L'Hereu Riera

Un amic m?explica el viatge que va fer aquest agost a
Portugal amb el seu cotxe, del qual va treure previsorament, per travessar
Espanya sense pendre mal, l?adhesiu blau amb el CAT i la corona d?estrelles
europea amb què tapava la part de la matrícula ?europea? amb la E d?Espanya que ens va endossar
el Josemari Aznar desbocat de la segona legislatura mentre feia callar les
tímides protestes catalanistes i les tèbies preguntes dels periodistes amb un
taxatiu i menyspreador ?Yo no me fijo en
las chapas!?, donant a entendre
que ell no podia perdre el temps amb xorrades
identitàries com aquesta… al mateix temps que la deixava lligada i ben
lligada, totalment blindada, cosa que donava a entendre l?enorme importància
que en realitat atribuïa ?perquè la tenen- a aquesta mena de xorrades identitàries… El neofalangista del mostatxo impossible
pot ser curt, però no és imbècil, ni tan ingenu com els seus col·legues autonomistes de CiU a qui algú del govern del PP havia promès -i ells s?ho
havien cregut- que les xapes
portarien un distintiu o altre regional,
com passa a Alemanya, per exemple, que és un país federal i tot i així no es
desintegra…

?No hauria ni arribat a Saragossa que ja m?haurien rebentat
les quatre rodes del cotxe i trencat els vidres…?, em comenta l?amic, per
justificar la seva decisió de treure, a contracor, l?adhesiu il·legal. És possible que tingui raó, sí:
això (allò) és Espanya, la terra de l?uniforme borbònic, el regne de la
intolerància envers la diferència: des de fa gairebé tres segles tots som
iguals per decret-llei (encara que alguns espanyols són més iguals que altres, no cal dir-ho…), i no suporten bé els
signes d?identitat que no siguin de la dnidentitat
espanyola…

Ve un altre 11 de Setembre, diada de commemoració de l?entrada
de les tropes borbòniques a Barcelona i de l?entrada de Catalunya a la Uniformitat
castellana.

D?aquí a set anys, el 2014, en farà 300 justos d?aquella
ensulsiada, que ens va deixar sense govern i sense drets nacionals,
políticament dependents, nacionalment esborrats, econòmicament explotats i
culturalment colonitzats. De les successives ?guerres entre germans?, segons
l?expressió espriuana, promogudes totes pels nostres germans de ponent
(germans?, i quina seria la nostra mare?, i quina la nostra llengua materna?),
sempre n?hem pagat la factura (i no parlem només
de diners) els germans de llevant… I la dels períodes de pau, d?entreguerres,
també. I bé: ¿fins quan ha de durar, aquesta barbaritat política, aquesta
anomalia surrealista, aquesta acronia? Fins quan haurem d?aguantar aquesta
criatura insuportable, cridanera, capritxosa, malacostumada, plena de vicis de
nen consentit, que sempre ha fet allò que li ha donat la gana?

A Espanya li cal pedagogia, com diuen alguns polítics
catalans, sí, però no pas d?un mestretites, sinó d?una Supernanny sense manies,
justa però alhora ferma, intransigent, que no n?hi deixi passar ni una, que li
faci veure que se li ha acabat imposar la seva voluntat capriciosa als que té
al voltant seu, que ja no aconseguirà res més amb les seves rebequeries de nen
mimat, que entengui que d?una vegada i per sempre ha deixat de ser el reiet de
la mare…

A la pel·lícula de Richard Attenborough sobre Gandhi, amb
en Ben Kingsley (Krishna Bhanji) de protagonista, hi ha una escena en què el
Mahatma i els seus milers de seguidors, decidits a posar fi al monopoli de la
sal per part dels anglesos, es presenten a les salines de Dharsana disposats a accedir
a aquesta matèria primera, i a mesura que hi van arribant en fila, per ternes,
els soldats els van pegant, al llarg d?un dia sencer, fins a cansar-se,
literalment, d?estabornir-los a cops de bastó… Al final, quan el món s?assabenta
per la premsa de la brutalitat dels anglesos, a aquests, posats en evidència i
avergonyits, no els queda més remei que cedir.

Els catalans no tenim cap mahatma que ens empenyi o que ens obri pas (en teníem un, però fa poc
va decidir marxar i deixar-nos sols; i tenim polítics que proposen oportunament
?o oportunistament- referèndums d?autodeterminació per la màgica data del 2014, i d?altres disposats a liderar allò que la majoria vulgui fer…, però no són ben bé el
mateix). Tanmateix podem disposar, el dia que vulguem, de la mateixa eina que va
fer servir en Gandhi, i que ell va demostrar a bastament la tremenda força que
té, i que se?n diu desobediència civil:
¿ens multarien a tots, les autoritats espanyoles, si decidíssim posar-nos tots
alhora un adhesiu blau amb les lletres CAT a la matrícula, sobre la E espanyola?, ens tancarien a
tots a la presó si féssim una nova edició del Tancament de caixes?, ens obririen
el cap a tots a cops de bastó si féssim una nova Revolta dels angelets de la terra
(que va tenir la sal com a detonant, precisament)?, i si ens coléssim tots
alhora a les autopistes?, i si féssim objecció fiscal?, i si decidíssim prescindir
del castellà imposat a Catalunya?, o si deixéssim de comprar en els comerços
que es neguen en rodó a fer servir el nostre idioma?, o si féssim boicot als
productes no etiquetats també en
català?, etc, etc

I amb aquesta, no descuidar l?altra gran aliada de la causa
dels hindús en el biopic del Mahatma
Gandhi: la informació, la internacionalització del conflicte, la visualització
als ulls del món de la injustícia que fa anys i panys que patim. Fins que la
comunitat internacional (Espanya no ho farà pas mai, per les bones) ens doni la
raó i puguem treure?ns de sobre el ruïnós, carregós, pesadíssim llast de l?Estat castellanoespanyol,
i de passada l?estigma del seu nacionalisme obligatori.