L'Hereu Riera

El Dr. No ha tornat de vacances, i el seu diagnòstic és clar: tot va
malament. Diu que el director de l’escola no fa els deures, i que els pupils se
li descontrolen. Els que més el preocupen, per no variar, són els catalans, que
semblen bons nois però que en realitat són els més rebecs. Ara mateix, no
solament fan el que els dóna la gana, es porten malament i es barallen entre
ells contínuament, sinó que, en el seu excés de descaradura i atreviment, li
dicten les normes al mateixíssim senyor Zapatero! Reclama, doncs, el doctor
Mariano, que se?ls apliqui la vella recepta: xarop de garrot.

Doncs que vigili, el senyor Rajolic i tots els de la seva tropa de
tremendistes i apocalíptics gossos guardians de la vella guàrdia ?sense oblidar
el sergent txusquero del bigotet que els passa les consignes des de
l’ombra-, que no sigui que els surti el tret per la culata. Que volent frenar,
amb el seu immobilisme reconsagrat, qualsevol pas endavant del país (per dir-ne
alguna cosa) que han portat sempre amb mà de ferro, no passi que les nacions
que l’integren (amb el perill permanent de quedar desintegrades elles) facin no
pas un pas endavant cap al federalisme o la confederació, sinó que en facin dos
cap a la independència (política). Els seus enfadosos no puede ser, y además
es imposible, els seus constants recursos a la inconstitucionalitat, el seu
tossut amagar l’ou ?llegiu balances fiscals-, les seves mentides interessades,
les seves maneres maleducades i insultants (insultants sobretot per a la
intel·ligència), les seves recurrents amenaces, encobertes o grosseres, la seva
ignorància exasperant, el seu paternalisme estúpid i sense fonament (¿per quins
drets històrics s’han proclamat els nostres eterns tutors, quan tothom
sap -menys ells- que els pobles que pretenen tutelar són més antics, més savis
i més madurs que el que ells es van treure un mal dia de la màniga?), la seva
contumaç negativa a cedir ni un pam de la seva paradeta, i la seva pertinaç
sequera mental, tota aquesta cantarella que només busca fixar l’àncora sobre el
fons fangós del vell feixisme espanyol i evitar que els corrents de la història
moguin de lloc -del lloc que a ells els convé- aquesta baluerna plena de vies
d’aigua que en diuen Espanya, tot aquest rotllo ja cansa. (Un signe ben
visible, només un indici, per a qui el volgués veure: l’estelada rècord,
segurament inconstitucional, que ocupava tot un pany de paret de la plaça de
Vilafranca del Penedès, en la recent jornada castellera de rècords de sant
Fèlix).

La saviesa popular (la del poble, no la seva) diu que qui tot ho vol tot ho perd, i així és que es poden trobar que els hi creixin els nans, fins i tot malgrat la inestimable col·laboració dels intel·lectuals taxidermistes, i que es quedin sols i encastellats amb els seus quixotescos deliris imperials, i que el seu país sigui finalment tan petit, que el sol se’n vagi a dormir sense estar segur d’haver-lo vist.

[Article publicat a www.eldimoni.com l’1 d’agost del 2005]

Il·lustració: http://upload.wikimedia.org

El meu diccionari de capçalera diu que un intel·lectual és una «persona
dedicada a les coses de l’intel·lecte o de la intel·ligència». D’intel·lectuals
sempre n’hi ha hagut, però, que jo recordi, mai havia ensopegat amb cap que
se’n considerés, o si més no que ho fes en veu alta. Però ve’t aquí que de
sobte ha aparegut un grupet de presumptes catalans (15) que, després de
reivindicar-se com a pensadors i il·lustrats, i investits de la subsegüent
autoritat moral, han eructat un manifest on alerten que Catalunya, que sempre
s’ha distingit per ser un país d’acollida, s’està convertint en un feu
intolerant, esquiu i hostil envers la llengua i la cultura vingudes de Castella
i tan còmodament instal·lades (s’han guardat bé prou de dir com ho han fet,
això sí) a Catalunya (que des d’un punt de vista cultural s’ha enriquit, amb
elles, cosa de no dir, la desagraïda…).

