L'Hereu Riera

Leonard Orban, enginyer i economista romanès responsable de la cartera
de Multilingüisme de la Comissió Europea, fa poc va deixar clara una
vegada més la postura de la institució respecte a l?oficialitat de les
llengües europees que, tot i ser oficials als respectius territoris,
com el català, no tenen l’estatus de llengua estatal. "El procés perquè
el català sigui oficial a la Unió Europea l’ha de començar Espanya, i
no la Comissió Europea", declarava Orban en una entrevista (Catalonia Today, El Punt,
14·04·07). Segons explica el comissari europeu, el multilingüisme
afavoreix l’economia de les empreses (o, dit al revés, les que no
utilitzen la llengua dels seus consumidors estrangers perden un 11% de
negoci), i per això s’ha proposat que el seu departament promocioni les
llengües europees dins les empreses de la Unió, igual que ho vol fer en
els plans d’educació de cada país, i també en la relació entre la UE i
els ciutadans.

"Les regles del joc diuen que totes les llengües es troben en
pla d’igualtat, indiferentment del nombre de parlants natius de cada
llengua; tots els països tenen el dret d’utilitzar la seva llengua a la
UE, on són oficials. Aquestes regles són a la mateixa base de la
identitat de la UE", diu Orban en un altre passatge de la conversa. Si
aquestes són les regles, semblaria que el futur de la llengua catalana
-que, recordem-ho, es troba entre les deu més parlades d’Europa- és com
a mínim esperançador, per no dir que és només qüestió de temps -poc o
molt, ja es veurà- la seva ascensió a l’Olimp de les llengües
reconegudes, que és el mateix paradís on s’esplaien feliçment les
llengües no perseguides, no prohibides, ni discutides, ni minoritzades,
ni ridiculitzades, ni menyspreades, ni oblidades, ni relegades, ni
ningunejades, ni bandejades, i tampoc abandonades pels seus mateixos
parlants (perversament empesos a avergonyir-se d’elles), i que tenen
darrera un Estat que no solament no les deixa a la seva sort ni encara
menys les puteja directament, sinó que utilitza tots els seus poderosos
mitjans per protegir-les, potenciar-les i fer que tothom les respecti,
dins i fora de les seves fronteres.

Què fem, doncs?

Podem somiar a pujar de categoria, dins un termini raonable? El
català serà algun dia llengua oficial dins la UE? Resposta del
comissari: "Des del 1958 la constitució de la UE és molt clara en
aquest aspecte: per esdevenir oficial, qualsevol llengua ha de ser
reconeguda en la Constitució de l’Estat en qüestió; l’estat membre ha
de demanar a la UE d’incloure la llengua entre les altres oficials;
després tots els estats membres de la UE han de votar per unanimitat
aquesta decisió. En aquest cas, és Espanya qui hauria de començar el
procés, i no la Comissió Europea". Dutxa d’aigua freda, per tant: la
nostra sort continua en les manasses d’aquest Estat amb ànima
inquisitorial especialitzat a nedar contra corrent, com els salmons, i
apallissar els petits de la casa que hauria de protegir, per llei
natural, però en el cas de l’Estat espanyol per mandat constitucional,
precisament. ¿I d’aquest Estat, que en comptes de protegir el català el
trosseja en dos donant carta de naturalesa a un suposat idioma valencià
inventat pels feixistes blavers, n’hem d’esperar que ens vulgui tenir
campant per Europa, si dins d?Espanya malda per cruspir-se’ns vius?

Com fa periòdicament, aquest mes de maig ha aparegut l’acadèmic
granadí de verb florit i d’idees verinoses Gregorio Salvador, disposat
a reblar el clau: a denunciar que a les comunitats amb dues llengües
(?), la castellana no hi és prou protegida, pobrica!, ni ben ensenyada
a les escoles, i que, posats a perdre, és més pèrdua la d’una llengua
que parla un fotimer i mig de gent que una que la parlen quatre gats,
segons ell; que ja no ve d’aquí, vaja. Això, encara que no ho sembli,
ho pensa i ho diu un senyor suposadament culte que posa el seu
honorable cul en una de les selectes butaques de la Real Academia
Española, aquella que fija y da esplendor. I bé, a aquest
individu, que es pensa que és déu i que fa servir la llengua per dir
parides de gros calibre, ¿qui li ha sortit d?entre les files dels seus
col·legues lingüistes o literats o d’entre els polítics demòcrates del
seu país que li hagi esmenat la plana? Ningú. I ara la terrorífica
pregunta del milió: amb aquests vímets hem de construir el nostre
futur? Aquesta és la gent que ens hauria de reconèixer com a llengua de
l’Estat, primer, perquè després la UE ens la reconegués com a llengua
d’ús a nivell europeu? Que és un acudit, això? ¿Algú s’imagina Espanya
acceptant que algun seu fill que parla en llengua no castellana
s’expressi amb tota normalitat en aquesta llengua en els hemicicles
espanyols? ¿Algú s’ho pot imaginar, després de veure els xous que ha
muntat el bo d’en Tardà al Congrés dels Diputats per dir quatre cosetes
en català, amb el santcristo gros d’en Manuel Marín darrera seu
comminant-lo repetidament des de la presidència a callar?

Aquests dies han fet un gran estrèpit les paraules desencisades
del president Maragall, parlant amb la llibertat pròpia dels presidents
enretirats, en el sentit que per fer aquest viatge de l’Estatut
no calien tantes alforges, i que amb el seu Estatut de Miravet ha
passat avall també la seva bonica idea d?una Espanya federal, on hi
cabéssim tots. Consternació i sorpresa, sobretot entre la classe
política activa, que ha de guardar les formes i callar sempre, encara
que vegin clar que el rei anava despullat. I diuen que ara el senyor
Maragall centrarà els seus esforços en la construcció d’una altra
utopia encara més bella: la d?una Europa federal. "Ara el camp de joc
és Europa", ha deixat dit en la famosa entrevista a L?Avenç. No
se sap què li fa tenir esperances que això sí i aquesta vegada sí que
anirà endavant. Perquè el monstre que el nostre Sant Jordi de cabells
blancs ha de vèncer -atacant-lo ara per dalt- és el mateix que el va
tombar a ell i el va fer caure del govern, el mateix que li ha fet
embeinar-se el federalisme, el republicanisme i el municipalisme, el bloc compacte,
com diu la historiadora Marta Martín, que havia de canalitzar les
demandes de les classes populars… Què se n’ha fet de la famosa
equació 25 + 25 + 50 (percentatges per als municipis, les CC AA i l’Estat,
respectivament) dels pressupostos generals anuals que el Pasqual
Maragall alcalde predicava des de la trona de la Federació de Municipis
de Catalunya?

Espanya està muntada sobre una enorme pila de cadàvers polítics,
i Europa diu, arronsant-se d’espatlles -com va fer, salvant les
distàncies, el 1936 i el 1981…- que els nostres problemes són afers interns
d’Espanya, i se?n renta les mans. Si la Unió Europea ha d’esperar ?per
fer una bona Constitució per a tots els europeus, per exemple- que els
pobles d’Europa arreglem primer les nostres diferències amb els
respectius Estats, que només es mouen per quedar-se quiets, val més que
s’esperi asseguda.

[Article publicat al núm. 242 de La Farga de Salt, juny del 2007]

Il·lustració:

Emblema de la Real Academia Española: Limpia, fija y da esplendor, diu el lema, …i les altres que les bombin, hi afegeixen alguns dels seus doctes membres. (Imatge: www.rae.es)