L'Hereu Riera

Translation (traducción):

-¿Qué ocurre?, ¿que salió de marcha, anoche?

-No, ha estado leyendo lo que dice la prensa de Madrid sobre Girona…

Guió i dibus: Min

Translation (traducción):

-…Y aquí, majestad?

-Pues… noto una cierta quemazón…

Guió i dibus: Min

Translation (traducción):

-Señor Villar: ¿nos puede explicar brevemente las razones por las que no permite que se juegue el partido de balompié entre la selección de Cataluña y la de Estados Unidos?

-Sí: porque no me da la gana

Guió i dibus: Min

Un dels meus contactes internàutics em proposa de sumar-me a una cadena de recollida de firmes de protesta a través del correu electrònic… ¿Es tracta d’un bluf més dels molts que corren perquè els despistats amb bona voluntat facin córrer de bústia en bústia la seva adreça i la dels seus amics per tal que els espavilats sense escrúpols després els hi enviïn a tots ells spam per un tub? Per desgràcia, sembla que no: els que han engegat la roda aquesta vegada no són uns malànimes que amb qualsevol pretext humanitari convencen la bona gent (que no solen fer servir mai la modalitat CCO, ‘enviament ocult’) perquè reenviïn el missatge, que així cada volta va més carregat d’adreces electròniques. No: el missatge ve de la Fundació PETA (Persones per l’Ètica en el Tractament dels Animals), una associació internacional que lluita des del 1980 per la defensa dels drets dels animals i que està fent una campanya de denúncia del comerç de pells d’animals per convertir-les en abrics de luxe, i en la qual ha aconseguit implicar-hi nombroses figures populars o famoses, com cantants, actors i actrius, etc., per donar més rellevància mediàtica a la seva protesta. Ara bé, resulta que no totes les "celebrities" del més rutilant del món mundial estan per la tasca, al contrari: hi ha persones famoses que els hi encanta lluir pells "autèntiques", d’animals, i d’altres que fan més que això: estan implicades directament en aquest comerç repugnant per tenir matèria primera per a les seves línies de roba de moda… Un dels més sagnants d’aquests casos és el de la cantant i actriu Jennifer Lopez, contra la qual va dirigida de manera significativa la campanya de la Fundació esmentada.
La particularitat més monstruosa d’aquest negoci és que, per tal que les pells siguin de la màxima "qualitat", els animals no són sacrificats prèviament, sinó que se’ls espella de viu en viu (i per si algú dubta que aquest horror no és una invenció es pot trobar un vídeo, que no és aconsellable veure -o més ben dit, que és aconsellable no veure, i tampoc cal-, a la plana web de PETA i d’altres que col·laboren en la campanya, com Animalweb, que demostra que és una tràgica realitat). Segons la Fundació proteccionista, el 50% de les peces de pell acabades que s’importen als Estats Units procedeixen de granges escampades per la Xina, l’immens país d’Orient amb el qual Occident perd el cul últimament per córrer a fer-hi tractes… El gran país comunista -que després de fer la volta al món ha tornat al Born, com diu la frase feta, això és, a l’economia de mercat més salvatge- demostra, amb casos com aquest i altres no menys edificants, com el de tràfic d’esclaus dins les seves pròpies fronteres descobert fa poc (per Occident, vull dir), gràcies a una fuita informativa, demostra fins a quin punt ha tingut èxit en l’objectiu de fer un "home nou"… I l’angelical Jennifer Lopez, per la seva banda, passant-se pel seu cul d’un milió de dòlars el respecte envers els éssers vius, demostra com es pot ser alhora bella i bèstia (encara que tractar aquesta gent de bèsties, aquí, és insultar les bèsties…).
El mínim que es mereixen, els implicats en aquesta activitat sinistra, és el boicot, ja que, com defensen els proteccionistes, si no hi ha demanda tampoc hi haurà oferta. PETA suggereix, però, en el cas més visible de l’estrella nord-americana, una altra manera de protestar, i més directa que aquesta, i és tocar-li la pera escrivint a aquesta adreça per recordar-li que "fomentar la violència en la indústria de les pells és una acció bruta, baixa i fastigosa":

Jennifer Lopez c/o BWR
9100 Wilshire Blvd., 6th Fl. W.
Beverly Hills, CA 90212

Il·lustració: Hi ha una bona colla d’estrelles del cinema o de la passarel·la que s’han apuntat a la campanya "M’estimo més estar nua que portar pells", posant sense roba per a fotògrafs de prestigi. A la "J Lo", contràriament, li encanta fer una ostentació descarada de la seva debilitat per les pells d’animals. La seva línia de peces de roba fetes amb aquest "material" l’ha batejat amb el nom de "Sweet face"… Sense comentaris. (foto: jennifer.lopez.pics.googlepages.com/)

Dotze de setembre, l’endemà de la Diada, que aquest any ha tingut unes connotacions especials, totalment insospitables en la darrera edició del dia de la nostra festa/reivindicació nacional, el 2006, en què l’evidència del fiasco de l’escatainat procés estatutari s’anava fent enorme. La fatiga i el fastig acumulats per la gent d’aquest país tan maltractat ha donat peu a una nova categoria periodística, la dels "catalans emprenyats", que pot tenir conseqüències imprevisibles. Em sembla que era l’incombustible -fins que es va cremar- primer ministre italià Giulio Andreotti que deia que allò que realment desgasta un polític és estar a l’oposició. No sabem si serà el cas de Catalunya, que la llarga permanència a l’oposició (de l’oposició) d’aquesta immobilista i inflexible Espanya la deixi esgotada. Però també pot passar tot el contrari: que, com fan algunes persones pacífiques que semblen incapaces de matar una mosca, un bon dia s’emprenyi de debò, armi un sagramental i estripi les cartes, i que se’n vagi definitivament a jugar a una altra cosa i amb uns altres companys de joc, més civilitzats, més intel·ligents i sobretot menys tramposos.

El dia 11 venia carregat, amb gruixuts núvols informatius, uns plens d’aigua i altres de pedra:
1. "L’advocada d’Acció Cultural del País Valencià, Mercè Teodoro,
juntament amb altres membres de l’Observatori de la Llengua Catalana,
va assistir dilluns [dia 10] a una reunió a Barcelona amb el
comitè d’experts del Consell d’Europa per analitzar el grau de
compliment per part de l’Estat
espanyol, pel que fa a la llengua catalana, de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries". Compte, Espanya, que a fora estan començant a sentir tocar campanes de com les gastes, de portes endins…!

