Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

26 de juny de 2013
19 comentaris

Dret a no decidir

Un dels danys col.laterals del procés sobiranista rau a evidenciar la inconsistència de l’unionisme. L’estat espanyol mai va excel.lir en capacitat de seducció, i el seu passat resulta tràgic i incòmode. Els ponts espriuans de diàleg van provenir més de “els fills que parlen / en llengua no castellana” que de l’aridesa dels camps de Castella. La història compartida, a més, és la d’una compulsiva addició de desastres: guerres civils, neteges ètniques, persecucions religioses, caceres de bruixes ideològiques, inquisicions catòliques i civils; una abundosa collita de pals sense pastanagues, de discòrdies sense concòrdia . I de fet, les circumstàncies actuals, que haurien d’haver servit per cercar punts de trobada són rebudes per una histèria fanàtica molt de l’estil de personatges com Aznar, que cerquen en l’exabrupte i l’amenaça l’única via per romandre units.
Més enllà del resultat, el procés sobiranista estampa Espanya contra el seu mirall. I la imatge reflectida no resulta precisament amable. No és cap sorpresa, sinó més aviat el contrari. Al cap i a la fi, aquesta actitud de “cerrazón” era previsible, i exhibeix al món una preocupant absència de maduresa en el concert de les nacions. Aquelles forces polítiques i socials que s’oposen, de manera absolutament legítima, a la secessió catalana, tenen com a única resposta, la prohibició de l’expressió pública de la sobirania popular. La defensa, parapetada rere intrincats legalismes, del dret a no decidir; l’obstinada oposició al diàleg; la por a l’opinió discrepant. Erich Fromm l’hagués anomenat la por a la llibertat, la mateixa que implica un veritable terror respecte a demandes sorgides des de la ciutadania comuna pel que fa a un repartiment més equitatiu de la riquesa, contra els abusos dels poderosos, o qualsevol altre sentiment que no sigui una adeshión inquebrantable als principis fonamentals d’una nació, com totes, imaginada.
No és d’estranyar la lletania d’absències en el Procés Constituent. El PSC es desmarca a partir de raons més inextricables que el misteri de la Santíssima Trinitat. Les seves excuses no colen. Tots sabem que es tracta d’un partit que conformà la realitat actual en base al pacte asimètric de la Transició. Un pacte que no ha resistit la pressió de les assignatures pendents d’una Espanya que necessita urgentment una major igualtat social, un encaix territorial fonamentat en el reconeixement de les realitats nacionals no castellanes, i un sistema polític on la ciutadania fos protagonista, i no comparsa. Que falli el Foment és, fins i tot, desitjable, tenint en compte la tèrbola història que l’acompanyi. I que els franquistes i els neolerrouxistes insisteixin en considerar la ciutadania com a permanent menor d’edat, és cosa lògica. Tots plegats coincideixen en el pacte a no decidir, en el pacte al manteniment de les cadenes, a la covardia de no atendre una realitat que els desborda.

  1. Digue’m la pregunta! Segons tu “independència” si o no, i ja està, en el fons és la ruleta on si cal es mira cap a altra banda o un es tapa el nas… i tot magnífic de manera maniquea…i jugar amb la hispanofòbia presentant que Espanya és sinònim de reacció… i casualment la CNT una anècdota nominal en la seva història. Espanya no és només això i molts, moltíssims ho viviem amb comoditat el defensar les cultures catalanes i voler pertanyer a la mateixa.  Set veu el llautó nacionalista, de veritat. Ets tu mateix qui creu que la realitat és un joc de catalanistes i “unionistes”. Quan tu mateix segurament eres un heterodox iberista o partidari de la no-separació fa no tant. O no és veritat? Jo no vull separar-me dels meus germans d’Espanya de cap manera, ni tinc perquè definir-me ens uns termes aliens i imposats sota una mobilització hispanòfoba, que ha portat al limit la identitat, que ha retallat sota estelades, que és la primera que es queixa que a a ltres llocs d’Espanya no hi ha pluralitat, però que vol una Catalunya gran i ·lliure” on si defenses una idea de fraternitat que en absolut passa per la “independencia” ni per crear una nova maquinaria estatal et consideren un “franquista”. I el més curiós es que ho solen fer classes mitjanes sense cap idea antifeixista,  que en el fons ja els va bé que Espanya estigui dominada per reaccionaris per jugar a presentar-se com a suposada alternativa. Omnium vol destruir la cultura mestissa a Catalunya, per exemple, i ningú diu res. El maniqueisme te’l guardes, de veritat. Nacionalisme mai… amb el vostre projecte de blanc o negre i de la maneta de Carme Forcadell, Omnium i una classe mitjana i alta agressiva i hipernacionalista.