I tant és així, diuen, que tot allò castellà ?espanyol, disculpin- està
patint a la terra catalana una persecució i un retrocés que ells, que són gent
de cultura, no poden permetre. Com que d’aquesta lamentable pèrdua ?seguint amb
la seva analítica de l’estat morbós de la nostra comunitat autònoma espanyola-
en té la culpa el llarg període de govern nacionalista de CiU, no estan
disposats a suportar que el govern actual continuï, com diuen que fa, la
mateixa política nacionalista…, i proposen que algú (ells no, que només són
persones dedicades a l’intel·lecte, al ser intel·lectuals, com diria en
Buenafuente) munti un partit no-nacionalista que posi les coses al seu
lloc…

Algú hauria de dir-los, a aquests campions del pensament racional, que, quan
algú vol competir, el primer que li cal és saber quin és el seu equip, i quin
el rival, bàsicament perquè no s’exposi al ridícul patètic de fer-se gols en
pròpia porta. I algú ens hauria d’explicar, tot seguit, com és que Catalunya
produeix aquesta mena d’excrescències en forma de ciutadans tocats d’una
estranya síndrome d’Estocolm que fan mans i mànigues per negar al seu país el
dret a existir, i ajudar el del costat a exterminar-lo. En això (també)
Catalunya deu ser ara mateix un cas únic al món: algú s’imagina un bolet
semblant nascut a Madrid i disposat a enverinar tot allò que fes olor
d’espanyol?

També se’ls hauria de fer entendre (ja que ells, tot i ser intel·lectuals,
no ho tenen clar) que el nacionalisme català és una actitud reivindicativa,
defensiva, d’una nació que és agredida -i se’n sent, és clar, i se’n queixa, de
tant en tant- per una altra que fa tres segles que prova de liquidar-la; i que
el nacionalisme perillosament feixista i antidemocràtic és el de
l’agressor, no pas el de qui se’n defensa.

I una altra cosa que els hi produeix una gran perplexitat, la certa
antipatia que produeixen a Catalunya certs aspectes del que és espanyol, és ben
fàcil de comprendre: és exactament de la mateixa naturalesa que la que sent per
l’aigua un gat escaldat. Així de senzill.

I per acabar, deixeu-me dir que, en tota aquesta colla d’il·luminats
aristocratitzants -Francesc de Carreras, Félix de Azúa, Arcadi de Espada,
Xavier de Pericay, Teresa Giménez de Barbat, Ivan de Tubau, Eugenio de Trias…
i tutti quanti-, el qui més m’emprenya de veure-hi és l’Albert de
Boadella, actor i director del grup teatral Els Joglars, que tantes obres bones
han muntat al llarg de la seva trajectòria, entre elles la que va protagonitzar
el mateix De Boadella
escapolint-se de l’Hospital Clínic, per una cornisa i després per la porta
principal vestit de metge, davant les mateixes barbes dels guàrdies civils que
el custodiaven perquè el noi es trobava pendent d’un consell de guerra per la
representació de La torna, que els militars espanyols veien ofensiva per
al seu honor… Doncs aquest mateix personatge que incitava a reclamar
llibertat d’expressió (alguns lectors deuen recordar aquella famosa careta amb
una ratlla vermella que li tapava la boca) acaba de reclamar que, si convé,
aquests mateixos militars que el van engarjolar a ell surtin ara al carrer…
amb els tancs!, per emmordassar (una vegada més) Catalunya i tornar-la (una
vegada més) a la realitat: no a la pobrica, estreta de mires i
provinciana realitat catalana, sinó a l’autèntica realitat, a la realitat
superior, l’espanyola, que, com tots sabem, és oberta, cosmopolita i
tolerant… Jo el tenia per una àguila, aquest individu, i resulta, quina
llàstima!, que no és més que un espantaocells…

Un dia el grandiós cantant Julio Iglesias va deixar anar aquesta frase: "He tingut la sort de néixer intel·ligent", que tanmateix li la vaig agrair, perquè fins llavors no m’hi havia fixat mai. A vegades va bé que la gent sigui franca…

[Article publicat al núm. 223 de La Farga de Salt, setembre del 2005]
Il·lustració: Marçal, a La Mañana de Lleida]

