L'Hereu Riera

Això de la memòria és un pal, sobretot quan serveix perquè algú, tossut
i impertinent, et recordi que tens cadàvers amagats a l’armari. No és
pas estrany, doncs, que la dreta espanyola es posi com un basilisc o bé
es faci el desentès, segons les circumstàncies, quan algú parla de
posar mans a la feina i desenterrar temes incòmodes com les atrocitats
de la guerra desencadenada els anys 30 pel feixisme espanyol i tota la
corrua infinita de vides i projectes de vida que va segar (i dels dos
bàndols, que consti). Llavors aquests brillants oradors, que sempre
troben arguments per justificar la seva agressivitat consubstancial i
que contínuament recorden a tothom els remotíssims orígens (?) del seu
projecte nacional, per fardar de pedigrí, de cop i volta perden tot
interès per la memòria històrica -com han fet refusant de pla la tèbia
Llei homònima proposada pel gabinet Zapatero- o la memòria a seques,
com s’han cuidat de recordar-li aquests dies passats els cronistes de
l’actualitat.

«On diguí "diàleg" dic Dídac»

És el cas de Pep Martí, redactor d’El Triangle, que va
publicar en aquest setmanari, després de la penúltima mani de la dreta
espanyola contra el Govern estatal, un oportú article on feia presents
les declaracions del Govern del PP per assolir un «procés de pau» amb
l’organització ETA entre el 1998 i el 1999.

«La mobilització crispada de la dreta espanyola», diu Martí, «ha
mostrat la profunda desmemòria d’aquest sector. De l’Executiu de
Rodríguez Zapatero se’n podran criticar moltes coses, però no la
prudència -a voltes potser excessiva? amb què s’ha mogut en el tema
basc. Aquests dies s’han citat molt les declaracions de l’aleshores
president del Govern, José María Aznar, sobre el procés de diàleg amb
ETA». Procés de diàleg, sí: aquesta paraula, en altre temps noble i
bella, ara contaminada pel xerroteig dels populars, per a qui és
sinònim avant la lettre de xantatge, de flaquesa, de condescendència envers els terroristes, de traïció…

El 6 de novembre de 1998, poc després que ETA anunciés una treva indefinida, el diari El Mundo titulava: «El
Gobierno negociará con ETA su reinserción en la sociedad vasca», i
afirmava que «está dispuesto a dar pasos simbólicos, como un
reconocimiento público de la existencia de un conflicto político en el
País Vasco». Això és el que explicaria aquelles paraules
sorprenents d’Aznar sobre l’entorn del «Moviment d’Alliberament
Nacional Basc»… És reconfortant que una part de la memòria
col·lectiva quedi fixada en lletra impresa, perquè les coses han
canviat tant, que sembla mentida, literalment, que aquest llenguatge
l’haguessin utilitzat els mateixos baladrers que dirigeixen el partit
ara relegat a l’oposició per un tren de rodalies (que ja es
cuiden de no dir mai qui va ser l’irresponsable que el va engegar). Com
aquestes increïbles declaracions de Ricardo Martí Fluxá, aleshores
secretari d’Estat per a la Seguretat: «El proceso y el procedimiento en la lucha contra ETA serán largos. No podrá haber nunca vencedores ni vencidos»
(28 de novembre de 1997, abans de la primera treva declarada per ETA,
que el ministre de Governació Mayor Oreja, amb la sagacitat que el
caracteritzava, va batejar com a treva trampa).

«La política del Govern del Partit Popular en aquell moment»,
conclou Martí, «va ser de negociació política amb ETA amb totes les
conseqüències». És bo recordar-ho, ara que l’ultraconservador partit
espanyolista i tota la seva quadrilla mediàtica s’estripen sense parar
les vestidures de manera histèrica i hipòcrita davant la més remota
possibilitat que el dèbil cervatell que és en Zapatero pagui cap preu polític
a canvi de les armes d’ETA i per la pau, en definitiva. En el fons,
allò que diuen és que Espanya, la seva Espanya, és innegociable.

I Navarra, és negociable?