3. "El Partit Republicà Català fa una crida ‘a la desobediència
civil’ i, seguint la línia que es va encetar amb la campanya Un País, una Bandera, demana a totes les institucions catalanes que durant
la Diada Nacional de l?Onze de Setembre la senyera onegi en solitari en
totes les institucions catalanes, i que aquesta actitud s?estengui a la
resta de l?any". Exactament. Per què hauria de ser un dia i prou? Allò que els molesta no és la bandera: és el país, que existeixi Catalunya i que no es deixi controlar, que no es deixi assimilar. Però com que el joc és a tot o res, es veu, s’hi hauran d’anar acostumant… ¿O és que no tenen una sola bandera, ells, una i prou, al seu país? Igual com tenen un sol idioma oficial: nosaltres volem ser com ells, ai las!
4. "El govern valencià", diu el noticiari, "va notificar ahir a Acció Cultural del País Valencià que desestimava el recurs contra l’expedient sancionador que el Consell havia obert contra les emissions de TV3. Això significa
el tancament, en un termini de vint dies, dels repetidors i el
cobrament de la multa de 300.000 euros imposada a ACPV". La consigna és: "Contra Catalunya todo vale!", que a més de ser un joc sadomasoquista molt gratificant, dóna vots i calés, en aquest cas 50 milions de peles de les d’abans: una bona picossada!, i a damunt l’amo quedarà content…
5. "El president del Barça, Joan Laporta, afirma que és ‘una
vergonya’ que els clubs no rebin cap compensació econòmica per cedir
els seus jugadors internacionals, i hi afegeix que en cas que els
organismes oficials (FIFA i UEFA) no canviïn d’actitud, s’haurien
de plantejar prestar els seus jugadors per als compromisos de les
seleccions". No sols no reben cap compensació (potser ni les gràcies), sinó que sovint els tornen els jugadors trencats. ¿I com és que la Federació Espanyola de Bàsquet s’ha avingut a pagar una assegurança pel jugador madrileny dels Raptors de Toronto, Jorge Garbajosa, perquè pogués jugar, mig lesionat, el campionat d’Europa amb la selecció de la Eñe? Que no són diners públics, els de les federacions? I si amb aquest precedent tots els clubs, que són entitats privades, exigeixen compensacions econòmiques, ¿les pagarem entre tots? Comencem a pensar com fer objecció fiscal, els que no estiguem d’acord que es financi el nacionalisme espanyol -via esportiva- amb els nostres diners…
6.
"Òmnium Cultural fa una crida a la coordinació d’entitats sobiranistes per concretar un projecte comú. L’entitat prepara unes jornades de debat per acordar l’estratègia dels propers deu anys"… Per fi una música agradable de sentir, ja era hora! Perquè un problema, potencial i real, del sobiranisme és la fragmentació. El que és primer és primer, i això és la sobirania, la llibertat. Després ja vindran els matisos, això rai, ja tindrem temps.
7. "El premi Carlemany de literatura, com a certamen andorrà, ha tingut des de sempre la
vocació de traspassar fronteres i de servir com a nexe d’unió entre els
diferents indrets de parla catalana. Ho demostra no únicament el fet
que l’acte del lliurament del premi s’alterni entre el Principat i la
resta del territori català, sinó també que el guardó hagi recaigut en escriptors de molt diversa procedència geogràfica". Això és: just el contrari del que fa el govern secessionista del PP valencià, que rema contra corrent. Per això mateix és altament improbable que aquí dalt mai puguem veure les emissions de Canal 9, mentre ells governin, és clar… (O potser sí, vés a saber: potser el ministre Clos va i, amb sense aturador, imposa una solució satisfactòria a les dues bandes. De més verdes en maduren…)
8. "València serà l’any 2010 la seu del pròxim Congrés Internacional de
Lingüística i Filologia Romànica, una trobada a la qual està prevista
l’assistència d’un miler d’experts, que enguany s’ha celebrat a la
ciutat austríaca d’Innsbruck i en què l’Acadèmia Valenciana de la
Llengua (AVL), a través del president de la Secció d’Onomàstica, Emili
Casanova, ha presentat una ponència sobre la toponímia valenciana,
segons han anunciat hui fonts de l’ens normatiu del valencià". I quina en prepararà el PP valencià per passar-se pel forro l’autoritat del Congrés, si no avala l’afiliació científica de la seva "llengua valenciana"?
9. Acte de lliurament de la Medalla d’Or de la Generalitat als presidents Jordi Pujol i Pasqual Maragall, d’acord amb un decret de l’actual president, José Montilla, que alhora exerceix de mestre de cerimònies, al Palau Sant Jordi. "Ens volen igualar en tot", diu el president Pujol en el seu discurs, però "no podran reduir a un mínim una institució que ha tingut un president, Lluís Companys, que després d’un judici d’iniquitat va ser afusellat fonamentalment pel fet d’haver estat president de la Generalitat". Amb això n’hi hauria d’haver prou per desactivar la penúltima Operación "Café para todos" del govern espanyol de torn, però primer haurien d’escoltar, i segonament donar-se per al·ludits, i amb aquesta gent això és demanar massa. M’agradaria saber, d’altra banda, com replicarien a això els líders tan llestos del partit dels Ciutadans, que han tingut els pebrots de dir que la història de la Diada "és falsejada", que "no hi va haver cap guerra entre Catalunya i Espanya", segons el seu presumpte líder. Encara sort, doncs, nen!
El president Maragall, per la seva banda, es mostra convençut que Catalunya serà una nació dins l’Europa diversa que ell somia i promou: "Espero que algun dia serà reconeguda no només en el preàmbul de l’Estatut [si això no és un exercici d’autocrítica, fins i tot d’autoparòdia, ho sembla molt], sinó també en la Constitució del seu Estat". I el president Montilla, enmig de l’un i l’altre, va dir, atenció, que "el futur de Catalunya no està escrit, serà el que els catalans vulguem i siguem capaços de fer. Ningú no ens farà anar, com a poble, per un camí que, col·lectivament, no desitgem". No s’assemblen molt, aquestes paraules a les del poeta, que semblava que ja havíem oblidat?: "Tot està per fer, i tot és possible".
i 10. Llegeixo, al vespre, el "Mail obert" d’en Vicent Partal, a VilaWeb, unes ratlles balsàmiques, oxigenadores:
"Trenta anys després, aqueix és el punt on som, mentre el país s’ho mira
perplex, molest i esporuguit. Cap on cal moure fitxa, doncs? Aquesta és
la pregunta que tanta i tanta efervescència vol respondre. És cert que
es podria provar de recuperar l’estatut del Parlament, aquell que el
president Montilla va esmenar a la baixa el mateix dia que s’aprovava i
que, després, Artur Mas va negociar a la baixa en canvi de res. Es
podria intentar, sí, però sembla que una part de la classe política
catalana pensa, per primera vegada seriosament, en l’autodeterminació i
que, preu per preu, sabates grosses.

"I una cosa important: en el nostre debat, hi ajuden molt les coses
que passen a Escòcia, a Euskadi i a Flandes. A Brussel·les ja hi ha qui
parla obertament d’una ‘ampliació interior’, és a dir d’una ampliació
del nombre dels estats, no per integració geogràfica de nous
territoris, sinó per restructuració dels estats ja existents. I el
problema, a més, es planteja en termes europeus d’una manera sòlida.
Per a la Unió, per al conjunt de la Unió, l’estabilitat és una peça
essencial. Tenir oberts quatre fronts nacionalistes resulta, doncs,
inquietant per al conjunt. Sobretot si hi ha maneres civilitzades de
resoldre la situació. És notori, per exemple, que si a Escòcia
l’independentisme guanya el referèndum, la reacció britànica serà de
saludar l’ambaixador del nou estat i de convidar-lo a fer un te amb la
reina. I una hipotètica separació de Flandes tampoc no causarà cap més
maldecap que el de saber què se n’haurà de fer de Valònia. Espanya, en
aquest marc, ho té malament per a ocultar la voluntat de bascos i
catalans, o per a evitar que aquesta s’expresse.

"El debat, així les coses, pren una dimensió que mai no ens havíem
atrevit a somiar. Però, fins i tot en un marc com aquest, a la fi tot
dependrà solament de nosaltres, i caldrà veure si serem capaços de no
deixar passar l’oportunitat de llarg. A final dels setanta va passar de
llarg, entre més coses perquè el món no estava preparat. A primers dels
vuitanta va passar de llarg perquè ni estava preparat el país ni ho
estava la Unió Europea. Finalment, tot sembla indicar que ara s’acosta
una nova oportunitat i que és la més favorable de les tres que hem
tingut recentment. Caldrà estar-hi preparats".

Hola, gent de la conyeta!

Demano disculpes d’entrada pel to elegíac d’aquesta carta, que
sonarà com un pet, en un programa com aquest tan divertit, ha ha! Em
sap greu, però us ho he de dir o rebento:

En el Minoria absoluta del dilluns dia 18 de juny entrevistàveu en Juan Cruz, arran de la recent publicació del seu llibre Ojalá octubre,
i en els prolegòmens de la conversa l’home, tot i ser
castellanoparlant, va i es deixa anar parlant en català, fins que en un
moment donat diu, en to festiu, que deixa el nostre «imperial idioma»
per continuar parlant en el seu, cosa perfectament natural.
L’assentiment de l’equip del programa, després d’una brevíssima
negociació, va ser total, com és també natural: és així com funcionem a
Catalunya (per molt que la Caverna vulgui intoxicar l’opinió pública
espanyola venent-li la moto que aquí perseguim els castellans amb
carraques matajueus…). Però, oh sorpresa!, sense que ningú us ho
demanés (ni el mateix J. Cruz) i sense que res us hi obligués, tots,
tot l’equip en pes, us vàreu passar immediatament al castellà… Però
què collons feu, insensats? A veure, RAC1 és una empresa privada i
podeu fer el que us doni la gana, està més que clar -per mi, podeu
tocar les castanyoles i tot, si voleu-, però tampoc esteu precisament a
la taula d’un bar del vostre barri, col·legues…, que el vostre
programa l’escolta molta, moltíssima gent, i la gent automatitzem
moltes de les expressions i maneres que sentim a la ràdio i a la TV i
assimilem -inconscientment o no- els mecanismes mentals que les
generen, i aquesta inèrcia estúpida de passar-nos al castellà així que
tenim algú a davant que el fa servir, encara que ens entengui si li
parlem en català (és així de desconcertant!, perquè si algú és capaç de
parlar-lo, encara que sigui poc, vol dir que encara és més capaç
d’entendre’l, no?), aquest automatisme bastard (made in Catalonia
cent per cent: difícilment es deu donar en cap altre lloc del món, ni a
l’estrambòtica Polònia!) ens està matant, ens està matant l’idioma. De
fàstic!

