L'Hereu Riera

Dotze de setembre, l’endemà de la Diada, que aquest any ha tingut unes connotacions especials, totalment insospitables en la darrera edició del dia de la nostra festa/reivindicació nacional, el 2006, en què l’evidència del fiasco de l’escatainat procés estatutari s’anava fent enorme. La fatiga i el fastig acumulats per la gent d’aquest país tan maltractat ha donat peu a una nova categoria periodística, la dels "catalans emprenyats", que pot tenir conseqüències imprevisibles. Em sembla que era l’incombustible -fins que es va cremar- primer ministre italià Giulio Andreotti que deia que allò que realment desgasta un polític és estar a l’oposició. No sabem si serà el cas de Catalunya, que la llarga permanència a l’oposició (de l’oposició) d’aquesta immobilista i inflexible Espanya la deixi esgotada. Però també pot passar tot el contrari: que, com fan algunes persones pacífiques que semblen incapaces de matar una mosca, un bon dia s’emprenyi de debò, armi un sagramental i estripi les cartes, i que se’n vagi definitivament a jugar a una altra cosa i amb uns altres companys de joc, més civilitzats, més intel·ligents i sobretot menys tramposos.

El dia 11 venia carregat, amb gruixuts núvols informatius, uns plens d’aigua i altres de pedra:
1. "L’advocada d’Acció Cultural del País Valencià, Mercè Teodoro,
juntament amb altres membres de l’Observatori de la Llengua Catalana,
va assistir dilluns [dia 10] a una reunió a Barcelona amb el
comitè d’experts del Consell d’Europa per analitzar el grau de
compliment per part de l’Estat
espanyol, pel que fa a la llengua catalana, de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries". Compte, Espanya, que a fora estan començant a sentir tocar campanes de com les gastes, de portes endins…!

