L'Hereu Riera

Piove: porco governo!, diuen a Itàlia, on, com a tot arreu, la
culpa de tot és dels que manen, segons la dita popular. Aquesta és una.
La complementària seria aquesta altra: «Cada poble té el govern que es
mereix», una expressió que solen rebotar a qui els vol escoltar els
derrotistes conjunturals o vocacionals, un espècimen que abunda entre
nosaltres, a Catalunya, i referint-se al nostre Govern natural o al
tutelar. Ficant aquestes dues expressions a la coctelera, en sortiria
aproximadament una idea que deu subsistir en el nostre subconscient
col·lectiu, atenent les vegades que surt a la superfície en forma de
comentaris que sentim fer en veu alta: els catalans som tan soques, ens
deixem entabanar tant i amb tanta facilitat, que tenim el que tenim (i
no tenim el que hauríem de tenir perquè ens ho deixem prendre) perquè
ens ho mereixem. I entre els mèrits que fem hi hauria,
naturalment, el govern, o governs, que elegim, i sempre equivocadament,
és clar… Què hi ha sota d’aquest pensament tan fatalista, que sempre
acaba fatalment amb una garrotada descarregada sobre la nostra
autoestima com a poble? Què ho fa que sempre ens tirem pedres a la
pròpia teulada? Per què sempre sospirem, com el poeta, per anar nord
enllà, a una terra suposadament poblada de gent més noble i lliure, més
civilitzada que nosaltres? A què ve aquest menyspreu per les coses
pròpies del país, pels fruits del geni del país? Per què trobem
ridícules troballes nostres, individuals o col·lectives, que altres
països només una mica xovinistes -és a dir, normals- exhibirien amb tot
l’orgull, amb tota la fatxenderia, fins i tot amb sense gens ni mica de
sentit del ridícul? Per què els catalans no ens hem de poder permetre
fer el ridícul, si ens dóna la gana? És perquè som apocats, pacífics i
mansois, que no hem guanyat mai cap guerra, com diu el tòpic?, o és
perquè no hem guanyat mai cap guerra, que som pacífics, enraonats
-massa i tot- i pactistes de mena -fins a la condescendència, sovint-,
contemporitzadors i apocats…, en definitiva: gota guerrers? Bref: ¿ens falta allò que li penja al toro, com diuen els braus veïns de ponent que ens toregen i/o ens munyeixen?

A veure, anem a pams

Si un poble és la suma dels individus que l’integren, estarem
d’acord que determinats comportaments col·lectius es poden explicar
pels mateixos o semblants mecanismes psicològics que condicionen el de
les persones individualment. Així doncs, un poble és definit pel
conjunt de les seves particularitats, però també és el resultat de la
seva pròpia història, oi? Aleshores, no podem perdre de vista cap
d’aquests condicionants quan ens mirem a nosaltres mateixos amb ulls
d’entomòleg per decidir de quina pasta estem fets, els catalans, i si
ens mereixem o no la sort (tantes vegades adversa) que ens ha deparat
la història al llarg dels anys i dels segles. Per començar, la nostra
(d’història) és molt llarga: la tenim molt més llarga que alguns que
estiren artificialment la seva per fer veure que són països que tenen
tots els atributs per ser més que els altres, i encara pitjor, per
creure i fer creure que això (que és una falsedat, una fantasmada) els dóna certs drets
sobre els altres que tenen a la vora.

