico amb l’estratègia del corcó: anar difonent noves idees per molt que al començament, no és que siguin rebutjades sinó que ni tan sols són escoltades —i potser ni sentides— i, amb el pas del temps, veure com algunes van entrant a les discussions, ni que sigui de manera parcial i molt sovint manipulades barroerament per l’adversari.
    Malauradament, entre les meves idees, no n’hi ha gaires en l’àmbit de les mobilitzacions, i si les que tinc no em convencen ni a mi, difícilment les podré fer arribar a altres persones.
    Però si no vaig sortir per la diada, va ser per tenir factors de risc en salut. A les 17:14 vaig sortir al balcó amb samarreta i tot, però a l’únic punt de la vorera des d’on se’m podia veure degut als arbres, no hi passava ningú.
    Potser per edat, sóc optimista, cada vegada hi ha més persones que s’adonen que l’única sortida és la independència, m’agradaria uns corba més creixent —amb terminologia pandèmica—, però des que en tinc consciència, més o menys quan l’Assemblea de Catalunya dels anys setanta, he vist que cada vegada som més percentatge. Aleshores, el més important, és que cadascú aporti a la seva manera el seu esforç en els camps que li siguin favorables. Si alguns som individualistes, molt probablement farem aprtacions diferents a les que poden fer els grups.

  2. Una altra individualista. …. Matí/migdia Fossar amb el jovent d’Arran. Encuriosida de veure la gent passejant per la zona. Escoltant. Tarda Arc de Triomf amb la gent del meu espai CDR. Retrobada amb companyes que no ens veiem des de feia molt de temps. Converses. Mani potent. Desconnexió respecte a Espanya absoluta. No ha canviat. Ho dius molt bé. Catalunya problemàtica, Espanya catastròfica. La independència és el camí. L’únic. No n’hi ha d’altre. Els que som individualistes fem les nostres aportacions en el camps que li siguin favorables com diu en Jordi Doménech. I anem fent ús com tú de les plataformes, i cada vegada menys, o quasi gens, consumir canals televisius generalistes i remenar entre els llibres que encara estan pendents de ser llegits escoltant bona música de fons.
    I malgrat tot, el dia arribarà i viurem a la República de Catalunya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!