Les autoanomenades “autoritats sanitàries” recomanen un segon confinament a Barcelona i part de l’àrea metropolitana. Es veia venir des de feia setmanes. El virus, un ésser capriciós i arbitrari com la nissaga monàrquica, no ha marxat encara, malgrat les rogatives i els (escassos) intents de les autoanomenades “autoritats”. Això té uns efectes perniciosos per a
Emancipats del confinament (si més no, de moment), els vectors històrics segueixen tirant en diverses direccions. Malgrat la il·lusió del soufflé que no baixarà, malgrat la manca de determinació d’algunes elits independentistes, malgrat certa i invisible (tot i que palpable) pressió diplomàtica contra un govern que no controla l’estat, la Declaració d’Independència segueix allà, desactivada,
Crec que va ser el 1816, el mateix que Mary Shelley va redactar Frankenstein o el Prometeu modern, el que va esdevenir-se com “l’any sense estiu”. Fou l’any en què, a l’altra punta del món va esclatar el Karakatoa, i el núvol de fum, pols i gasos va tapar l’atmosfera creant una microera glacial, que,
Andreu Navarra, Devaluación continua: informe urgente sobre alumnos y profesores de secundaria. Tusquets, Barcelona, 2019, 288 pp. Aquests darrers dies he pogut llegir, finalment, aquest llibre del qual m’havien arribat bones crítiques i opinions des del món docent. Ja havia tingut de la seva publicació, i les opinions emeses en algunes entrevistes promocionals a la
Amb el permís de Tolstoi a la seva entrada d’Anna Karerina, “tots els confinaments feliços s’assemblen. Els confinaments dissortats ho són cadascun a la seva manera”. Certament, i escric això des del meu setanta-setè dia d’estar-me a casa i amb els moviments limitats per llei, aquesta és una experiència que poca gent podia preveure, i
Nota: article publicat a Diario 16 el passat 9 de juny Una pandemia recorre España. Y no es precisamente el Covid-19, aunque tenga que ver con la corona. Las últimas semanas, a medida que la intensidad de la crisis sanitaria ha ido bajando de intensidad, la crisis política ha ido escalando peldaños. En cierta manera
Finalment, el Congrés espanyol va acabar aprovant l’anomenat ingrés mínim vital (IMV), una prestació per pal·liar una pobresa que no ha deixat d’expandir-se des que José María Aznar va ocupar La Moncloa. Objectivament, es tracta d’una bona notícia, una necessitat per a famílies que viuen en una situació desesperada i tan ben acollida per la
Nota: Article publicat a Orto, Revista Cultural de ideas ácratas Vivimos una época confusa, en que las viejas categorías no parecen servir para analizar el presente. En el panorama intelectual vigente, en el viejo juego de las ideas que entran en disputa para conseguir interpretaciones hegemónicas de la realidad, recordando a Antonio Gramsci, lo viejo
Les pel·lícules de Costa Gavras haurien de ser d’obligatori visionat per a estuiants d’història. Almenys, alguns antics alumnes meus de periodisme van haver d’empassar-se’n algunes. D’aquestes, recordo molt especialment “Z”, que explica amb una impressionant habilitat narrativa les maniobres desestabilitzadores que van preparar el terreny al cop d’estat dels Coronels, a la Grècia de 1967.
Amb set llibres de narrativa i un poemari, està clar que Damià Bardera (Viladamat, 1982) és un dels autors consolidats i interessants d’una literatura catalana que, encara en ple segle XXI, no té massa clar què vol ser quan sigui gran. L’autor empordanès, que ha passat de jove provocador (i reflexiu) a adult provocador (i
Del coronavirus, com del porc, La Moncloa pretén aprofitar-ho tot. En un exercici d’inconsciència sanitària ha fet servir el virus com a pretext per recentralitzar –amb conseqüències tràgiques–; ha cercat complicitats entre forces armades i policials; ha culminat amb èxit el procés definitiu de sucursalització del PSC; ha après a abusar de l’estat d’alarma per
18 de maig Al nostre país, les primaveres són breus. Entre els dies grisencs i de sol d’hivern i les primeres calorades, hi ha una transició sobtada, dura, esquiva, com la d’un adolescent maltractat per la vida. I això que aquestes setmanes hem tingut uns dies plujosos i anormalment frescos. Avui, en canvi, que
Nota: Article publicat com a opinió contundent a Vilaweb Podria semblar una paradoxa. Tanmateix, el tancament de les escoles ha tingut com a irònica conseqüència l’exhibició impúdica de les fragilitats del sistema educatiu, la constatació crua del fracàs d’allò que dèiem normalitat, i que no és sinó el fracàs de la institució a l’hora de
14 de maig Mentre escric, segueixo la compareixença d’Assumpció Maresma i Vicent Partal a Vilaweb. Celebren el vint-i-cinquè aniversari d’un mitjà que ha marcat època. El mes passat, concretament, l’1d’abril, complia també el vint-i-cinquè aniversari del meu primer article publicat a la premsa, concretament a El Punt Diari, una crítica (aleshores poc habitual) al règim
Efectivament, un tall de deu dies sense aquest dietari de confinament. Suposo que no tenia moltes ganes de dir gran cosa. Tampoc és que hagin passat fets extraordinaris, més enllà de poder sortir a córrer –estic en molt mala forma, i a la meva edat, les recuperacions costen més–. També podria dir que alguns articles