Ara està envoltada d’horts i oliveres joves, però tinc les proves que demostren que aquesta caseta que sempre m’ha cridat l’atenció per la seua bellesa estava associada a la vinya. Es tracta d’una barraca de vinya, però a la manera ebrenca. O senienca. Del segle XIX.
A dues passes de creuar la meta, s’aturà. Clavà la mirada a la línia i reconegué a totes i cadascuna de les persones que mos havíem esforçat per a que la seua voluntat fos una realitat, car un dia vam comprendre que allò era just i que li suposaria un gran bé que sens dubte mereixia.
El llenguatge de l’Amor és el mateix que el del Respecte. És molt senzill.
La bellesa d’aquest rodolí rau també en la seua certesa. Una certesa més o menys imprecisa, com totes, però si més no certesa d’observar que les gebrades de l’hivern cobreixen els camps de tota mena de plantes verdes que tota mena d’ocells i altres animals com los conills o com nosaltres no se n’estan de
Jo els únics inferns que conec són estos de la fotografia. Juntament amb la sansa que expulsa el ‘decànter’ a tothora, no m’hi voldria veure mai embolicat. Fa pensar, però, que la sansa i tot allò que va a morir als inferns de l’almàssera, siguin els desperdicis de l’oli més apreciat del món.
Aquesta tarda m’ha trucat l’Albert, el company de la universitat. No som, allò que se’n diu, grans amics, amb l’Albert, però ens hem trucat de tant en tant. Jo li vaig fer descobrir l’àmbit de l’arqueologia i ell m’ha correspost amb una amistat cordial, sincera, que no és poca cosa. Potser per això, sempre que
Allò que els dogmàtics no saben o no volen saber, entre altres coses senzilles i meravelloses, és que el destí també és una invenció humana. Que el fet de creure o no en qualsevol àmbit de la vida (matèria) parteix d’una estricta invenció de la raó humana, ergo qualsevol sospita de qualsevol (aparent) determinisme sempre
Lo card marià, card lleter, card de la llet de la Mare de Déu, card tacat o card burral és ‘una passada’ pel fetge. Una passada de beneficiós. Los seus pistils.
Avui espero que plogue. Esperar, vulgues o no, és un gest com un altre. Esperes? Bé. No esperes? Bé. Poca sucada d’entrada? Pos espereu-vos…
Què en sabem, nosaltres, del temps. Qui fa trampa, sempre recorre barroerament a la Història per cercar quelcom ‘màgic’ o ‘curiós’, ‘insòlit’, per a no sé quina finalitat que espatarraria de riure si no fos perquè la seua voluntat no és clara, ans al contrari. Però, què en sabem del temps? Quan de jove feia