    Un “””””unionista””””””””” (!!!) 

  2. Em sembla que sí, que la pregunta del concurs nacionalista seria si o no. Qualsevol altres opcions ja està el govern o la Rahola en el CTN i TV3 per decidir per nosaltres i eliminar-les. Sobre tot per jugar a que qualsevol molestia amb l’actual estructura de poder a Espanya (a mi em fa fàstic però no per això haig de canviar-ho pel nacionalisme català), l’aprofitin els explotadors d’estelada i aniquiladors del castellà sota l’estelada. Blanc o negre obligat sense matissos? Doncs negre i amb la resta de los hermanos negros, Bill Cosby.
  3. Vinga que fas tard al concert, en directe o no, en el cor (de la ciutat… medieval). Jo també te’l pago, tens tot el poder i tos els mit´jans per fer propaganda per la separació. Està organitzat per organismes ultrasubvencionats excloents i amb la Nuria Feliu. Tocara Paco, España en Marcha, o les tietes convergents li subratllaran que la seva única missió es fer veure que només hi ha una Espanya, i que “ara no toca” aghhhhhhhhh. Clar que com a hispanòfobes, d’Espanya ens roba que facin un himne. Jo soc a muerte lo ibero, a la hora que ya es hora de pasearnos a cuerpo, com deia Celaya. Vuelvo a decir quienes, a empezar por lo que empiezo. Nosotros somos quien somos. Somos el ser que se crece.
  4. Vilasubvenció (autosubvencionaris)
     independenti$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$me
     
    Vilasubvenció (autosubvencionaris)
  5. Interessants reflexions del López Arnal, com sempre marginades pels esclauets hispanòfobs

       Razones para no asistir al encuentro independentista insolidario del Camp Nou

    Diez de estas razones. Muy sucintamente:

    1. Es un estafa (muy meditada) político-cultural anunciarse como “Concierto por la libertad”. El encuentro del sábado 29 de junio es una reunión político-musical que abona, publicita, grita y agita en pro de la independencia (o algo asimilar… o no tan similar) de Cataluña.

    2. La España a la que, supuestamente, se enfrenta esa Cataluña, la Cataluña pro-independentista, engloba realidades tan diversas como Euskadi, Galicia, Andalucía, Aragón o Madrid, que no son, de ninguna de las maneras, una y la misma cosa. Unirlas en una “unidad de destino”, tarea en la que empeña los nacionalismos catalanes desde hace décadas, es un ejemplo claro pero en absoluto distinto de manipulación histórica.

    3. No existe ninguna “España homogénea” enfrentada o contraria a la ciudadanía de Cataluña y sus vindicaciones de autodeterminación. Como tampoco existe ese Cataluña homogénea que une, en una misma casilla, a ciudadanos tan diversos y opuestos como Francesc Cambó, Félix Millet, Jordi Pujol (Jr o no), Salvador Puig Antich, Teresa Pàmies y Manuel Sacristán.

    4. La expresión -mil y una vez repetida- “España explota Cataluña”, título incluso de un encuentro académico del próximo diciembre, es un insulto a la inteligencia y un dogma casi incuestionable del nacionalismo catalán en la mayoría de sus tendencias y versiones.