La penúltima campanya impulsada des de dalt, des de la Generalitat, per donar
una mica d’aire a la nostra maltractada llengua (fins i tot per nosaltres
mateixos, els que l’hem mamat a casa), anterior a la d’aquesta genialitat de la
boqueta saltimbanqui (més benintencionada que efectiva, em temo molt), ja ens
comminava, als catalanoparlants, a dirigir-nos als nouvinguts, als catalans
d’adopció, en català, i que així s’establís una relació espontània de
mestre-alumne, i que cada conversa fos una petita classe de català per als
nouvinguts, de manera que la pràctica directa de l’idioma havia de donar
aquests fruits: que la persona estrangera se sentís acceptada al país
d’acollida, Catalunya; que ella acceptés al seu torn la llengua del país, amb
cada demostració fefaent que es tractava d’una llengua útil, parlada a tot
arreu, i que facilités el contacte amb els natius, i per tant la integració en
la comunitat indígena, i una llengua pràctica, ja que en teoria també hauria
d’ajudar a trobar feina; i finalment, amb tots aquests requisits, que
s’estengués i es consolidés l’ús social de la llengua catalana a Catalunya…,
que ja té nassos, diguem-ho ràpid, que una cosa tan elemental s’hagi hagut de
convertir en una meta col·lectiva, en «un objectiu de tots els catalans que
estimem la nostra llengua».

De tots els catalans? Sí, però no

Perquè, anant a l’arrel del problema, veiem que el panorama que hi ha és
així de lamentable no pas perquè sí, no pas perquè s’hagi deteriorat sol, sinó
perquè el nostre país, i per tant la llengua que li és natural, ha sigut
objecte -al llarg d’una història que aviat farà 300 anys que dura- d’una acció
política corrosiva, que successivament ha recorregut al braç militar:
Catalunya, diguem-ho clar, ha sigut i és encara víctima d’una activitat
terrorista amb què una força política estranya, aliena, vinguda de fora, ha
pretès canviar-li la personalitat i convertir-la en una altra cosa. Aquesta
pretensió monstruosa, que si parléssim de persones seria objecte d’estudi per
la psiquiatria, ha tingut lloc en el cos social d’aquest país nostre, que
tanmateix ha resistit i s’ha mantingut, i continua essent ell, malgrat tot.
Però aquella agressió inveterada no ha pas cessat, sinó que fa com ha fet
sempre: camuflar-se amb els colors de la modernitat…

Per tant, si el problema és de base política, ¿per què la nostra classe
política s’entesta a carregar el pes de la normalització sobre les
sofertes espatlles dels ciutadans de peu? Com és que no emprenen, d’una vegada
per totes, una acció política decidida? (que derivi, sempre que faci falta, cap
a la via judicial, ja que estem parlant de reparar els efectes d’una activitat
delictiva, no ho oblidem).

I, si es tracta d’aprendre a ser mestres, deixem-nos tots plegats d’embuts, i fixem-nos en aquest exemplar de castellanoparlant (una bona colla, tanmateix) que viu des de fa dècades a Catalunya i que no transigeix mai, ni tan sols per tornar un miserable "Bon dia!", tant se val que sigui al carrer, a la botiga o davant dels micròfoms de la ràdio o la TV del país; podrà fer quaranta anys que es troba entre nosaltres, però ell no cedeix ni un pam (sabent com sap que els catalans, amb la psicologia tocada, canvien sempre de llengua quan li dirigeixen la paraula, ni que siguin els amos de l’empresa on treballa…). Si aquests admirables tossuts han tingut, i tenen, pebrots per mantenir, i imposar, la seva llengua en territori foraster, els oriünds del país bé n’hauríem de poder tenir -i no ens n’haurien de caldre tants, en principi- per fer el mateix amb la nostra, i al nostre propi territori, oi?… Reflexionem-hi, que deia aquell.

[Article publicat al núm. 222 de La Farga de Salt]

Il·lustració: Min

Tots els treballadors que s’han hagut de guanyar la vida amb un treball
assalariat saben que, a grans trets, hi ha dues menes d’amo: uns són els que
pensen que l’empresa és l’expressió d’aquella màxima que diu que la unió fa la
força, i que per fer pinya, a l’empresa, allò que cal és tenir els treballadors
contents, i res millor per a això que oferir-los una feina estimulant i un sou
més estimulant encara; això és, des del punt de vista estrictament empresarial:
que un treballador content rendeix més i millor.

