Espai de Dissidència

Els atacs a les CUP, arran de l’espectacle de la sabata, ha posat al descobert un gran misteri. L’existència d’un conjunt d’individus amb cognoms conformats pel patronímic castellà –ez en les files del sobiranisme. Com una mena de revelació divina, a mitges entre la sacralitat bíblica, i la sàtira de La vida de Bryan, un d’aquests, un tal Fernández, compartí una revelació a les multituds catòdiques. Rato és un gàngster, i anirà a l’infern. Bé, en realitat no n’hi ha per tant. La condició de Rato i el seu gang genovès és coneguda per qui tingui un coeficient d’intel·ligència superior a 80. L’existència d’independentist-ez pot ser considerada per a una sorpresa per a aquell de cognoms llargs i farcits de preposicions, tan encantat de coneixe’s, que no té cap necessitat de preocupar-se per la vida dels plebeus, i contemplada amb la normalitat, aquí, de qui coneix la lògica de la llei de la gravetat.

Hi ha centenars de milers d’independentist-ez. Entre aquests, qui això escriu (amb, de moment, les sabates posades). Per què? No m’havia fet mai aquesta pregunta, potser perquè aquí la normalitat és plantejar els projectes nacionals com a una opció més. No diria qualsevol, perquè l’unionisme i l’independentisme no és neutre. Són opcions legítimes. La primera, perseverar en l’error del passat; la segona experimentar amb els hipotètics errors (i encerts) del futur. Per als patricis pollosos que enaltien Rato a la manera dels fans de la Pantoja, un cognom ha de determinar una actitud política. A la manera del suprematisme ari, se suposa que una genètica, uns orígens, ha de comportar la fidelitat (jo diria, l’obediència) als nobles castellans que volen mantenir dominats (i evangelitzats) els indígenes.

Vejam… vaig a fer un mínim d’egohistòria. Evoco cognoms d’amics d’infantesa i adolescència… Gatell, Ruiz, Pujol, Fernández (que no en David), Juanpera, Alcaraz, Escalante, Soler, Heredia, Rodríguez, Felipe, Lladós,… podria seguir. Sovint anàvem junts, sovint per separat. No hi havia més disputes que les habituals. Malparlàvem en dues llengües (tot i que cal reconèixer que el repertori castellà sembla més contundent). Ens vam barrejar, i fins i tot casar i procrear entre nosaltres. No fèiem preguntes sobre els nostres orígens. Avui, el percentatge d’independentistes no coneix d’orígens. Ah!, i per cert, calculo que al voltant del quaranta per cent van anar a la cadena (sovint amb la seva descendència).

Sentit igualitari. Recordo alguns amics que l’estiu tornaven al “pueblo” amb les famílies. Alguns, passat l’enlluernament i la dolça anarquia dels estius, començaven a emprenyar-se. Al cap de poc, els incomodava la persistència del caciquisme, les classes socials, i sovint, entendre que els seus pares no van venir a Catalunya a la recerca d’El Dorado, sinó a fugir d’una terrorífica dictadura en què els republicans esdevenien una mena d’”intocables”. Aquí, en una societat que si bé contenia odiosos “pijos” era radicalment més igualtària.

Gramci. Som independentist-ez perquè volem i ens dóna la gana. Perquè no hem de donar explicacions a ningú. Perquè no tolerem el determinisme. Perquè no volem compartir estat amb el clan dels genovesos. Perquè l’Espanya de Rajoy, Aznar, Botella, Zapatero o Rubalcaba, no només ens sembla patètica, sinó terriblement perillosa. Perquè hi ha imbècils que des dels mitjans de comunicació ataquen als nostres, i pràcticament ningú (les excepcions semblen Cañamero, Llamazares i algun basc despistat) ens defensa.

Futur. Perquè volem construir un país diferent. I ho farem, no només perquè volem, sinó perquè podem. I aquí els cognoms tenen tanta transcendència com el factor RH (que per cert, el tinc negatiu). Perquè respectem els orígens familiars, i també ens pot interessar el passat, tanmateix sempre resulta més interessant i decisiu el futur. L’endemà i l’altre.