L'Hereu Riera

En una entrega anterior fèiem referència a la “falta selectiva de
memòria” que afecta molts dels personatges implicats en aquesta gran
pasterada que és el panorama polític espanyol des que va fer-ne mutis
pel fòrum aquell personatge tragicòmic que l’havia acorralat, acaparat
i capat durant quatre dècades (que de seguida és dit!..) d’eixutesa
militar. Ens aquests últims 30 anys gloriosos de modèlica transició
n’han sortit uns bunyols de les formes més curioses, d’aquella pasta
que en diuen consens i que els beats es pensen que serveix per a tot. I
que els nacionalistes espanyols, beats o no, però sempre emportats per
l’excitació que els produeix constatar els eventuals èxits inesperats
del seu estrambòtic projecte nacional, es pensen que és una invenció
genuïnament espanyola…

Allò que troben genial de l’invent, en tot cas, és que fa creure
a tothom que abans d’aparèixer ell no hi havia res, o res censurable (o res que no faci tuf de naftalina, dit amb aquesta lletja i genuïna expressió de la factoria PP),
res que valgui la pena aturar-se a pensar-hi ni cinc minuts. L’invent,
a més de bonic, resulta útil, ves per on!

Però no tothom cau a la trampa ni al·lucina mandarines, amb aquest joc de mans al capdavall tan infantil. En el llibre Els assassins de Franco, Francesc-Marc Álvaro desmunta, amb una descarnada ironia, el mite de la miraculosa conversió de la larva de l’Espanya cañí
i grisa en l’esvelt insecte de l’Espanya moderna i de bells colors que
ha enlluernat el món amb la seva màgica transformació. “L’amnistia
general que el règim sortint va dictar en benefici dels opositors
empresonats i sancionats per la dictadura era un mirall que
aixoplugava, sense dir-ho, els franquistes oficials i paraoficials, els
de tot tipus: els evolutius demòcrates de tota la vida, per una banda,
i els intransigents nostàlgics (que aleshores eren coneguts amb un
terme tan gràfic com el búnker), per l’altra”, escriu Álvaro en
les planes on radiografia, un a un, uns quants exemplars d’aquestes
crisàlides totalitaristes metamorfosades en “demòcrates de tota la
vida”. El resultat d’aquesta “amnistia tàcita que es va aplicar sobre
tots els franquistes amb càrrec i responsabilitat (…) va ser -es
vulgui reconèixer o no per part dels protagonistes de la transició- que
s’amnistiava tot el franquisme com a sistema”. I el “territori
d’ambigüitats” a què va donar lloc, és clar, “obre escletxes a tota
mena de justificacions i de reescriptures, a tota mena de mitges
veritats, de distorsions extremes i de falsedats manifestes”.

Una d’aquestes distorsions, que ajuden a alimentar el mite i
alhora l’orgull dels seus ufanosos divulgadors, és el del llarg braç de
la justícia espanyola “perseguint els fantasmes” del propi passat en
els tirans d’altres terres, com Pinochet, a Xile, i Scilingo, a
l’Argentina, que tanmateix queden com uns aficionats, al costat del nostre
dictador. L’escriptor vilanoví ens invita a comparar la transició
espanyola amb la que va tenir lloc a Sud-àfrica al final de l’apartheid:
el govern presidit per Nelson Mandela va concedir l’amnistia als antics
agents de la repressió del règim anterior a canvi que passessin tots
individualment a declarar davant la Comissió de la Veritat i la
Reconciliació. “En la reconciliació, els vencedors intenten comprendre
el lloc dels vençuts, i els vençuts perdonen els vencedors. Això a
Espanya no s’ha produït mai”, i continuar repetint el contrari “és
tractar les noves generacions com a ciutadans sense capacitat de
discerniment”.

Discernir?

No diu la dita castellana A río revuelto, ganancia de pescadores?
¿I no és enterbolir les aigües el que fan justament dia sí dia també la
colla de la tuna dels Rajoy, Acebes, Zaplana, Aguirre, etc (amb els
apuntadors d’ABC, la Cope, El Mundo, La Razón i companyia al darrera)? ¿I no és justament Nuevas Generaciones
com es diuen els cadells que pugen, agombolats per aquesta tropa? Com
que el fil no s’ha trencat mai, el projecte, tot i estar fet amb
llaunes i cassoles i barrets de capellà, pot tenir la continuïtat
garantida: sincrònica i diacrònica. The show must go on!

[Article publicat a La Farga de Salt, suplement d’estiu núm. 18, juliol del 2007]

Il·lustració: L’AVT, Asociación Víctimas del Terrorismo, presidida per FJ Alcaraz (a la imatge, fent de pancartero mayor), va organitzar el 2005 (subvencionada per la Cope amb 600.000 €) una Caravana contra el olvido
que va recórrer cementiris i llocs d’Espanya on ETA havia comès un
atemptat amb víctimes mortals. Ningú -de la seva corda o no- ha fet mai
una cosa semblant per les víctimes del terror franquista… [Foto: http://personal.telefonica.terra.es]