Per contra, hi ha el tipus
completament oposat, aquell empresari que li agrada que li diguin amo, i que,
efectivament, té tendència a considerar-se amo de persones i hisendes, i
gairebé de la vida ?en alguns casos la vida privada i tot- dels seus treballadors,
i que pensa que com més collats els tingui, com més curt els tingui lligats, i
com més els exploti, millor ho tindrà per dominar-los i assegurar-se d’ells la
necessària submissió; en un mot: els treballadors, com més putejats, més de bon
manejar, no fos cas que se t’enfilessin a la barba…

Els amos que té Catalunya (entre les nacions del món també funciona
la diferència de classes, amb la diferència que aquesta sol quedar,
misteriosament, fora de tota anàlisi marxista) són d’aquesta segona categoria.
L’última plasmació gràfica d’aquest fet, com una mena de metàfora, va tenir
lloc el passat dilluns 28 de febrer, en què el fred extrem que feia aquell dia,
totalment previsible en un hivern de fred polar com el d’aquest any, a
l’aeroport del Prat de Barcelona van quedar cancel·lats cap a 200 vols, per una
raó de força major: perquè els amos del lloc, AENA (Aeropuertos Españoles y
Navegación Aérea), tenien disposat… un sol aparell!, només un, per treure el
glaç acumulat a les ales de tots els avions que hi aterraven.

On s’és vist que un amo ensenyi els llibres de comptabilitat!

Això només és una anècdota, però que, sumada a totes les altres anècdotes
que dóna la relació laboral entre l’empresa Espanya SA i la treballadora
Catalunya tots els dies de l’any, fan una categoria, i és aquesta que dèiem:
que l’amo que ens té a sou és un tipus que s’estima més assegurar-se la relació
de dependència que no pas un rendiment òptim del país assalariat que és aquest
nostre.

Un amo més intel·ligent, i fins i tot més llest i prou, pensaria
probablement que, donant unes bones eines als seus treballadors, aquests, tot i
cobrant els mateixos sous de misèria, produirien més, i per tant ell se’n
beneficiaria directament. Però ni així: nostre senyor s’estima més veure’ns
putejats, emprenyats, irritats i sempre amb ganes de canviar de feina, i que,
malgrat tot això, ens deixem explotar fins a la sacietat, en una empresa
col·lectiva sense calefacció a l’hivern i sense aire condicionat a l’estiu, amb
unes carreteres tercermundistes (excepte les autopistes, que, com a vies
ràpides que són -quan no estan col·lapsades-, l’amo les considera un luxe que
els usuaris han de pagar); amb unes infraestructures del segle dinou, amb unes
comunicacions terrestres, marítimes i aèries desastroses, amb unes vies de
ferrocarril més lentes ara que quan les van inaugurar, el segle passat; i
sempre tots subjectes a una burocràcia carregosa, cara de mantenir i
fiscalitzadora de l’activitat comercial autòctona, que a damunt sempre aixeca
en l’amo, desconfiat i malcarat, sospites de ser tramposa, evasora d’impostos i
insolidària amb els interessos empresarials.

I en aquest ambient modèlic (d’un cert model d’empresa), idíl·lic (per a l’empresari), encara hi ha catalans que s’atreveixen a reclamar transparència en les balances fiscals, i se sorprenen que vagin passant els mesos i els anys i no hi hagi maneres de saber quant paga i quant cobra cadascú, en aquesta autoanomenada empresa común… Però a veure: on s’és vist que un amo es dediqui a ensenyar els llibres de comptabilitat als seus empleats, caram!

[Article publicat al núm. 221 de La Farga de Salt, maig del 2005]
Il·lustració: www.lovefilm.com

Déu n’hi do els espetecs que va produir la intervenció del lehendakari
Ibarretxe a la sessió de les Corts on li van tombar, el PSOE i el PP de bracet,
la seva proposta de reforma de l’Estatut de Gernika, coneguda com a Pla
Ibarretxe…!

Alguns dels escarafalls amb què van rebre el projecte del
president basc els màxims mandataris dels dos grans partits estatals mereixen
una repassadeta, especialment els de Mariano Rajoy, que li va quedar la boqueta
més rodona que mai de tant dir que no: ¡No a todo!, va venir a dir, en
resum, el nou paladí del PP. Però va dir més coses:

– Va tirar, per exemple, novament del peculiar sil·logisme, ja exhibit a
tort i a dret anteriorment, segons el qual ETA vol la independència del País
Basc, el PNB també; per tant, si volen el mateix, ETA i el PNB són la mateixa
cosa. D’acord amb aquesta manera tan curiosa de raonar, un lladre i un
honrat empresari, per exemple, serien el mateix, ja que tots dos volen guanyar
diners, amb la seva activitat, oi? I portant-ho al seu terreny: si Franco i el
seu règim feixista perseguien ?i de quina manera!- la famosa unidad de
España, vol dir que els que encara ara pretenen el mateix objectiu, i al
capdavant de tots el PP, són també franquistes, o feixistes?