La història és la que és, però, i els homes d’avui en som
hereus, per a bé i per a mal, independentment que la coneguem o no, en
siguem conscients o no. Quan això que en diuen Espanya va néixer,
Catalunya ja feia temps que existia, i que se la campava. Però aquell
plançó va créixer amb força, i de seguida va quedar clar per a tothom,
veient com esbandia moriscos i jueus de la Península, que era de la
mena carnívora de La botiga dels horrors, el cèlebre musical de
Broadway versionat aquí per l’Àngels Gonyalons. «L’èxit militar i
econòmic de l’imperi hispànic», ha escrit l’historiador Xavier Díez,
«va permetre bastir un poder que requeria recursos i lleialtats
creixents. L’assimilació cultural i política forçada esdevenia una
necessitat per alimentar aquest poder concentrat en una elit». A més de
les armes com a principal instrument de domini, «ben aviat un conjunt
d’intel·lectuals submisos a la reialesa, d’aquells que pomposament
s’inscriuen en el Siglo de Oro, van esdevenir propagandistes de la
causa nacional única, dedicats en cos i ànima a justificar la societat
estamental i l’absolutisme centralista d’una monarquia que únicament
satisfeia les expectatives materials de l’aristocràcia. Evidentment, és
aquí on neix Espanya com a nació, com a construcció intel·lectual
artificial que acaba penetrant en bona part de la psicologia
col·lectiva difosa des de l’escola i la cultura». ¿Ho saben, això, les
masses que el papissot doctor Rajoy treu al carrer periòdicament per
arengar-les ben arengades? Ho saben els españoles de bien que de fet serveixen, com tontos útils, a una Espanya que, a més d’arbitrària i depredadora, no passa de ser un clos de españoles bien?
Segurament no. Com tampoc sabíem els nens de les escoles franquistes (i
paral·lelament, els de les escoles franceses de la Catalunya nord, no
ho oblidéssim pas, monsieur Chirac) en nom de quin destí superior ens emportàvem un clatellot cada vegada que se?ns escapava de parlar en català a classe…

«En l’actualitat», continua Díez, «els intel·lectuals orgànics
neguen la validesa de l’autodeterminació en un context democràtic», tot
i ser evident i indiscutible que «els arguments que assetgen la
identitat catalana no han variat gaire des del segle XVI. (…) Ras i
curt: és un fet de relacions de poder». Un poder que, des dels mètodes
subliminars aplicats als infants innocents a les escoles fins als
mètodes terroristes aplicats a la indefensa població en general,
permanentment a través de la Santa Inquisició implantada pels
Reis Catòlics i cada vegada que ha fet falta a través de l’exèrcit i
restants estaments militars, ha aconseguit implantar ?com a condició
necessària- el complex de vençuts i l’autoodi consegüent en l’ànim i en
l’ànima col·lectiva dels pobles sotmesos, entre ells els catalans. «No
es pot culpar sempre els castellans dels fracassos dels catalans», deia
fa poc l’hispanista John H. Elliot a la revista Sapiens. Té raó, però no sap pas com m’agradaria poder donar la culpa sempre i únicament als catalans dels seus propis fracassos…!

Les víctimes del terrorisme no es mereixen ?tampoc les del
terrorisme imperialista espanyol- la síndrome que pateixen, amb tots
els seus penosos símptomes ?com el del famós autoodi-, que si no se’n
coneix el substrat, o no se’l té en compte, poden semblar patètics, i
també ridículs (fins i tot per a les mateixes víctimes, per a més inri!).
Com a poble arrosseguem un seguit de mancances, no cal dir-ho, però no
ens n’hauríem d’estranyar. Lamentar-les sí, és clar, però no pas fins a
mortificar-nos (encara més). Els catalans sovint parlem del nostre
‘autoodi’, amb massa lleugeresa, com a recurs retòric fàcil que és,
sense pensar que amb això encara el retroalimentem més… L’autoodi no
surt pas per generació espontània, ni els catalans som masoques: l’autoodi dels catalans és induït, per interessos polítics aliens i espuris. Autoodi induït: aquesta seria l’expressió exacta.

Està bé ser autocrític, perquè és la primera condició per ser
exigent amb un mateix. Però, parafrasejant el venerable Jordi
Carbonell, que l’autocrítica no ens faci perdre l’autoestima!

[Article publicat al núm. 240 de La Farga de Salt, abril del 2007]

Il·lustració:
Diu Jordi Castañeda (a Sàpiens, núm. 52): "Per als Reis
Catòlics i els seus descendents, la Inquisició va passar a ser una eina
política de primer ordre sota el paraigua religiós". (Pintura de Pedro
Berruguete: San Domingo presidiendo un auto de fe contra los albigeses)