(Obro un parèntesi

(Obro un parèntesi per fer, si m’ho permeteu -i si no m’ho
permeteu també-, una comparació odiosa. Al cap d’uns dies d’aquest que
cito, en un altre programa radiofònic també de caire humorístic i que
s’emet a la mateixa hora, Problemes domèstics, Manel Fuentes i
Carles Flavià entrevisten la model argentina-catalana Martina Klein,
ells des de Barcelona i ella des dels estudis de l’emissora, Catalunya
Ràdio, a Madrid. Semblantment, la Martina demana, amb tota l’educació
del món, de continuar la conversa en castellà, perquè s’hi expressa amb
més fluïdesa; i es fa així, canvia d’idioma, però només ella: els
altres dos li fan les preguntes en català, i ella contesta en castellà.
Cap problema. Això es coneix com a bilingüisme passiu, i contra
el que diuen molts monolingües mesetaris tan prepotents com obtusos, no
és cap desconsideració envers ningú, sinó tot el contrari, una mostra
de la més exquisida civilitat. El resultat d’aquest acord tàcit entre
els tres interlocutors és, d?una banda, que la model va alternant sense
cap dificultat les dues llengües, fent servir en cada moment la que li
ve més de gust, sense que ningú la forci; i de l’altra, els oients del
programa hem assistit al llarg d’una hora a una conversa divertida,
educada i fluida, i a una lliçó pràctica i amena de respecte pels drets
lingüístics individuals i col·lectius. Tanco el parèntesi).

Que el vostre sigui un programa d’humor i que vosaltres sigueu
gent de la broma no vol dir (en la meva humilíssima opinió) que tot
s’hi valgui, i que no vingui d’un pam. Al contrari, l’humor i la ironia
obliguen, crec jo, a ser coherents amb el pensament que els provoca. O
no? Una altra cosa seria que trobéssiu còmica la situació tan xunga en
què entre tots ens han deixat la nostra putejadíssima llengua; però no
seré jo que us pressuposi una idea tan ofensiva com aquesta… I també
em nego a pensar, perquè no voldria insultar la intel·ligència de
ningú, en la possibilitat que el missatge dels no-nacionalistes
radicals autoanomenats Ciutadans (com es podrien dir No-Pagesos)
estigués fent forat, a la nostra pròpia terra.

Al final resultarà, si no canviem algunes actituds mentals -la
de confondre ser cosmopolita amb ser provincià, per exemple; o la de
riure’s a la cara dels que no parlen català amb accent de Vic, com el
pobre president Montilla mateix-, que aquell dictador de veu aflautada,
que tenia tant de sanguinari com de ridícul, farà com el Cid Campeador
i guanyarà aquesta batalla després de mort… A vosaltres no ho sé,
però a mi no em faria cap gràcia.

Dit això, i si no ha de sonar llepes, després d?aquest ruixat,
deixeu-me dir ?perquè una cosa no treu l’altra- que aplaudeixo amb
totes dues mans la vostra feina, tan desintoxicant, tant aquí a la
ràdio com a la TV. I, òbviament, no puc estar més en desacord amb
l’estrany pronunciament del CAC en el sentit que aquesta mena de
programes banalitzen la política. Jo penso just el contrari:
que són com un certificat de maduresa de la nostra societat, i en això
crec que ens acostem més a Anglaterra que a Espanya, per exemple.

Gràcies per la vostra atenció, i perdoneu les molèsties. I si us
he fet emprenyar, us dono permís per acollonar-me tant com vulgueu.

Salut!

[Article publicat a El Dimoni de Santa Eugènia, 18/6/2007]

Il·lustració: La bonica model Martina Klein, amb casa a Barcelona i a Buenos Aires,
podria passar també com a model d’integració al seu país d’acollida
sense estridències, sense escarafalls i sense problemes artificials
afegits. (Foto: digilander.libero.it)

En una entrega anterior fèiem referència a la “falta selectiva de
memòria” que afecta molts dels personatges implicats en aquesta gran
pasterada que és el panorama polític espanyol des que va fer-ne mutis
pel fòrum aquell personatge tragicòmic que l’havia acorralat, acaparat
i capat durant quatre dècades (que de seguida és dit!..) d’eixutesa
militar. Ens aquests últims 30 anys gloriosos de modèlica transició
n’han sortit uns bunyols de les formes més curioses, d’aquella pasta
que en diuen consens i que els beats es pensen que serveix per a tot. I
que els nacionalistes espanyols, beats o no, però sempre emportats per
l’excitació que els produeix constatar els eventuals èxits inesperats
del seu estrambòtic projecte nacional, es pensen que és una invenció
genuïnament espanyola…

Allò que troben genial de l’invent, en tot cas, és que fa creure
a tothom que abans d’aparèixer ell no hi havia res, o res censurable (o res que no faci tuf de naftalina, dit amb aquesta lletja i genuïna expressió de la factoria PP),
res que valgui la pena aturar-se a pensar-hi ni cinc minuts. L’invent,
a més de bonic, resulta útil, ves per on!

Però no tothom cau a la trampa ni al·lucina mandarines, amb aquest joc de mans al capdavall tan infantil. En el llibre Els assassins de Franco, Francesc-Marc Álvaro desmunta, amb una descarnada ironia, el mite de la miraculosa conversió de la larva de l’Espanya cañí
i grisa en l’esvelt insecte de l’Espanya moderna i de bells colors que
ha enlluernat el món amb la seva màgica transformació. “L’amnistia
general que el règim sortint va dictar en benefici dels opositors
empresonats i sancionats per la dictadura era un mirall que
aixoplugava, sense dir-ho, els franquistes oficials i paraoficials, els
de tot tipus: els evolutius demòcrates de tota la vida, per una banda,
i els intransigents nostàlgics (que aleshores eren coneguts amb un
terme tan gràfic com el búnker), per l’altra”, escriu Álvaro en
les planes on radiografia, un a un, uns quants exemplars d’aquestes
crisàlides totalitaristes metamorfosades en “demòcrates de tota la
vida”. El resultat d’aquesta “amnistia tàcita que es va aplicar sobre
tots els franquistes amb càrrec i responsabilitat (…) va ser -es
vulgui reconèixer o no per part dels protagonistes de la transició- que
s’amnistiava tot el franquisme com a sistema”. I el “territori
d’ambigüitats” a què va donar lloc, és clar, “obre escletxes a tota
mena de justificacions i de reescriptures, a tota mena de mitges
veritats, de distorsions extremes i de falsedats manifestes”.

Una d’aquestes distorsions, que ajuden a alimentar el mite i
alhora l’orgull dels seus ufanosos divulgadors, és el del llarg braç de
la justícia espanyola “perseguint els fantasmes” del propi passat en
els tirans d’altres terres, com Pinochet, a Xile, i Scilingo, a
l’Argentina, que tanmateix queden com uns aficionats, al costat del nostre
dictador. L’escriptor vilanoví ens invita a comparar la transició
espanyola amb la que va tenir lloc a Sud-àfrica al final de l’apartheid:
el govern presidit per Nelson Mandela va concedir l’amnistia als antics
agents de la repressió del règim anterior a canvi que passessin tots
individualment a declarar davant la Comissió de la Veritat i la
Reconciliació. “En la reconciliació, els vencedors intenten comprendre
el lloc dels vençuts, i els vençuts perdonen els vencedors. Això a
Espanya no s’ha produït mai”, i continuar repetint el contrari “és
tractar les noves generacions com a ciutadans sense capacitat de
discerniment”.

Discernir?

No diu la dita castellana A río revuelto, ganancia de pescadores?
¿I no és enterbolir les aigües el que fan justament dia sí dia també la
colla de la tuna dels Rajoy, Acebes, Zaplana, Aguirre, etc (amb els
apuntadors d’ABC, la Cope, El Mundo, La Razón i companyia al darrera)? ¿I no és justament Nuevas Generaciones
com es diuen els cadells que pugen, agombolats per aquesta tropa? Com
que el fil no s’ha trencat mai, el projecte, tot i estar fet amb
llaunes i cassoles i barrets de capellà, pot tenir la continuïtat
garantida: sincrònica i diacrònica. The show must go on!

[Article publicat a La Farga de Salt, suplement d’estiu núm. 18, juliol del 2007]

Il·lustració: L’AVT, Asociación Víctimas del Terrorismo, presidida per FJ Alcaraz (a la imatge, fent de pancartero mayor), va organitzar el 2005 (subvencionada per la Cope amb 600.000 €) una Caravana contra el olvido
que va recórrer cementiris i llocs d’Espanya on ETA havia comès un
atemptat amb víctimes mortals. Ningú -de la seva corda o no- ha fet mai
una cosa semblant per les víctimes del terror franquista… [Foto: http://personal.telefonica.terra.es]

Leonard Orban, enginyer i economista romanès responsable de la cartera
de Multilingüisme de la Comissió Europea, fa poc va deixar clara una
vegada més la postura de la institució respecte a l?oficialitat de les
llengües europees que, tot i ser oficials als respectius territoris,
com el català, no tenen l’estatus de llengua estatal. "El procés perquè
el català sigui oficial a la Unió Europea l’ha de començar Espanya, i
no la Comissió Europea", declarava Orban en una entrevista (Catalonia Today, El Punt,
14·04·07). Segons explica el comissari europeu, el multilingüisme
afavoreix l’economia de les empreses (o, dit al revés, les que no
utilitzen la llengua dels seus consumidors estrangers perden un 11% de
negoci), i per això s’ha proposat que el seu departament promocioni les
llengües europees dins les empreses de la Unió, igual que ho vol fer en
els plans d’educació de cada país, i també en la relació entre la UE i
els ciutadans.

