L'Hereu Riera

Hola, gent de la conyeta!

Demano disculpes d’entrada pel to elegíac d’aquesta carta, que
sonarà com un pet, en un programa com aquest tan divertit, ha ha! Em
sap greu, però us ho he de dir o rebento:

En el Minoria absoluta del dilluns dia 18 de juny entrevistàveu en Juan Cruz, arran de la recent publicació del seu llibre Ojalá octubre,
i en els prolegòmens de la conversa l’home, tot i ser
castellanoparlant, va i es deixa anar parlant en català, fins que en un
moment donat diu, en to festiu, que deixa el nostre «imperial idioma»
per continuar parlant en el seu, cosa perfectament natural.
L’assentiment de l’equip del programa, després d’una brevíssima
negociació, va ser total, com és també natural: és així com funcionem a
Catalunya (per molt que la Caverna vulgui intoxicar l’opinió pública
espanyola venent-li la moto que aquí perseguim els castellans amb
carraques matajueus…). Però, oh sorpresa!, sense que ningú us ho
demanés (ni el mateix J. Cruz) i sense que res us hi obligués, tots,
tot l’equip en pes, us vàreu passar immediatament al castellà… Però
què collons feu, insensats? A veure, RAC1 és una empresa privada i
podeu fer el que us doni la gana, està més que clar -per mi, podeu
tocar les castanyoles i tot, si voleu-, però tampoc esteu precisament a
la taula d’un bar del vostre barri, col·legues…, que el vostre
programa l’escolta molta, moltíssima gent, i la gent automatitzem
moltes de les expressions i maneres que sentim a la ràdio i a la TV i
assimilem -inconscientment o no- els mecanismes mentals que les
generen, i aquesta inèrcia estúpida de passar-nos al castellà així que
tenim algú a davant que el fa servir, encara que ens entengui si li
parlem en català (és així de desconcertant!, perquè si algú és capaç de
parlar-lo, encara que sigui poc, vol dir que encara és més capaç
d’entendre’l, no?), aquest automatisme bastard (made in Catalonia
cent per cent: difícilment es deu donar en cap altre lloc del món, ni a
l’estrambòtica Polònia!) ens està matant, ens està matant l’idioma. De
fàstic!

(Obro un parèntesi

(Obro un parèntesi per fer, si m’ho permeteu -i si no m’ho
permeteu també-, una comparació odiosa. Al cap d’uns dies d’aquest que
cito, en un altre programa radiofònic també de caire humorístic i que
s’emet a la mateixa hora, Problemes domèstics, Manel Fuentes i
Carles Flavià entrevisten la model argentina-catalana Martina Klein,
ells des de Barcelona i ella des dels estudis de l’emissora, Catalunya
Ràdio, a Madrid. Semblantment, la Martina demana, amb tota l’educació
del món, de continuar la conversa en castellà, perquè s’hi expressa amb
més fluïdesa; i es fa així, canvia d’idioma, però només ella: els
altres dos li fan les preguntes en català, i ella contesta en castellà.
Cap problema. Això es coneix com a bilingüisme passiu, i contra
el que diuen molts monolingües mesetaris tan prepotents com obtusos, no
és cap desconsideració envers ningú, sinó tot el contrari, una mostra
de la més exquisida civilitat. El resultat d’aquest acord tàcit entre
els tres interlocutors és, d?una banda, que la model va alternant sense
cap dificultat les dues llengües, fent servir en cada moment la que li
ve més de gust, sense que ningú la forci; i de l’altra, els oients del
programa hem assistit al llarg d’una hora a una conversa divertida,
educada i fluida, i a una lliçó pràctica i amena de respecte pels drets
lingüístics individuals i col·lectius. Tanco el parèntesi).

Que el vostre sigui un programa d’humor i que vosaltres sigueu
gent de la broma no vol dir (en la meva humilíssima opinió) que tot
s’hi valgui, i que no vingui d’un pam. Al contrari, l’humor i la ironia
obliguen, crec jo, a ser coherents amb el pensament que els provoca. O
no? Una altra cosa seria que trobéssiu còmica la situació tan xunga en
què entre tots ens han deixat la nostra putejadíssima llengua; però no
seré jo que us pressuposi una idea tan ofensiva com aquesta… I també
em nego a pensar, perquè no voldria insultar la intel·ligència de
ningú, en la possibilitat que el missatge dels no-nacionalistes
radicals autoanomenats Ciutadans (com es podrien dir No-Pagesos)
estigués fent forat, a la nostra pròpia terra.

Al final resultarà, si no canviem algunes actituds mentals -la
de confondre ser cosmopolita amb ser provincià, per exemple; o la de
riure’s a la cara dels que no parlen català amb accent de Vic, com el
pobre president Montilla mateix-, que aquell dictador de veu aflautada,
que tenia tant de sanguinari com de ridícul, farà com el Cid Campeador
i guanyarà aquesta batalla després de mort… A vosaltres no ho sé,
però a mi no em faria cap gràcia.

Dit això, i si no ha de sonar llepes, després d?aquest ruixat,
deixeu-me dir ?perquè una cosa no treu l’altra- que aplaudeixo amb
totes dues mans la vostra feina, tan desintoxicant, tant aquí a la
ràdio com a la TV. I, òbviament, no puc estar més en desacord amb
l’estrany pronunciament del CAC en el sentit que aquesta mena de
programes banalitzen la política. Jo penso just el contrari:
que són com un certificat de maduresa de la nostra societat, i en això
crec que ens acostem més a Anglaterra que a Espanya, per exemple.

Gràcies per la vostra atenció, i perdoneu les molèsties. I si us
he fet emprenyar, us dono permís per acollonar-me tant com vulgueu.

Salut!

[Article publicat a El Dimoni de Santa Eugènia, 18/6/2007]

Il·lustració: La bonica model Martina Klein, amb casa a Barcelona i a Buenos Aires,
podria passar també com a model d’integració al seu país d’acollida
sense estridències, sense escarafalls i sense problemes artificials
afegits. (Foto: digilander.libero.it)