Ho deu ser, si ho diu la Constitució. Ho és ara com ho era
llavors: «El president d’aquesta comunitat, Miguel Sanz, d’Unió del
Poble Navarrès-PP, també va moure fitxa per demostrar que no es
tancarien en banda a res: Si ETA abandona las armas, se podría hablar y negociar, y ahí Navarra va a estar y será generosa». Què ha passat, doncs, que el PP, amb l’inefable constitucionalista radical Marihuano Rajoy
al capdavant (que sembla, veient-lo, que en comptes de llegir-se-la, la
carta magna, se l’hagi fumat), muntés l’altre dia l’enèsima
manifestació, aquesta a Pamplona, per protestar per la imminent cessió
a la pretensió dels abertzales bascos d’apropiar-se aquella antiga provincia vascongada?

«També era diferent el discurs del PP sobre l’esquerra abertzale
del que fa ara. El 18 de desembre de 1998, el mateix Aznar deia: Considero
conveniente reforzar el diálogo que ya existe con los partidos
políticos (…) y que puedan incorporarse también todas las fuerzas
representadas en el Parlamento vasco. El gest vers Batasuna era
evident». ¿Cal recordar que el lehendakari Ibarretxe acaba de passar
per segona vegada pels tribunals a declarar per haver mantingut
contactes amb l’il·legalitzat Arnaldo Otegi?

Martí acaba fent notar que, amb els papers canviats, el suport
de l’oposició socialista a la política de diàleg va ser explícit: «El PSOE respeta y apoya las medidas del Gobierno, titulava El Mundo el 19 de desembre. Com ara, vaja». Exactament com ara, sí…

Un parell de moments històrics més

Per acabar aquest petit repàs, recordem un parell de moments
històrics més per completar el retrat robot d’aquesta oposició tan
civilitzada que gastem per aquests verals hispànics de rancio abolengo. Parlem del temps en què el famós JM Aznar López, cobrador del frac vingut a més, tractava de pancarteros els dissidents al seu règim, i ell només anava a les manis
si eren contra el darrer atemptat mortal d’ETA, amb aquella seva cara
d’indignació tan fotogènica que posava. Excepte el dia que la víctima
va ser el malaguanyat Ernest Lluch, i que Gemma Nierga va reclamar als
polítics de primera fila, i en castellà, perquè l’entengués tothom: «Dialoguen, ustedes que pueden». Al presidente, descol·locat, no se li va acudir res més que preguntar a dreta i esquerra si allò formava part del guió previst…

L’altra foto és més recent, de quan ell era una de les tres
potes del tamboret que va declarar la guerra a l’Iraq des de les
Açores. El poble, tan ignorant com és, no es va empassar aquella
granota i se li va rebotar, i en una de les moltes manis que es van fer
per tot el planeta, però en aquest cas dins les parets de l’Estat
espanyol, n’hi havia una en què sobresortien de la multitud, aquí i
allà, uns cartells amb el careto de l’emperador de Quintanilla de Onésimo rient a mandíbula batent, i a sota aquesta inscripció: ¿De qué se ríe, este cretino?.
Bona pregunta. Segurament era perquè en aquell temps totes li ponien.
Tanmateix, ara fa poc, reconvertit en consultor mediàtic i professor
universitari (?) de luxe, va declarar, amb tota la patxorra i davant
les càmeres d’una televisió d’abast estatal, que d’allò de les armes de
destrucció massiva, res de res: «Ara fins i tot jo ho sé; llavors no ho
sabia ningú, ni jo». Així doncs, aquella moto que ens va vendre aquest
espavilat no era més que una maleïda broma. I tothom sap, menys els
cretins, que les bromes porten aigua.

[Article publicat el núm. 241 de La Farga de Salt, maig del 2007]

Il·lustració: La saviesa popular -la del poble- diu que s’atrapa primer un mentider
que un coix. L’exministre de l’Interior Acebes s’ha entestat, erra que
erraràs, en la seva particular i interessada versió sobre l’autoria
etarra de l’atemptat de l’11-M a Madrid. El judici dels implicats vist a la capital espanyola aquesta primavera, amb conclusions inapel·lables, i l”aparició recent d’un vídeo del mateix Al Qaida on els assassins de l’estació d’Atocha no solament reconeixien ser-ne els autors ells, sinó que en fardaven, han vingut a espatllar definitivament l’estratègia de l’Angelito (o encara no en farà prou?, podria ser…)
[Imatge: www.losgenoveses.net]