– Si fuera por mi, va dir el doctor No, este debate no se hubiera
celebrado. No en dubtem pas. Però no havíem quedat que es podia parlar de
tot, si ETA deixava les armes? Doncs es veu que no: el mateix MariaNO ens ho va
aclarir, en un comentari addicional: Primero que ETA deje las armas, y
después… ya veremos. És a dir: allà on vaig dir dic, dic Dídac, i
vosaltres tontos de creure-us-ho…! La tercera perla cultivada del doctor
Mariano va ser l’avís que, en cas que això anés endavant, las víctimas del
terrorismo habrán muerto en balde: ¿estava dient, doncs, que les víctimes
del terrorisme fins ara no havien mort en va, és a dir, que algú en treia un
rendiment polític?

– De meitats i cinquantes per cent: aquests dies més que mai, els unionistes
espanyols no s’han cansat de dir i repetir que el pla Ibarretxe divideix el
país (basc) en dos, i que això no pot ser. És a dir, no pot ser que, en el marc
d’un possible referèndum democràtic, el presumible quasi cinquanta per cent
suposadament unionista s’hagi de doblegar a la voluntat del cinquanta per
cent més u separatista, o partidari de la sobirania basca. Però si aquest 50
+ 1 no ha sortit de cop i volta com un xampinyó a l’ombra del Pla
Ibarretxe, ja hi devia ser abans, no?, i fins ara, per tant, devia ser sotmès a
la voluntat de l’altra meitat, imposada no pas precisament per mètodes
democràtics, i no pas nascuts tampoc espontàniament a la terra basca, sinó
vinguts de fora… Però ves per on, aquesta imposició sí que era tolerable, oi?

– Més sobre voluntats populars: ¿estarien d’acord ells, els castellanoespanyols,
que ho haguessin de decidir tots els europeus, i no solament els espanyols, si
estan d’acord o no que el País Basc i Catalunya fossin nous països europeus,
independents de l’Estat espanyol?

– De pancartes i pancartistes: en el partit Sevilla-Barça lluïa una pancarta
a la grada que deia Si no sois españoles, qué haceis aquí?. Bona
pregunta, sevillans. La resposta és fàcil: Som aquí no pas perquè ens hi
hagin convidat, sinó perquè ens hi obliguen. I la pregunta de rebot és aquesta:
Si som, sobretot els catalans, que en això ens emportem la palma (del martiri),
tan nefastos, tan insolidaris, tan interessats, tan lladres, tan nostres i tan
poc espanyols, al capdavall, ¿per què no expulsen Catalunya d’Espanya, d’una
vegada?

– En JL Rodríguez Zapatero va dir al lehendakari: Si vivim junts, hem de
decidir junts. Però el senyor ZP bé deu haver sentit parlar d’unions
forçades, d’unions contra natura, d’unions de conveniència, d’unions
errònies…, i que tanmateix cap d’elles no és per sempre: que hi ha una cosa
que se’n diu divorci, que en definitiva afirma i confirma que les unions han de
ser lliurement acceptades per les dues parts. El president basc li va haver de
recordar que la
Constitució, convertida en el text sagrat dels unionistes
espanyols, existeix perquè abans existia el País Basc, i no pas al revés,
i en un altre context el moderadíssim president Maragall va puntualitzar que l’autonomia
a Catalunya no ens la van donar, sinó que ens la van reconèixer.

I una altra de pancartes, per acabar: si els fanàtics del NO a todo ara ens venen amb tant d’entusiasme l’eslògan del SÍ a la Constitució europea, per què deu ser?

[Article publicat a La Farga de Salt núm. 220, abril del 2005]

Il·lustració: Min

“Què és Espanya?”, es preguntaven una colla de savis en una inversemblant
cimera catalano-castellana que va tenir lloc a Girona (a la Fontana d’Or, si la
neurona de la memòria no em falla) en la dècada dels 80, quan tothom era
antifranquista de tota la vida, i entre els antifranquistes d’aquí i els d’allà
hi havia tan bon rotllo…

I al cap d’uns quants dies d’ardus debats, la
conclusió a la qual van arribar va ser, més o menys, que Espanya no era res.
Des d’aquí, jo en discreparia un xic, i diria que sí que és alguna cosa: és una
Noció. Una noció que es va inventar una nació, Castella (com deia l’il·lustre
Marías), per apalancar-se altres nacions, preferiblement les del costat,
que són les que tenia -i té- més a mà, i les úniques que li queden després dels
fastos imperials i dels deliris de grandesa de segles passats, fins a tornar a
la ‘normalitat’ peninsular actual, que en un moment donat va estar a punt de
convertir-se en Confederació Ibèrica, però que sortosament (per a Castella) es
va convertir en aquesta cosa de pedra picada que anomenen Espanya (amb la
notable absència de Portugal, que va tocar pirandó així que va tenir-ne
l’oportunitat, i que mai més n’ha volgut sentir parlar, ni en broma).