"Les regles del joc diuen que totes les llengües es troben en
pla d’igualtat, indiferentment del nombre de parlants natius de cada
llengua; tots els països tenen el dret d’utilitzar la seva llengua a la
UE, on són oficials. Aquestes regles són a la mateixa base de la
identitat de la UE", diu Orban en un altre passatge de la conversa. Si
aquestes són les regles, semblaria que el futur de la llengua catalana
-que, recordem-ho, es troba entre les deu més parlades d’Europa- és com
a mínim esperançador, per no dir que és només qüestió de temps -poc o
molt, ja es veurà- la seva ascensió a l’Olimp de les llengües
reconegudes, que és el mateix paradís on s’esplaien feliçment les
llengües no perseguides, no prohibides, ni discutides, ni minoritzades,
ni ridiculitzades, ni menyspreades, ni oblidades, ni relegades, ni
ningunejades, ni bandejades, i tampoc abandonades pels seus mateixos
parlants (perversament empesos a avergonyir-se d’elles), i que tenen
darrera un Estat que no solament no les deixa a la seva sort ni encara
menys les puteja directament, sinó que utilitza tots els seus poderosos
mitjans per protegir-les, potenciar-les i fer que tothom les respecti,
dins i fora de les seves fronteres.

Què fem, doncs?

Podem somiar a pujar de categoria, dins un termini raonable? El
català serà algun dia llengua oficial dins la UE? Resposta del
comissari: "Des del 1958 la constitució de la UE és molt clara en
aquest aspecte: per esdevenir oficial, qualsevol llengua ha de ser
reconeguda en la Constitució de l’Estat en qüestió; l’estat membre ha
de demanar a la UE d’incloure la llengua entre les altres oficials;
després tots els estats membres de la UE han de votar per unanimitat
aquesta decisió. En aquest cas, és Espanya qui hauria de començar el
procés, i no la Comissió Europea". Dutxa d’aigua freda, per tant: la
nostra sort continua en les manasses d’aquest Estat amb ànima
inquisitorial especialitzat a nedar contra corrent, com els salmons, i
apallissar els petits de la casa que hauria de protegir, per llei
natural, però en el cas de l’Estat espanyol per mandat constitucional,
precisament. ¿I d’aquest Estat, que en comptes de protegir el català el
trosseja en dos donant carta de naturalesa a un suposat idioma valencià
inventat pels feixistes blavers, n’hem d’esperar que ens vulgui tenir
campant per Europa, si dins d?Espanya malda per cruspir-se’ns vius?

Com fa periòdicament, aquest mes de maig ha aparegut l’acadèmic
granadí de verb florit i d’idees verinoses Gregorio Salvador, disposat
a reblar el clau: a denunciar que a les comunitats amb dues llengües
(?), la castellana no hi és prou protegida, pobrica!, ni ben ensenyada
a les escoles, i que, posats a perdre, és més pèrdua la d’una llengua
que parla un fotimer i mig de gent que una que la parlen quatre gats,
segons ell; que ja no ve d’aquí, vaja. Això, encara que no ho sembli,
ho pensa i ho diu un senyor suposadament culte que posa el seu
honorable cul en una de les selectes butaques de la Real Academia
Española, aquella que fija y da esplendor. I bé, a aquest
individu, que es pensa que és déu i que fa servir la llengua per dir
parides de gros calibre, ¿qui li ha sortit d?entre les files dels seus
col·legues lingüistes o literats o d’entre els polítics demòcrates del
seu país que li hagi esmenat la plana? Ningú. I ara la terrorífica
pregunta del milió: amb aquests vímets hem de construir el nostre
futur? Aquesta és la gent que ens hauria de reconèixer com a llengua de
l’Estat, primer, perquè després la UE ens la reconegués com a llengua
d’ús a nivell europeu? Que és un acudit, això? ¿Algú s’imagina Espanya
acceptant que algun seu fill que parla en llengua no castellana
s’expressi amb tota normalitat en aquesta llengua en els hemicicles
espanyols? ¿Algú s’ho pot imaginar, després de veure els xous que ha
muntat el bo d’en Tardà al Congrés dels Diputats per dir quatre cosetes
en català, amb el santcristo gros d’en Manuel Marín darrera seu
comminant-lo repetidament des de la presidència a callar?

Aquests dies han fet un gran estrèpit les paraules desencisades
del president Maragall, parlant amb la llibertat pròpia dels presidents
enretirats, en el sentit que per fer aquest viatge de l’Estatut
no calien tantes alforges, i que amb el seu Estatut de Miravet ha
passat avall també la seva bonica idea d?una Espanya federal, on hi
cabéssim tots. Consternació i sorpresa, sobretot entre la classe
política activa, que ha de guardar les formes i callar sempre, encara
que vegin clar que el rei anava despullat. I diuen que ara el senyor
Maragall centrarà els seus esforços en la construcció d’una altra
utopia encara més bella: la d?una Europa federal. "Ara el camp de joc
és Europa", ha deixat dit en la famosa entrevista a L?Avenç. No
se sap què li fa tenir esperances que això sí i aquesta vegada sí que
anirà endavant. Perquè el monstre que el nostre Sant Jordi de cabells
blancs ha de vèncer -atacant-lo ara per dalt- és el mateix que el va
tombar a ell i el va fer caure del govern, el mateix que li ha fet
embeinar-se el federalisme, el republicanisme i el municipalisme, el bloc compacte,
com diu la historiadora Marta Martín, que havia de canalitzar les
demandes de les classes populars… Què se n’ha fet de la famosa
equació 25 + 25 + 50 (percentatges per als municipis, les CC AA i l’Estat,
respectivament) dels pressupostos generals anuals que el Pasqual
Maragall alcalde predicava des de la trona de la Federació de Municipis
de Catalunya?

Espanya està muntada sobre una enorme pila de cadàvers polítics,
i Europa diu, arronsant-se d’espatlles -com va fer, salvant les
distàncies, el 1936 i el 1981…- que els nostres problemes són afers interns
d’Espanya, i se?n renta les mans. Si la Unió Europea ha d’esperar ?per
fer una bona Constitució per a tots els europeus, per exemple- que els
pobles d’Europa arreglem primer les nostres diferències amb els
respectius Estats, que només es mouen per quedar-se quiets, val més que
s’esperi asseguda.

[Article publicat al núm. 242 de La Farga de Salt, juny del 2007]

Il·lustració:

Emblema de la Real Academia Española: Limpia, fija y da esplendor, diu el lema, …i les altres que les bombin, hi afegeixen alguns dels seus doctes membres. (Imatge: www.rae.es)

Llegint el diari d’avui, topo amb una notícia trista: la mort sobtada,
diumenge passat a casa seva, a Alpicat, d’en Candi Villafañe Árboles,
que era tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Lleida, en l’àrea de
Polítiques de Cohesió Social i Serveis a les Persones (a la fotografia
del costat d’aquestes ratlles, amb els restants membres de la
candidatura del PSC en les eleccions del maig passat). Era també
vicepresident de l’Associació de Paraplègics i Discapacitats Físics de
Lleida (Aspid), de la qual era soci fundador, i president alhora de
Discapacitats Físics de Lleida (Differ) i membre del Comitè Tècnic en
Tecnologia de la Rehabilitació (Cotter). Del 2003 al 2007 ja havia
assumit la regidoria de Serveis Personals, des de la qual va impulsar
programes d’atenció integral a les persones, així com programes de
prevenció de les drogodependències des de l’educació primària.
En Candi havia nascut a la ciutat de Lleida fa tot just 48 anys i era llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona.
Amb
motiu de la seva mort, l’alcalde de
Lleida, Àngel Ros, va decretar dos dies de dol i es van suspendre tots
els
actes oficials de l’Ajuntament. L’acte de comiat, una missa
concelebrada a la Seu de Lleida, va ser multitudinari, cosa gens
estranya tractant-se d’una persona de la seva bonhomia. Per què sempre
fa la sensació que se’n van els millors?

Això de la memòria és un pal, sobretot quan serveix perquè algú, tossut
i impertinent, et recordi que tens cadàvers amagats a l’armari. No és
pas estrany, doncs, que la dreta espanyola es posi com un basilisc o bé
es faci el desentès, segons les circumstàncies, quan algú parla de
posar mans a la feina i desenterrar temes incòmodes com les atrocitats
de la guerra desencadenada els anys 30 pel feixisme espanyol i tota la
corrua infinita de vides i projectes de vida que va segar (i dels dos
bàndols, que consti). Llavors aquests brillants oradors, que sempre
troben arguments per justificar la seva agressivitat consubstancial i
que contínuament recorden a tothom els remotíssims orígens (?) del seu
projecte nacional, per fardar de pedigrí, de cop i volta perden tot
interès per la memòria històrica -com han fet refusant de pla la tèbia
Llei homònima proposada pel gabinet Zapatero- o la memòria a seques,
com s’han cuidat de recordar-li aquests dies passats els cronistes de
l’actualitat.

