Si en un ensec les forces m’abandonéssin i la perspectiva de les coses s’enterbolís, no dubtaria en jaure a terra com una serp, amb les cames estirades i procurant mantenir el control de la respiració en la mesura que pugués. I esperar.
Caure en desús és un fet circunstancial, més o menys indefinit en el temps. Fer caure en desús és una altra història. Los nostres carrers, com este de Traiguera, són un testimoni actual d’això que he escrit.
No es diu ‘tatano’, sinó tatà. I heus ací un tatà que no es paga amb diners, sinó amb somriures.
Lo Mercat, que és lo més llimpio i polit del món; la biblioteca, massa menuda, però en gran mesura deshabitada; la Plaça de l’Hort dels Escribano i, a la vora, l’amic Arnau, de Santa Bàrbara, al seu Centre de Documentació de la Guerra Civil. Avui mos hem trobat a l’Hort dels Escribano, per cert, davant
La txaranga dels bous la trobo xaró. La banda la trobó xaró. Quants de vatros, com jo, acaba de descobrir l’adjectiu ‘xaró’?
Si m’aturo a pensar, de fet, no deixaré de fer allò que més m’agrada fer mentres camino, torno, vaig, vinc, munto o baixo. Esta és la meua sort.
Al cap d’unes setmanes de no ploure, però de regar a manta, la primavera començava a obrir els ulls. -No sigues fava, que enguany tornarem a passar calor- va dir-li la ceba. -Ai, no em toques la moral, ara, que amb este sol de les deu només tinc pensaments d’anar a la platja- li va
‘És que ara ves i posa’t a sembrar cols i enciams i a criar conills.’ Per què no?
Mas de Barberans és lo poble d’en Marcus, l’amic holandès que sent per esta terra allò que alguns entenem que no es pot descriure si no és amb imatges. I encara no n’hi ha prou, a voltes. En Marcus té una mirada neta. Sense fer-ne ara una mitologia, ni pretendre res al marge de la