Però com es defensa, una cosa així, tan artificiosa i tan prêt-à-porter,
davant de nacions més velles que el ‘nar a peu, i en tot cas més veteranes que
l’invent i la marca ‘Espanya’? Doncs molt fàcil: defensant que Espanya no és
una noció qualsevol, sinó una noció de nocions. I en una noció així hi caben
tots els arguments necessaris, que no han pas de ser necessàriament fonamentats
ni legítims: només cal que càpiguen en el concepte, expressat en les taules de
la llei anomenada Constitució, i que siguin útils, és a dir, que blindin la Immaculada Constitució
de tots els possibles arguments contraris, especialment dels raonables i
legítims, i de tot possible canvi, ja que El Canvi ja es va fer en el seu
moment; i no parlo pas d’El Cambio amb què el PSOE va guanyar les
eleccions de 1982, sinó de l’únic canvi que li convenia fer a Espanya, i l’unic
que podia tolerar, i és aquell canvi que calia fer, com diu la màxima, perquè
res no canviés; vull dir res essencial, és a dir: la immutable, eterna Espanya.

Perquè ningú en dubti, aquí tenim l’estrenu ministre de Defensa, que s’encarrega de recordar-nos, cada vegada que en té ocasió, que l’Exèrcit espanyol està preparat (i dissenyat, de fet) per garantir, en compliment del mandat de la immarcessible Constitució, la unitat de la Pàtria, que deu ser una unitat molt metafísica, que calgui defensar-la amb tot un exèrcit… Si és tan indissoluble, aquesta Pàtria, un no pot menys que preguntar-se com és que han de dedicar tants esforços i tants de recursos, els patriotes espanyols de dreta i d’esquerra, a impedir que es dissolgui. I un es pregunta, tot seguit -i aquesta seria una qüestió molt més important, la pregunta del milió-, si els esforços i les energies que Castella dedica a imposar-se (amb un interès mercantilista evident, excepte per a qui no l’hi vol veure), a dir sempre NO a totes les propostes polítiques que no coincideixen amb la seva cantarella imperialista, si aquests esforços els dediqués a créixer tota sola, prescindint dels altres –en una paraula: a ser independent-, si no arribaria tard o d’hora a ser un país normal, sense conflictes interns, orgullosa i satisfeta (legítimament) de si mateixa. Un, en la seva ingenuïtat perifèrica, i sobretot per les immenses ganes de canviar de rotllo, de pel·lícula, perquè aquesta ja ens la sabem de memòria, i doncs per pures ganes de creure-s’ho, pensa que sí. En primer lloc, perquè a pesar de tots els pesars, els pobles, com les persones, tenen dret al benefici del dubte, i per tant Castella també; i segonament, perquè els altres pobles peninsulars, solidaris fins a la meselleria -especialment Catalunya, que encara ara ha de negociar amb el papa Estat quina paga li dóna dels diners que ella guanya-, la continuarien ajudant, a través dels fons de compensació europeus. És normal, però, que no s’ho creguin, ells, una gent acostumada a exigir la solidaritat als altres, i que no entén que no és pas solidaritat que algú et pagui perquè l’estàs apuntant amb una pistola al pit… D’això se’n diu ‘atracament a mà armada’, i està tipificat com a delicte.

[article publicat a La Farga de Salt, el 18 de febrer del 2005]

El senyor José María Aznar López, president que fou (i quin goig poder-ho dir, perquè significa que ja no ho és!) del Govern estatal durant vuit llarguíssims anys (en aquest món tot acaba acabant-se), i que ara, reciclat en una mena de professor Bacterio, alliçona els estudiants de la Universitat de Georgetown (EUA) que es deixen, sempre m’ha fet pensar fortament en una figura que no faltava mai en col·legis, instituts i internats dels llarguíssims anys de franquisme rampant.