«On diguí "diàleg" dic Dídac»

És el cas de Pep Martí, redactor d’El Triangle, que va
publicar en aquest setmanari, després de la penúltima mani de la dreta
espanyola contra el Govern estatal, un oportú article on feia presents
les declaracions del Govern del PP per assolir un «procés de pau» amb
l’organització ETA entre el 1998 i el 1999.

«La mobilització crispada de la dreta espanyola», diu Martí, «ha
mostrat la profunda desmemòria d’aquest sector. De l’Executiu de
Rodríguez Zapatero se’n podran criticar moltes coses, però no la
prudència -a voltes potser excessiva? amb què s’ha mogut en el tema
basc. Aquests dies s’han citat molt les declaracions de l’aleshores
president del Govern, José María Aznar, sobre el procés de diàleg amb
ETA». Procés de diàleg, sí: aquesta paraula, en altre temps noble i
bella, ara contaminada pel xerroteig dels populars, per a qui és
sinònim avant la lettre de xantatge, de flaquesa, de condescendència envers els terroristes, de traïció…

El 6 de novembre de 1998, poc després que ETA anunciés una treva indefinida, el diari El Mundo titulava: «El
Gobierno negociará con ETA su reinserción en la sociedad vasca», i
afirmava que «está dispuesto a dar pasos simbólicos, como un
reconocimiento público de la existencia de un conflicto político en el
País Vasco». Això és el que explicaria aquelles paraules
sorprenents d’Aznar sobre l’entorn del «Moviment d’Alliberament
Nacional Basc»… És reconfortant que una part de la memòria
col·lectiva quedi fixada en lletra impresa, perquè les coses han
canviat tant, que sembla mentida, literalment, que aquest llenguatge
l’haguessin utilitzat els mateixos baladrers que dirigeixen el partit
ara relegat a l’oposició per un tren de rodalies (que ja es
cuiden de no dir mai qui va ser l’irresponsable que el va engegar). Com
aquestes increïbles declaracions de Ricardo Martí Fluxá, aleshores
secretari d’Estat per a la Seguretat: «El proceso y el procedimiento en la lucha contra ETA serán largos. No podrá haber nunca vencedores ni vencidos»
(28 de novembre de 1997, abans de la primera treva declarada per ETA,
que el ministre de Governació Mayor Oreja, amb la sagacitat que el
caracteritzava, va batejar com a treva trampa).

«La política del Govern del Partit Popular en aquell moment»,
conclou Martí, «va ser de negociació política amb ETA amb totes les
conseqüències». És bo recordar-ho, ara que l’ultraconservador partit
espanyolista i tota la seva quadrilla mediàtica s’estripen sense parar
les vestidures de manera histèrica i hipòcrita davant la més remota
possibilitat que el dèbil cervatell que és en Zapatero pagui cap preu polític
a canvi de les armes d’ETA i per la pau, en definitiva. En el fons,
allò que diuen és que Espanya, la seva Espanya, és innegociable.

I Navarra, és negociable?

Ho deu ser, si ho diu la Constitució. Ho és ara com ho era
llavors: «El president d’aquesta comunitat, Miguel Sanz, d’Unió del
Poble Navarrès-PP, també va moure fitxa per demostrar que no es
tancarien en banda a res: Si ETA abandona las armas, se podría hablar y negociar, y ahí Navarra va a estar y será generosa». Què ha passat, doncs, que el PP, amb l’inefable constitucionalista radical Marihuano Rajoy
al capdavant (que sembla, veient-lo, que en comptes de llegir-se-la, la
carta magna, se l’hagi fumat), muntés l’altre dia l’enèsima
manifestació, aquesta a Pamplona, per protestar per la imminent cessió
a la pretensió dels abertzales bascos d’apropiar-se aquella antiga provincia vascongada?

«També era diferent el discurs del PP sobre l’esquerra abertzale
del que fa ara. El 18 de desembre de 1998, el mateix Aznar deia: Considero
conveniente reforzar el diálogo que ya existe con los partidos
políticos (…) y que puedan incorporarse también todas las fuerzas
representadas en el Parlamento vasco. El gest vers Batasuna era
evident». ¿Cal recordar que el lehendakari Ibarretxe acaba de passar
per segona vegada pels tribunals a declarar per haver mantingut
contactes amb l’il·legalitzat Arnaldo Otegi?

Martí acaba fent notar que, amb els papers canviats, el suport
de l’oposició socialista a la política de diàleg va ser explícit: «El PSOE respeta y apoya las medidas del Gobierno, titulava El Mundo el 19 de desembre. Com ara, vaja». Exactament com ara, sí…

Un parell de moments històrics més

Per acabar aquest petit repàs, recordem un parell de moments
històrics més per completar el retrat robot d’aquesta oposició tan
civilitzada que gastem per aquests verals hispànics de rancio abolengo. Parlem del temps en què el famós JM Aznar López, cobrador del frac vingut a més, tractava de pancarteros els dissidents al seu règim, i ell només anava a les manis
si eren contra el darrer atemptat mortal d’ETA, amb aquella seva cara
d’indignació tan fotogènica que posava. Excepte el dia que la víctima
va ser el malaguanyat Ernest Lluch, i que Gemma Nierga va reclamar als
polítics de primera fila, i en castellà, perquè l’entengués tothom: «Dialoguen, ustedes que pueden». Al presidente, descol·locat, no se li va acudir res més que preguntar a dreta i esquerra si allò formava part del guió previst…

L’altra foto és més recent, de quan ell era una de les tres
potes del tamboret que va declarar la guerra a l’Iraq des de les
Açores. El poble, tan ignorant com és, no es va empassar aquella
granota i se li va rebotar, i en una de les moltes manis que es van fer
per tot el planeta, però en aquest cas dins les parets de l’Estat
espanyol, n’hi havia una en què sobresortien de la multitud, aquí i
allà, uns cartells amb el careto de l’emperador de Quintanilla de Onésimo rient a mandíbula batent, i a sota aquesta inscripció: ¿De qué se ríe, este cretino?.
Bona pregunta. Segurament era perquè en aquell temps totes li ponien.
Tanmateix, ara fa poc, reconvertit en consultor mediàtic i professor
universitari (?) de luxe, va declarar, amb tota la patxorra i davant
les càmeres d’una televisió d’abast estatal, que d’allò de les armes de
destrucció massiva, res de res: «Ara fins i tot jo ho sé; llavors no ho
sabia ningú, ni jo». Així doncs, aquella moto que ens va vendre aquest
espavilat no era més que una maleïda broma. I tothom sap, menys els
cretins, que les bromes porten aigua.

[Article publicat el núm. 241 de La Farga de Salt, maig del 2007]

Il·lustració: La saviesa popular -la del poble- diu que s’atrapa primer un mentider
que un coix. L’exministre de l’Interior Acebes s’ha entestat, erra que
erraràs, en la seva particular i interessada versió sobre l’autoria
etarra de l’atemptat de l’11-M a Madrid. El judici dels implicats vist a la capital espanyola aquesta primavera, amb conclusions inapel·lables, i l”aparició recent d’un vídeo del mateix Al Qaida on els assassins de l’estació d’Atocha no solament reconeixien ser-ne els autors ells, sinó que en fardaven, han vingut a espatllar definitivament l’estratègia de l’Angelito (o encara no en farà prou?, podria ser…)
[Imatge: www.losgenoveses.net]

Piove: porco governo!, diuen a Itàlia, on, com a tot arreu, la
culpa de tot és dels que manen, segons la dita popular. Aquesta és una.
La complementària seria aquesta altra: «Cada poble té el govern que es
mereix», una expressió que solen rebotar a qui els vol escoltar els
derrotistes conjunturals o vocacionals, un espècimen que abunda entre
nosaltres, a Catalunya, i referint-se al nostre Govern natural o al
tutelar. Ficant aquestes dues expressions a la coctelera, en sortiria
aproximadament una idea que deu subsistir en el nostre subconscient
col·lectiu, atenent les vegades que surt a la superfície en forma de
comentaris que sentim fer en veu alta: els catalans som tan soques, ens
deixem entabanar tant i amb tanta facilitat, que tenim el que tenim (i
no tenim el que hauríem de tenir perquè ens ho deixem prendre) perquè
ens ho mereixem. I entre els mèrits que fem hi hauria,
naturalment, el govern, o governs, que elegim, i sempre equivocadament,
és clar… Què hi ha sota d’aquest pensament tan fatalista, que sempre
acaba fatalment amb una garrotada descarregada sobre la nostra
autoestima com a poble? Què ho fa que sempre ens tirem pedres a la
pròpia teulada? Per què sempre sospirem, com el poeta, per anar nord
enllà, a una terra suposadament poblada de gent més noble i lliure, més
civilitzada que nosaltres? A què ve aquest menyspreu per les coses
pròpies del país, pels fruits del geni del país? Per què trobem
ridícules troballes nostres, individuals o col·lectives, que altres
països només una mica xovinistes -és a dir, normals- exhibirien amb tot
l’orgull, amb tota la fatxenderia, fins i tot amb sense gens ni mica de
sentit del ridícul? Per què els catalans no ens hem de poder permetre
fer el ridícul, si ens dóna la gana? És perquè som apocats, pacífics i
mansois, que no hem guanyat mai cap guerra, com diu el tòpic?, o és
perquè no hem guanyat mai cap guerra, que som pacífics, enraonats
-massa i tot- i pactistes de mena -fins a la condescendència, sovint-,
contemporitzadors i apocats…, en definitiva: gota guerrers? Bref: ¿ens falta allò que li penja al toro, com diuen els braus veïns de ponent que ens toregen i/o ens munyeixen?