    5. El supuesto “dret a decidir”, que esconde con cálculo y diseño el derecho a la autodeterminación vindicado por la izquierda (casi en solitario) al mismo tiempo que la unión fraternal de pueblos y ciudadanos, queda netamente orillado para ensalzar la independencia como única opción razonable, justa y catalana en el ejercicio de ese derecho. No hay más: o eso o el centralismo.

    6. Ir a un encuentro, a un concierto, al lado de personas como don Artur Mas, el que se mofó del habla de los niños andakuces y aragoneses sin disculpas posteriores, como Boi Ruiz, Duran i Lleida, Jonqueras o algunas personalidades “catalanas de relieve” (¿irá el señor Millet?, ¿acudirá el señor Oriol Pujol?, ¿y el señor Fainé?) no parece la mejor opción para orientar, calmar o disolver la fiebre del sábado noche.

    7. El concierto está organizado por el Omnium Cultural (su presidenta fue militante, activa durante algunos años, del PSUC en la Universidad Autónoma de Barcelona) y la Assemblea Nacional Catalana (la ANC, nada o muy poco que ver con la Asamblea de Catalunya antifranquista), la organización que organizó la manifestación del pasado 11 de septiembre de 2012, la del (re)cuento-ficción de los 2 millones de ciudadanos y ciudadanas, otro de los mitos instalados en el imaginario del nacionalismo catalán (en el conservador-neoliberal y en el no conservador ni neoliberal). La opción independentista, marcadamente nacionalista y fuertemente antiespañola sin más matices delimitadores es de libro y de imposible corrección. Está en sus memes más íntimos.

    Nada es posible a su lado.

    8. Participarán, según se ha informado, unos 60 artistas. Se han dado los nombres de Lluís Llach, Marina Rossell, Sopa de Cabra, el Orfeó Català, la Orquesta Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, incluso Maria del Mar Bonet, a la que hasta ahora no se le conocían veleidades independentistas. También Peret y Dyango. Pero hay nombres que hacen más daño: Paco Ibáñez, Mayte Martín, Quico Pi de la Serra y Pedro Guerra. ¿Cantará Paco Ibáñez la “España en marcha”, aquel poema de Celaya que nos formó y esperanzó hace más de tres décadas? ¿Cuándo han abonado ellos una opción política de estas características?

    9. ¿Sería posible acudir a este encuentro político-musical con la bandera republicana? Obviamente no. ¿Y por qué no? Porque en la concepción de muchos nacionalistas, en lo que respecta a Cataluña, Queipo de Llano, Azaña y Negrín son uno y lo mismo.

    10. El encuentro político-musical abonará, además, una de las ideas más perversas y falsas que se han extendido (con diseño y planificación previos) en estos dos últimos años: que solos estaríamos mejor; que no queremos pagar más a los vagos andaluces y extremeños; que la Cataluña independiente será soberana perteneciendo a la UE y siguiendo en el euro; que el Estado del bienestar será la principal preocupación de los futuros gobernantes. Etc, largo etcétera de falsedades y mitos.

    En síntesis: ¿alguien puede esperar algún proceso de emancipación social de gentes que apostaron, con nocturnidad y alevosía, durante 180 días y 200 noches, trasgrediendo normas, leyes, principios y todo lo que hiciera falta, por el lodazal de infamia, subordinación y degradación social que representaba EuroVegas? ¿Qué tendrá que ver la libertad con esa cosmovisión neoliberal, explotadora, oportunista, sumisa, degradada y antipopular?

  6. Tranquil Xavier Diez, que com veig que més que passar potser et molesta, no comentaré més aqui. I aquesta vegada va de veritat.

    Et pots quedar el teu nacionalisme, la teva historia ficcio hispanòfoba i el teu recolzament a les classes mitjes i altes nacionalistes.

    Ara, això si, tingues en compte que ara ja som de dos pobles diferents. Jo, i bastanta més gent. Fàstic. Som de dos pobles diferents en una mateixa terra.  Felicitats! 

          

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!