Em refereixo a aquell personatge que en el llenguatge de l’època se’n deia un abusón, un individu més aviat obtús i curt de gambals, i que per això era fàcil trobar-lo entre els que repetien curs, de manera que solia passar un pam o dos als de la resta de la classe; com que tenia més força que intel·ligència, es complaïa a repartir mastegots entre els més dèbils, especialment si eren més brillants que ell a l’hora de fer els deures escolars. Aquesta conducta tan poc meritòria el feia odiós entre els petits de la classe, però tampoc li comportava gaires simpaties per part del líder o dels líders naturals del col·legi, aquells estudiants que per fer-se respectar no els calia recórrer a l’ús, i encara menys a l’abús, de la força física ni mental, de les quals anaven sempre ben servits. L’actitud que prenia davant d’aquests, com que no els podia dominar, era la de fer-los de fidel escuder. Ras i curt: el nostre personatge era tan fort amb els dèbils com dèbil amb els forts.

Exactament aquesta és l’actitud del cabdill popular, la seva personal i -en forma de línia ideològica- la del partit que ell dirigia (i que encara codirigeix, com a mínim), pel que fa a la relació del govern de l’Estat amb els pobles petits (geogràficament i demogràficament, no pas en capacitat i potencialitat) que aquest inclou, ho vulguin o no, dins les seves fronteres: amb les nacions perifèriques, mà dura, implacable; pressió sense descans, pluja (àcida) menuda però incessant, gota malaia, laminació sense fi, acorralament fins als límits formalment democràtics, acoso y derribo utilitzant tota la maquinària de l’Estat (i també els seus Pressupostos, val a dir-ho)… España, lo único importante, com deia el vell eslògan del seu vell mentor, i a l’enemic, ni aigua.

En canvi, amb els pobles forts, i especialment el més fort de la classe, el nostre home -i de la seva mà el seu monolític partit- és d’un llepa que tomba d’esquena, d’una llagoteria que fa sentir vergonya aliena. Ho vam veure, nosaltres i tot Europa, astorats, amb la seva desconcertant política exterior, que va culminar amb la sarsuela que van escenificar els tres tenors Bush, Blair i el mateix Aznar (Ánsar, per als amics) a les Açores, i que tan nefastes conseqüències ha comportat, especialment per al poble iraquià, però també per a l’espanyol, que va pagar la broma amb un atemptat terrorista que va costar la vida a dues-centes persones, i lesions físiques i psicològiques a uns quants centenars més. En el cas de l’amic del noi de la pel·lícula, podríem dir que es va clavar una coça al seu propi cul, perquè l’opereta que van muntar l’endemà ell i els seus, volent fer passar bou per bèstia grossa i fer-nos creure a tots que aquella salvatjada era cosa d’ETA, per poder recollir vots a cabassats, li va costar, en un tancar i obrir d’ulls, perdre les (re)eleccions. Qualsevol polític mínimament intel·ligent n’hauria après alguna cosa, d’una lliçó magistral com aquesta. Però ja hem dit que la intel·ligència no era precisament el punt fort d’aquesta mena d’alumnes, forts amb els altres alumnes més dèbils, però dèbils amb els més forts que ells, tinguessin o no raó. He’s my friend, acaba de dir en Josemari als seus alumnes de Georgetown, tot apuntant i disparant amb bala contra el seu successor en el càrrec, i a mi em convida al seu ranxo, i a tu no, elis, elis!

[publicat al núm. 216 de La Farga de Salt, desembre del 2004]
Il·lustració: Forges

Translation (traducció):

-Et sorprendrà, Susanna, però sobre l’apagada d’ahir a Barcelona no se m’acut cap txascarrillo… Podríem dir que no se m’encén… la bombeta!

Guió i dibuixos: Min

Translation (traducción):

-El papa Benedicto tiene una forma muy extraña de andar, últimamente, hacia atrás…
-Sí, es cierto…, debe ser la fevre
-Fevre?, pero si no se escribe así!
-En latín de Trento sí…

Guió i dibuixos: Min

Translation (traducción):

-¿Qué hace, Su Santidad, tan pensativo?
-Está cavilando sobre la próxima medida para modernizar la Iglesia…

Guió i dibuixos: Min

Translation (traducción):

“LA TORTURA NO ES CULTURA
¡TOROS NO!”

Guió i dibuixos: Min

Translation (traducción):

-"ZETAP"
-"NO A LA DEMOCRACIA DE LA SEÑORITA PEPETA", "MANOLO FRAGUETA", "ZETAPLANA", "ÁNGEL BOMBETA ACEBES", "GALLETA MARÍA SAN GIL", "MARIANO TETA GALLEGA", "ETA-NOL, PP-TAMPOCOL", "LA GALLINA TURULETA", "LA PAZ VALE MÁS DE UNA PESETA", "NI CARA, NI CARETA", "NI ETA, NI JETA!"