A veure, anem a pams

Si un poble és la suma dels individus que l’integren, estarem
d’acord que determinats comportaments col·lectius es poden explicar
pels mateixos o semblants mecanismes psicològics que condicionen el de
les persones individualment. Així doncs, un poble és definit pel
conjunt de les seves particularitats, però també és el resultat de la
seva pròpia història, oi? Aleshores, no podem perdre de vista cap
d’aquests condicionants quan ens mirem a nosaltres mateixos amb ulls
d’entomòleg per decidir de quina pasta estem fets, els catalans, i si
ens mereixem o no la sort (tantes vegades adversa) que ens ha deparat
la història al llarg dels anys i dels segles. Per començar, la nostra
(d’història) és molt llarga: la tenim molt més llarga que alguns que
estiren artificialment la seva per fer veure que són països que tenen
tots els atributs per ser més que els altres, i encara pitjor, per
creure i fer creure que això (que és una falsedat, una fantasmada) els dóna certs drets
sobre els altres que tenen a la vora.

La història és la que és, però, i els homes d’avui en som
hereus, per a bé i per a mal, independentment que la coneguem o no, en
siguem conscients o no. Quan això que en diuen Espanya va néixer,
Catalunya ja feia temps que existia, i que se la campava. Però aquell
plançó va créixer amb força, i de seguida va quedar clar per a tothom,
veient com esbandia moriscos i jueus de la Península, que era de la
mena carnívora de La botiga dels horrors, el cèlebre musical de
Broadway versionat aquí per l’Àngels Gonyalons. «L’èxit militar i
econòmic de l’imperi hispànic», ha escrit l’historiador Xavier Díez,
«va permetre bastir un poder que requeria recursos i lleialtats
creixents. L’assimilació cultural i política forçada esdevenia una
necessitat per alimentar aquest poder concentrat en una elit». A més de
les armes com a principal instrument de domini, «ben aviat un conjunt
d’intel·lectuals submisos a la reialesa, d’aquells que pomposament
s’inscriuen en el Siglo de Oro, van esdevenir propagandistes de la
causa nacional única, dedicats en cos i ànima a justificar la societat
estamental i l’absolutisme centralista d’una monarquia que únicament
satisfeia les expectatives materials de l’aristocràcia. Evidentment, és
aquí on neix Espanya com a nació, com a construcció intel·lectual
artificial que acaba penetrant en bona part de la psicologia
col·lectiva difosa des de l’escola i la cultura». ¿Ho saben, això, les
masses que el papissot doctor Rajoy treu al carrer periòdicament per
arengar-les ben arengades? Ho saben els españoles de bien que de fet serveixen, com tontos útils, a una Espanya que, a més d’arbitrària i depredadora, no passa de ser un clos de españoles bien?
Segurament no. Com tampoc sabíem els nens de les escoles franquistes (i
paral·lelament, els de les escoles franceses de la Catalunya nord, no
ho oblidéssim pas, monsieur Chirac) en nom de quin destí superior ens emportàvem un clatellot cada vegada que se?ns escapava de parlar en català a classe…

«En l’actualitat», continua Díez, «els intel·lectuals orgànics
neguen la validesa de l’autodeterminació en un context democràtic», tot
i ser evident i indiscutible que «els arguments que assetgen la
identitat catalana no han variat gaire des del segle XVI. (…) Ras i
curt: és un fet de relacions de poder». Un poder que, des dels mètodes
subliminars aplicats als infants innocents a les escoles fins als
mètodes terroristes aplicats a la indefensa població en general,
permanentment a través de la Santa Inquisició implantada pels
Reis Catòlics i cada vegada que ha fet falta a través de l’exèrcit i
restants estaments militars, ha aconseguit implantar ?com a condició
necessària- el complex de vençuts i l’autoodi consegüent en l’ànim i en
l’ànima col·lectiva dels pobles sotmesos, entre ells els catalans. «No
es pot culpar sempre els castellans dels fracassos dels catalans», deia
fa poc l’hispanista John H. Elliot a la revista Sapiens. Té raó, però no sap pas com m’agradaria poder donar la culpa sempre i únicament als catalans dels seus propis fracassos…!

Les víctimes del terrorisme no es mereixen ?tampoc les del
terrorisme imperialista espanyol- la síndrome que pateixen, amb tots
els seus penosos símptomes ?com el del famós autoodi-, que si no se’n
coneix el substrat, o no se’l té en compte, poden semblar patètics, i
també ridículs (fins i tot per a les mateixes víctimes, per a més inri!).
Com a poble arrosseguem un seguit de mancances, no cal dir-ho, però no
ens n’hauríem d’estranyar. Lamentar-les sí, és clar, però no pas fins a
mortificar-nos (encara més). Els catalans sovint parlem del nostre
‘autoodi’, amb massa lleugeresa, com a recurs retòric fàcil que és,
sense pensar que amb això encara el retroalimentem més… L’autoodi no
surt pas per generació espontània, ni els catalans som masoques: l’autoodi dels catalans és induït, per interessos polítics aliens i espuris. Autoodi induït: aquesta seria l’expressió exacta.

Està bé ser autocrític, perquè és la primera condició per ser
exigent amb un mateix. Però, parafrasejant el venerable Jordi
Carbonell, que l’autocrítica no ens faci perdre l’autoestima!

[Article publicat al núm. 240 de La Farga de Salt, abril del 2007]

Il·lustració:
Diu Jordi Castañeda (a Sàpiens, núm. 52): "Per als Reis
Catòlics i els seus descendents, la Inquisició va passar a ser una eina
política de primer ordre sota el paraigua religiós". (Pintura de Pedro
Berruguete: San Domingo presidiendo un auto de fe contra los albigeses)

Fa uns dies una metgessa del centre esportiu Sagnier del Prat de
Llobregat, Anna Vegué, va ser despatxada, i de manera improcedent, tal
com reconeix la mateixa empresa, «per la seva negativa a l’ús de
l’idioma castellà», segons la carta d’acomiadament, cosa que no és
certa, com explica l’afectada: «Prioritzo parlar en català, si
m’entenen, perquè és la meva llengua i m’hi trobo més còmoda, però no
em nego a parlar en castellà. És més, si no m’entenen canvio d’idioma,
però això passa poc, perquè la comprensió és alta». La senyora Vegué
feia, doncs, allò que és normal en qualsevol país del món: parlar
normalment en la pròpia llengua; però es veu que al Prat de Llobregat
(Catalunya, però territori espanyol) això és delictuós i una raó (una
desraó) per perdre la feina…

Paral·lelament, el govern de la Generalitat valenciana decideix,
sense explicar-ne els motius reals, clausurar aquest mes de març, dos
mesos abans de les eleccions municipals, els repetidors -pagats
volenterosament de la seva butxaca per valencians particulars- que
permetien des de feia anys, evitant tots els entrebancs del poder
blaver, rebre al País Valencià les emissions de Televisió de Catalunya.
En l’època de les telecomunicacions, el senyor president Francisco
Camps, de professió anticatalanista i proespanyolista, va i ordena, ell
solet i sense l’oposició efectiva de ningú, posar portes al camp. He
dit oposició efectiva, sí: ¿on són els empresaris que es queixaven fa
uns mesos del boicot espanyol als productes catalans promogut aleshores
per la dretona carpetovetònica en protesta per la reforma de l’Estatut,
l’escarransit Estatut de la Moncloa? És que els és igual, als
empresaris que fan publicitat a TV3, que els seus anuncis deixin de
tenir un milió més o menys d?espectadors potencials? I a la mateixa
Televisió de Catalunya, que perd audiència, i doncs quota de pantalla
per als qui participen en els seus programes? No se suposava que la
quota de negoci, parli la llengua que parli, és un concepte sagrat i
intocable? Tanta por els fan, aquests cavernícoles de trajo blau i
corbata rosa, que no se?n saben defensar ni quan els toquen la butxaca?
I els polítics: ¿en queda algun de guàrdia que es pugui dedicar a
defensar els drets lingüístics dels valencians?

