Espai de Dissidència

En els darrers mesos, determinats mitjans de comunicació semblen haver-se conjurat per instaurar una creença. Davant la situació de crisi i manca d’oportunitats de la generació més ben formada de la història, cal fugir a l’estranger. Èxode de talents. Emigració d’excel·lència. Conquesta de presumptes eldorados. Un dels darrers reportatges el vaig llegir al suplement de La Vanguardia de dissabte, on un grup de joves professionals compartien les seves experiències laborals a Anglaterra, Alemanya, Dinamarca o Itàlia.
Sóc plenament conscient que el poder real, els causants de la crisi, empren els mitjans per trobar en l’emigració del talent la vàlvula d’escapament que impedeixi el qüestionament de l’ordre social i econòmic. No crec que sigui cap sorpresa analitzar que rere aquesta mena d’informacions hi ha un interès d’expulsar persones que s’han format al nostre país, amb els diners de tothom, a fi que altres se n’aprofitin. Que d’una manera indecent, els nostres empresaris animen a marxar a gent a la qual no voldrien donar oportunitats (entre altres coses perquè estan més capacitats que els seus amos).Tanmateix, en l’esmentat reportatge es podien recollir algunes declaracions força interessants.
Els enginyers, metges o gestors culturals parlaven de les diferències entre el món del treball europeu que el català. Criticaven que a casa nostra, de cada Departament hi havia un cap, deu càrrecs intermitjos la funció dels quals era fer nosa, i sis o set treballadors que havien de fer el treball de trenta persones. O que els horaris eren més racionals per la puntualitat, la formalitat, i la idea que tothom havia de ser a les quatre a casa, o que la conciliació era un dret. O que les empreses incentivaven l’estabilitat laboral perquè això millorava l’eficàcia, i en aquest sentit, la contractació temporal esdevenia l’excepció, i no la norma. O que els criteris de selecció de personal i de la promoció eren objectius, i no en funció del cognom, condició familiar, o caciquisme de determinats departaments.
Reblaven el clau. Més enllà que poguessin exagerar, els qui exposaven aquestes experiències estrangeres ens estaven dient que el problema català no consisteix en els treballadors, sinó en la mediocritat empresarial. En algun cas explicaven que calia amagar currículum perquè és habitual que els treballadors tinguin més i millor formació que els seus caps.
La qüestió, doncs, és que cal vetllar perquè tots els talents es quedin, i els empresaris xusqueros, marxin. Potser entre el nou moviment “indignat” caldria establir una nova demanda. De la mateixa manera que es pot acomiadar treballadors, caldria acomiadar empresaris. Això és, quan hom demostra pura incompetència a l’hora de gestionar les seves empreses, caldria incautar el seu capital i la seva empresa (amb vint dies per any treballat, si és que mai ho han fet). El problema greu de dilapidar el talent té fàcil solució. Col·lectivització ja!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!