Guió i dibuixos: Min

Translation (traducción)

-ETA, ETA, ETA, ETA, ETA!…, ETA, ETA…, ETA, ETA…
-(Mariano es un hombre de palabra…)
-(De sigla, más bien…)

Guió i dibuixos: Min

A la segona meitat dels anys 70, quan Déu hi va fer més que nosaltres i va
cridar finalment el dictador a criar malves, el país bullia…

Responent a la
crida del poeta, «tot és per fer, i tot és possible», les forces vives, que
fins aquell moment semblaven més mortes que vives, es tornaven cada dia més
agosarades, i determinats elements cada dia més descarats. En aquest ambient de
bullícia generalitzada, la nit d’un bon dia van confluir al pati del col·legi La Farga de Salt la Catalunya d’arrel anarka
i llibertària, de l’anomenada contracultura (insòlit concepte, en un
país la ?cultura? del qual, burgesa o no, estava segrestada, minimitzada i
vigilada per una altra ?cultura?, la de les pistoles i els cops de porra,
vinguda de fora, com tantes altres vegades, amb aires redemptoristes, per no
deixar de cultivar la història d’una vella amistat), i la Catalunya polititzada,
aplegada sota el mantell unitari de l’Assemblea de Catalunya, que reclamava a
crits llibertat per a tothom, amnistia per als comdemnats i un nou Estatut
d’Autonomia per al Principat. Precisament aquells dies l’exigència s’estava
concretant al carrer en una iniciativa batejada amb el nom de Marxa de la Llibertat, que en
diferents columnes avançava per totes les comarques del país donant feina a la Guardia Civil, que
amb gran diligència es dedicava a reprimir-les allà on en detectava el més
petit brot.

Aquella nit actuava, enfilat dalt d’un escenari aixecat per valerosos
voluntaris, com s’esqueia llavors, l’ínclit cantant i artista Pau Riba… El
xou avançava, entre rius d’alcohol i primerencs efluvis d’herbes orientals, i
en un moment donat, l’home, contagiat de l’entusiasme col·lectiu que ell mateix
ajudava a escampar, va i, agafant-se amb una mà un peu i amb l’altra
sostenint-se en el micro, llança un crit: «Viscaaaa la maaaaarxa!». Val a dir
que les autoritats competents, assabentades del gest, el van elevar a la
categoria de gesta, premiant el cantautor amb una multa que, en pessetes
d’aquell temps, eren una pasta gansa. De res no li va servir a l’interessat
al·legar que ell es referia a la marxa rockera, i no pas a l’altra… La fúria
exemplificadora del règim tenia aquesta inflexibilitat tan edificant…

Un servidor recordava aquesta anècdota l’altre dia, mentre a la ràdio sonava No me llames Dolores, llámame Lola, una cançoneta amb la qual el grup Pastora ha entrat en la llista de hits d’Espanya, que és com dir del món mundial. Aquest grup musical l’integren una noia de Sant Boi de Llobregat, que canta en castellà amb un curiós accent, "el de la Ciutat Cooperativa", segons ella, i els dos germans Caïm i Pauet Riba, fills de l’autor d’aquella genialitat titulada Dioptria, un luxe en dues entregues que ha estat votat com un dels millors discos de la història de la música catalana. Doncs bé, entre aquell pastor d’ovelles hippis i aquesta Pastora de cosmopolites hispanoparlants, hi ha hagut uns quants canvis, al país. Un d’ells és que el castellà era aleshores la llengua dels opressors, dels funcionaris i d’aquell règim odiós, en definitiva, i el català, per oposició, la dels oprimits, la del país clandestí que tanmateix havia sobreviscut, i per això la que triava la gent que s’hi volia integrar, al país que es retrobava a si mateix. El castellà era la llengua de les aules, però el català era la llengua del pati de l’escola. Avui, després de la dita Transició (cap a on?) i del pacte olímpic, oprimits i opressors som amics per sempre, i les dues llengües, gràcies als bons oficis dels diferents governs espanyols, d’una banda, i del longeu govern català, de l’altra, es troben finalment en igualtat de condicions, i en sana i noble competició… I com es diu en aquests casos, i encara més en anys olímpics com el present, que guanyi la millor!

[publicat al núm. 214 de La Farga de Salt, octubre del 2004]