3. "El Partit Republicà Català fa una crida ‘a la desobediència
civil’ i, seguint la línia que es va encetar amb la campanya Un País, una Bandera, demana a totes les institucions catalanes que durant
la Diada Nacional de l?Onze de Setembre la senyera onegi en solitari en
totes les institucions catalanes, i que aquesta actitud s?estengui a la
resta de l?any". Exactament. Per què hauria de ser un dia i prou? Allò que els molesta no és la bandera: és el país, que existeixi Catalunya i que no es deixi controlar, que no es deixi assimilar. Però com que el joc és a tot o res, es veu, s’hi hauran d’anar acostumant… ¿O és que no tenen una sola bandera, ells, una i prou, al seu país? Igual com tenen un sol idioma oficial: nosaltres volem ser com ells, ai las!
4. "El govern valencià", diu el noticiari, "va notificar ahir a Acció Cultural del País Valencià que desestimava el recurs contra l’expedient sancionador que el Consell havia obert contra les emissions de TV3. Això significa
el tancament, en un termini de vint dies, dels repetidors i el
cobrament de la multa de 300.000 euros imposada a ACPV". La consigna és: "Contra Catalunya todo vale!", que a més de ser un joc sadomasoquista molt gratificant, dóna vots i calés, en aquest cas 50 milions de peles de les d’abans: una bona picossada!, i a damunt l’amo quedarà content…
5. "El president del Barça, Joan Laporta, afirma que és ‘una
vergonya’ que els clubs no rebin cap compensació econòmica per cedir
els seus jugadors internacionals, i hi afegeix que en cas que els
organismes oficials (FIFA i UEFA) no canviïn d’actitud, s’haurien
de plantejar prestar els seus jugadors per als compromisos de les
seleccions". No sols no reben cap compensació (potser ni les gràcies), sinó que sovint els tornen els jugadors trencats. ¿I com és que la Federació Espanyola de Bàsquet s’ha avingut a pagar una assegurança pel jugador madrileny dels Raptors de Toronto, Jorge Garbajosa, perquè pogués jugar, mig lesionat, el campionat d’Europa amb la selecció de la Eñe? Que no són diners públics, els de les federacions? I si amb aquest precedent tots els clubs, que són entitats privades, exigeixen compensacions econòmiques, ¿les pagarem entre tots? Comencem a pensar com fer objecció fiscal, els que no estiguem d’acord que es financi el nacionalisme espanyol -via esportiva- amb els nostres diners…
6.
"Òmnium Cultural fa una crida a la coordinació d’entitats sobiranistes per concretar un projecte comú. L’entitat prepara unes jornades de debat per acordar l’estratègia dels propers deu anys"… Per fi una música agradable de sentir, ja era hora! Perquè un problema, potencial i real, del sobiranisme és la fragmentació. El que és primer és primer, i això és la sobirania, la llibertat. Després ja vindran els matisos, això rai, ja tindrem temps.
7. "El premi Carlemany de literatura, com a certamen andorrà, ha tingut des de sempre la
vocació de traspassar fronteres i de servir com a nexe d’unió entre els
diferents indrets de parla catalana. Ho demostra no únicament el fet
que l’acte del lliurament del premi s’alterni entre el Principat i la
resta del territori català, sinó també que el guardó hagi recaigut en escriptors de molt diversa procedència geogràfica". Això és: just el contrari del que fa el govern secessionista del PP valencià, que rema contra corrent. Per això mateix és altament improbable que aquí dalt mai puguem veure les emissions de Canal 9, mentre ells governin, és clar… (O potser sí, vés a saber: potser el ministre Clos va i, amb sense aturador, imposa una solució satisfactòria a les dues bandes. De més verdes en maduren…)
8. "València serà l’any 2010 la seu del pròxim Congrés Internacional de
Lingüística i Filologia Romànica, una trobada a la qual està prevista
l’assistència d’un miler d’experts, que enguany s’ha celebrat a la
ciutat austríaca d’Innsbruck i en què l’Acadèmia Valenciana de la
Llengua (AVL), a través del president de la Secció d’Onomàstica, Emili
Casanova, ha presentat una ponència sobre la toponímia valenciana,
segons han anunciat hui fonts de l’ens normatiu del valencià". I quina en prepararà el PP valencià per passar-se pel forro l’autoritat del Congrés, si no avala l’afiliació científica de la seva "llengua valenciana"?
9. Acte de lliurament de la Medalla d’Or de la Generalitat als presidents Jordi Pujol i Pasqual Maragall, d’acord amb un decret de l’actual president, José Montilla, que alhora exerceix de mestre de cerimònies, al Palau Sant Jordi. "Ens volen igualar en tot", diu el president Pujol en el seu discurs, però "no podran reduir a un mínim una institució que ha tingut un president, Lluís Companys, que després d’un judici d’iniquitat va ser afusellat fonamentalment pel fet d’haver estat president de la Generalitat". Amb això n’hi hauria d’haver prou per desactivar la penúltima Operación "Café para todos" del govern espanyol de torn, però primer haurien d’escoltar, i segonament donar-se per al·ludits, i amb aquesta gent això és demanar massa. M’agradaria saber, d’altra banda, com replicarien a això els líders tan llestos del partit dels Ciutadans, que han tingut els pebrots de dir que la història de la Diada "és falsejada", que "no hi va haver cap guerra entre Catalunya i Espanya", segons el seu presumpte líder. Encara sort, doncs, nen!
El president Maragall, per la seva banda, es mostra convençut que Catalunya serà una nació dins l’Europa diversa que ell somia i promou: "Espero que algun dia serà reconeguda no només en el preàmbul de l’Estatut [si això no és un exercici d’autocrítica, fins i tot d’autoparòdia, ho sembla molt], sinó també en la Constitució del seu Estat". I el president Montilla, enmig de l’un i l’altre, va dir, atenció, que "el futur de Catalunya no està escrit, serà el que els catalans vulguem i siguem capaços de fer. Ningú no ens farà anar, com a poble, per un camí que, col·lectivament, no desitgem". No s’assemblen molt, aquestes paraules a les del poeta, que semblava que ja havíem oblidat?: "Tot està per fer, i tot és possible".
i 10. Llegeixo, al vespre, el "Mail obert" d’en Vicent Partal, a VilaWeb, unes ratlles balsàmiques, oxigenadores:
"Trenta anys després, aqueix és el punt on som, mentre el país s’ho mira
perplex, molest i esporuguit. Cap on cal moure fitxa, doncs? Aquesta és
la pregunta que tanta i tanta efervescència vol respondre. És cert que
es podria provar de recuperar l’estatut del Parlament, aquell que el
president Montilla va esmenar a la baixa el mateix dia que s’aprovava i
que, després, Artur Mas va negociar a la baixa en canvi de res. Es
podria intentar, sí, però sembla que una part de la classe política
catalana pensa, per primera vegada seriosament, en l’autodeterminació i
que, preu per preu, sabates grosses.

"I una cosa important: en el nostre debat, hi ajuden molt les coses
que passen a Escòcia, a Euskadi i a Flandes. A Brussel·les ja hi ha qui
parla obertament d’una ‘ampliació interior’, és a dir d’una ampliació
del nombre dels estats, no per integració geogràfica de nous
territoris, sinó per restructuració dels estats ja existents. I el
problema, a més, es planteja en termes europeus d’una manera sòlida.
Per a la Unió, per al conjunt de la Unió, l’estabilitat és una peça
essencial. Tenir oberts quatre fronts nacionalistes resulta, doncs,
inquietant per al conjunt. Sobretot si hi ha maneres civilitzades de
resoldre la situació. És notori, per exemple, que si a Escòcia
l’independentisme guanya el referèndum, la reacció britànica serà de
saludar l’ambaixador del nou estat i de convidar-lo a fer un te amb la
reina. I una hipotètica separació de Flandes tampoc no causarà cap més
maldecap que el de saber què se n’haurà de fer de Valònia. Espanya, en
aquest marc, ho té malament per a ocultar la voluntat de bascos i
catalans, o per a evitar que aquesta s’expresse.

"El debat, així les coses, pren una dimensió que mai no ens havíem
atrevit a somiar. Però, fins i tot en un marc com aquest, a la fi tot
dependrà solament de nosaltres, i caldrà veure si serem capaços de no
deixar passar l’oportunitat de llarg. A final dels setanta va passar de
llarg, entre més coses perquè el món no estava preparat. A primers dels
vuitanta va passar de llarg perquè ni estava preparat el país ni ho
estava la Unió Europea. Finalment, tot sembla indicar que ara s’acosta
una nova oportunitat i que és la més favorable de les tres que hem
tingut recentment. Caldrà estar-hi preparats".