D’altra banda, parlant de polítics útils, l’expectació és màxima
a tot el país: els ciutadans del carrer estem esperant ansiosos la
furibunda i decidida reacció habitual del partit polític més chic,
Ciudadanos/Ciutadans, els defensors de la paritat lingüística, els
campions del cinquanta per cent, els adalils de la llibertat, els
ciutadans de llengua bífida i ment ambidextra que ens volen alliberar
de l’empobridor monolingüisme, que vetllen pel dret a la llibertat
d’elecció d’idioma a l’escola i arreu, en tot lloc i tothora, aquests
elegants i selectes pensadors que reivindiquen per a les aules,
curiosament, el model anàrquic del carrer. ¡Libertad, libertad, libertad!

[Article publicat a El Dimoni de Santa Eugènia de Ter, el 15/3/2007]

Il·lustració: La metgessa despatxada, Anna Vegué, en comptes de cobrar i callar, va portar el seu cas als tribunals. (Foto: G. Massana)

Un amic m?explica el viatge que va fer aquest agost a
Portugal amb el seu cotxe, del qual va treure previsorament, per travessar
Espanya sense pendre mal, l?adhesiu blau amb el CAT i la corona d?estrelles
europea amb què tapava la part de la matrícula ?europea? amb la E d?Espanya que ens va endossar
el Josemari Aznar desbocat de la segona legislatura mentre feia callar les
tímides protestes catalanistes i les tèbies preguntes dels periodistes amb un
taxatiu i menyspreador ?Yo no me fijo en
las chapas!?, donant a entendre
que ell no podia perdre el temps amb xorrades
identitàries com aquesta… al mateix temps que la deixava lligada i ben
lligada, totalment blindada, cosa que donava a entendre l?enorme importància
que en realitat atribuïa ?perquè la tenen- a aquesta mena de xorrades identitàries… El neofalangista del mostatxo impossible
pot ser curt, però no és imbècil, ni tan ingenu com els seus col·legues autonomistes de CiU a qui algú del govern del PP havia promès -i ells s?ho
havien cregut- que les xapes
portarien un distintiu o altre regional,
com passa a Alemanya, per exemple, que és un país federal i tot i així no es
desintegra…

?No hauria ni arribat a Saragossa que ja m?haurien rebentat
les quatre rodes del cotxe i trencat els vidres…?, em comenta l?amic, per
justificar la seva decisió de treure, a contracor, l?adhesiu il·legal. És possible que tingui raó, sí:
això (allò) és Espanya, la terra de l?uniforme borbònic, el regne de la
intolerància envers la diferència: des de fa gairebé tres segles tots som
iguals per decret-llei (encara que alguns espanyols són més iguals que altres, no cal dir-ho…), i no suporten bé els
signes d?identitat que no siguin de la dnidentitat
espanyola…

Ve un altre 11 de Setembre, diada de commemoració de l?entrada
de les tropes borbòniques a Barcelona i de l?entrada de Catalunya a la Uniformitat
castellana.

D?aquí a set anys, el 2014, en farà 300 justos d?aquella
ensulsiada, que ens va deixar sense govern i sense drets nacionals,
políticament dependents, nacionalment esborrats, econòmicament explotats i
culturalment colonitzats. De les successives ?guerres entre germans?, segons
l?expressió espriuana, promogudes totes pels nostres germans de ponent
(germans?, i quina seria la nostra mare?, i quina la nostra llengua materna?),
sempre n?hem pagat la factura (i no parlem només
de diners) els germans de llevant… I la dels períodes de pau, d?entreguerres,
també. I bé: ¿fins quan ha de durar, aquesta barbaritat política, aquesta
anomalia surrealista, aquesta acronia? Fins quan haurem d?aguantar aquesta
criatura insuportable, cridanera, capritxosa, malacostumada, plena de vicis de
nen consentit, que sempre ha fet allò que li ha donat la gana?

A Espanya li cal pedagogia, com diuen alguns polítics
catalans, sí, però no pas d?un mestretites, sinó d?una Supernanny sense manies,
justa però alhora ferma, intransigent, que no n?hi deixi passar ni una, que li
faci veure que se li ha acabat imposar la seva voluntat capriciosa als que té
al voltant seu, que ja no aconseguirà res més amb les seves rebequeries de nen
mimat, que entengui que d?una vegada i per sempre ha deixat de ser el reiet de
la mare…

A la pel·lícula de Richard Attenborough sobre Gandhi, amb
en Ben Kingsley (Krishna Bhanji) de protagonista, hi ha una escena en què el
Mahatma i els seus milers de seguidors, decidits a posar fi al monopoli de la
sal per part dels anglesos, es presenten a les salines de Dharsana disposats a accedir
a aquesta matèria primera, i a mesura que hi van arribant en fila, per ternes,
els soldats els van pegant, al llarg d?un dia sencer, fins a cansar-se,
literalment, d?estabornir-los a cops de bastó… Al final, quan el món s?assabenta
per la premsa de la brutalitat dels anglesos, a aquests, posats en evidència i
avergonyits, no els queda més remei que cedir.

Els catalans no tenim cap mahatma que ens empenyi o que ens obri pas (en teníem un, però fa poc
va decidir marxar i deixar-nos sols; i tenim polítics que proposen oportunament
?o oportunistament- referèndums d?autodeterminació per la màgica data del 2014, i d?altres disposats a liderar allò que la majoria vulgui fer…, però no són ben bé el
mateix). Tanmateix podem disposar, el dia que vulguem, de la mateixa eina que va
fer servir en Gandhi, i que ell va demostrar a bastament la tremenda força que
té, i que se?n diu desobediència civil:
¿ens multarien a tots, les autoritats espanyoles, si decidíssim posar-nos tots
alhora un adhesiu blau amb les lletres CAT a la matrícula, sobre la E espanyola?, ens tancarien a
tots a la presó si féssim una nova edició del Tancament de caixes?, ens obririen
el cap a tots a cops de bastó si féssim una nova Revolta dels angelets de la terra
(que va tenir la sal com a detonant, precisament)?, i si ens coléssim tots
alhora a les autopistes?, i si féssim objecció fiscal?, i si decidíssim prescindir
del castellà imposat a Catalunya?, o si deixéssim de comprar en els comerços
que es neguen en rodó a fer servir el nostre idioma?, o si féssim boicot als
productes no etiquetats també en
català?, etc, etc

I amb aquesta, no descuidar l?altra gran aliada de la causa
dels hindús en el biopic del Mahatma
Gandhi: la informació, la internacionalització del conflicte, la visualització
als ulls del món de la injustícia que fa anys i panys que patim. Fins que la
comunitat internacional (Espanya no ho farà pas mai, per les bones) ens doni la
raó i puguem treure?ns de sobre el ruïnós, carregós, pesadíssim llast de l?Estat castellanoespanyol,
i de passada l?estigma del seu nacionalisme obligatori.

En un article que ha fet forrolla, publicat a la plana web del Centre d’Estudis Jordi Pujol, el president estat de Catalunya feia una mica de
radiografia del país i aïllava tres defectes que ell creu que caldria
extirpar del cos nacional: la conyeta, la fatxenderia i l’espectacle.
Deixarem aquests dos darrers per a una altra ocasió, tot i la forta
temptació d’imaginar amb cara i noms algun exemple concret en el qual
pogués estar concentrant el President el microscopi de les seves
reflexions. Respondrem aquí, per al·lusions, els seus comentaris sobre
l’exemple, que sí que dóna en el seu article, de l’estil de la conya que no du enlloc: l’adhesiu amb la imatge del ruc català que molts automobilistes de bona fe
del país porten -portem- enganxat al darrera del cotxe (com a deriva
més o menys espontània, per cert, d’una campanya que va néixer per
reivindicar el guarà català, una espècie que es troba en perill
d’extinció, seria bo no oblidar-ho).

Diguem-ho clar: això del burro català és absurd, opina el president Pujol, que de tota manera assegura que entén tota la filosofia sorneguera i en el fons displicent del burro com a símbol. Sorneguera?, displicent? Depèn. Podria ser ironia? Sí, efectivament: Josep Ferrater Mora la va incloure (a Les formes de la vida catalana,
un llibre -escrit el 1944!- que tots els catalans faríem bé de tenir a
la tauleta de nit) entre els distintius del caràcter català, i en un to més aviat positiu, i potser tenia part de raó,
admet Pujol, però ve a dir que hi ha països -els britànics, per
exemple- que s’ho poden permetre, mentre que en el nostre cas, un país
sempre a mig camí entre la (auto)construcció i la (auto)destrucció,
podria ser un fre per a l’ambició com a col·lectiu nacional. La ironia ajuda a suportar situacions difícils, però també pot esterilitzar,
conclou el president enretirat. Bé, sí, d’acord, és una interpretació.
Però hi ha alguns altres aspectes, no necessàriament contradictoris,
que hi podríem afegir.

Per exemple

a. El burro no és un animal solament risible, o ho és
sobretot pels que troben menyspreable la laboriositat (cada vegada que
algú des de la Meseta parla de la laboriosa tierra catalana,
¿no teniu la sensació com si aquest algú us estigués passant la mà pel
llom, com comprovant quina ganga d’animals de mena tan manyaga la
poblen, aquesta terra?). L’ase no té l’elegància, l’elasticitat, la
rapidesa ni la força del cavall, però té les seves pròpies virtuts
nobles, també. Això comptant que la tossudesa, que és el seu tret més
blasmat, no ho sigui, de noble… Canviem-li el nom, diguem-n’hi
fermesa, resistència: què tal?, sona millor, així? Perquè, traspassada
a qualitat política, ¿podem dir que la Resistència francesa, per
exemple, tan mitificada, era també cosa de burros?, o bé, contràriament, d’un poble de
naturalesa noble i indomable? I Cuba?: aquell seu Resistiremos!
prové d?una gent tossuda, ferma?, o potser són una colla de burros
sense futur, defensors d’una causa perduda? Eren burros els cubans que
van aconseguir al final del segle XIX treure’s de sobre els espanyols
que els hi pujaven a cavall? I els catalans: fem el burro també, com
diuen alguns, celebrant una derrota cada 11 de Setembre?

b. Ni el símbol de Catalunya pot ser un burro ni la
conyeta pot ser una arma de conscienciació de la gent. El burro no
aspira a la victòria, ni tan sols al respecte, diu el president en
el mateix article. Correcte, però aquesta moda del ruc adherit al cotxe
no podria ser, pregunto, resultat de tot un seguit d’anys de veure els
nostres representants polítics anar a Madrid, amb una gran seriositat,
certament, per tornar-ne repetidament esquilats, com en el conte d’en
Joaquim Ruyra? La ironia de l’escriptor gironí -o blanenc- quedaria curta encara
comparada amb escenes recents de presa de pèl a la cort del Regne (ara
amb governs, a Madrid i a Barcelona, diferents dels del temps del molt
honorable Pujol). El qui riu últim riu millor, diu la dita, i a vegades les dites l’encerten. Però de moment els que s’han fet un tip de riure, amb les maneres tan serioses
de la comitiva de polítics catalans a Madrid -amb arrencades de cavall
i frenades de burro com la del cèlebre nou Estatut- són en ZP i el seu
enrotllat gabinet de companys socialistes. És a dir, que l’humil burro
dels cotxes seria un símptoma no pas de conformisme o resignació, sinó
d’emprenyamenta, que és molt diferent.

c. En el moment de posar-se en marxa aquest invent
polític que anomenen la transició, el carceller franquista estava
grogui, i avergonyit, tot i la seva gruixuda pell de goril·la, de
veure’s descobert pel món sencer encara bavejant de ràbia i esquitxat
de sang dels demòcrates que havia estat torturant durant 40 anys de
totalitarisme. Aleshores hi havia l’opció real d’acabar de deixar-lo KO
i tombar-lo –segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar,
cantava el país-, però en comptes d’això els que portaven el timó
polític de la societat van estimar-se més apostar per fer-lo passar per
la dutxa, treure-li les crostes, tallar-li les grenyes, afaitar-lo,
empolainar-lo, vestir-lo d’Armani i treure’l a passejar per Europa, on,
amb gran goig per part dels que havien tombat Hitler trenta anys abans
i que es van desentendre dels pobles d’Espanya i dels seus carcellers,
de seguida va ser homologat com a un més de la colla i se li va donar
entrada solemne a les institucions de pau -Mercat Comú, com se’n deia
llavors- i de guerra -OTAN, actualment reconvertida en ONG de pacificació-.
Amb aquestes credencials, el carceller, disfressat ara d’europeu
modern, ja es podia dedicar novament al seu vell ofici de guardià, però
no pas de les llòbregues presons del passat, sinó d’asèptics mòduls de
vidre domotitzats. Per dins es devia petar de riure, veient com els
seus mateixos presos li havien pagat i avalat el canvi de look…

d. I finalment, això del burro no deu ser tant de
per riure, veient les reaccions irades d’alguns castellans, com aquell
suposat periodista salmantí que l’estiu de fa dos anys va descobrir el
famós adhesiu a Platja d’Aro, i que ho va explicar després als seus
lectors en un article ofensiu i fastigós, que acabava dient: ¿Y qué
oponen al toro los gerundenses? Nada más y nada menos que un burro. No
nos lo podíamos creer, pero es verdad. Desde que Pujol no los controla
y tienen ese gobierno anarquista y frentepopulista, Cataluña ya no es
lo que era. Naturalment, llegint la resta del text, quedava clar
que l’home, tan irònic que es pensava que era, no havia entès res de
res. I ves per on, ¿no és precisament aquest, la seva incapacitat per
entendre i aprendre, l’atribut més negatiu del burro?

[Article publicat al núm. 239 de La Farga de Salt, març del 2007]

Il·lustració: Planta’t el burro o Planta’t com el burro? La plantada massiva de l’adhesiu del guarà català admet diferents interpretacions, i algunes no tan estúpides com semblen…

(A Federico, chico rico)

Federico Jiménez Losantos,
divina diva del bel canto
de las ondas hertzianas,
rey de las odas castellanas,
inspirado chascarrillo,
arropado por su camarilla,
agarrado fuerte al megamicro
que le ofrece el señor obispo
alumbra con su palabra,
retórica abracadabra,
de Bilbao a Sevilla,
con tenacidad de mulo,
allí donde se esconde ETA,
y quiere Dios que se la meta
hasta el mismísimo zulo.

Y con aquella vista tan suya,
emulando al tío Paco,
mete en el mismo saco
al terrorista País Vasco
y a la tacaña Cataluña,
comunistas, terroristas,
maricones, socialistas,
hijoputa separatistas,
ecologistas, masones,
izquierdistas y cabrones
-valga la redundancia-,
y con gran elegancia
y sin que le tiemble el pulso,
aquí un chiste, allá un insulto,
difama a todo el mundo
que no sea de su cuerda:
“Váyanse todos a la mierda,
mueran todos los rufianes!
-declama, Llanero Solitario-
que Jiménez no se arrodilla,
ni ante los catalanes,
malditos insolidarios,
ni nada que huela a vasco,
que es infinito el asco
que le da esta pandilla
de pastores analfabetos”,
y expele, con amor cristiano,
por la boca o por el ano,
armoniosos sonidos,
invectivas como torpedos
a la línea de flotación
de sus supuestas naciones,
cuando otra cosa no son
que un rebaño de catetos,
invento de cuatro paletos
para tocar los cojones
a la auténtica Nación,
que es la nación española,
que se basta ella sola
para existir en el mundo,
sin chantajes nauseabundos
de la dichosa periferia,
que a la que puede se escaquea
de pasar como debe por caja,
y se pone por nada histérica,
por un quítame allá estas pajas,
como que le saquen la lengua
o le pisen un poco el callo
de su jodida autonomía,
en mala hora concedida
por el Rey a sus vasallos.
¿Pues no tienen estatuto,
su Consti de la seño Pepis,
que les deja tajada cierta
del producto interior bruto?,
y gritar, como los del Betis,
“Viva España, manque yo pierda!”,
y ser parte del todo común
que tiene el centro en Madrid,
y ver el AVE Sevilla-Irún
pasando por Valladolid?
Qué más quieres, Baldomero,
si ya sois parte del Imperio
del que aprendieron los romanos
de la mano del español Trajano,
cristiano viejo y sevillano,
por más señas,
que daba leña a los barbaros
en tiempo de los apostoles,
y a quien le tocara los bemoles
lo pasaba por la piedra…
Luego vinieron los moros
y jodieron la marrana,
pero siempre supo España
darles en todos los morros,
y repartir buenos mamporros
entre los de su calaña
-por tanto también los judíos
tuvieron bien su merecido-.
Y así, cara al sol de la Mañana,
con verbo firme y gesto adusto,
ofrece Fede su parlante busto
para que aprendan las masas,
de los campos a las casas,
de los montes a las playas,
que de Patria hay sólo una:
se lo dicen de la COPE,
que es de las radios la más tope,
la que aúna Curas y Obispos
y Periodistas Españoles
que vienen a ser todos lo mismo,
babosos como caracoles,
cabreados como cabritos,
vendiendo a todo dios su moto,
arbitrando a toque de pito
qué está bien y qué está mal:
y que nadie salga del Camino,
que quien haga el animal
saldrá movido en la foto,
y dará con todos sus huesos
en la lóbrega prisión,
a que los muelan los sabuesos
de la Santa Inquisición.

[Comentari de text: Aquests versets entre irritats i irritants tenen més de dos anys…, i han perdut actualitat? No pas. Com solen dir els cavallers a les senyores estupendes, sembla que per a Espanya -per a una certa figura d’Espanya- no passi el temps… És molt il·lustratiu en aquest sentit fer un cop d’ull al llibre, d’allò més amè, Les barbaritats de la COPE, recull de frases cèlebres del personatge referenciat; cfr: www.ciutatoci.com/literatura]

Il·lustració: tetraedro.wordpress.com