El darrer torpede de Txèquia

El company que vaig conèixer a la Vegueria d’Exteriors i que viu a Praga (Txèquia) Antoni Ferrando, és tot un personatge i una de les persones més interessant que he tingut la sort de conèixer gràcies a Reagrupament. L’Antoni és molt intel·ligent i molt cops aquesta intel·ligència el fa anar sempre un parell de passes més endavant que els altres. També té un caràcter difícil que el fa ser molt poc pacient amb certs caràcters diferents al seu. Em fa gràcia que jo tinc fama de ser massa vehement i poc tolerant amb les meves critiques, segons m’han recriminat molts cops els meus lectors, però l’Antoni el considero encara més dur que jo. Però malgrat això, l’Antoni té un do per trobar les paraules i escriure correctament (i intel·ligentment) l’anàlisi de la situació política, que molts famosos comentaristes professionals que escriuen als diaris catalans ja els agradaria tenir.

 

Fa poc va començar a escriure un bloc nou, que podeu llegir en aquest enllaç. Cada article que ha escrit d’ençà de les eleccions no tenen perduda i n’estic pràcticament acord amb quasi tot el que ha escrit.  Un dels que recomano és Els independentistes pertorbats i el futur de Solidaritat i Reagrupament. Jo no ho sabria pas fer millor, deixant de banda que no li arribo a la sola de la sabata pel que  fa a l’expressió escrita, la idea que ell transmet amb aquest article. És una idea que jo subscric, encara que no amb la seva contundència.

 

Aleshores un preguntarà per què escric aquesta introducció sobre l’Antoni per aquest article sobre torpedes? La resposta és que malgrat estic d’acord amb l’Antoni que la independència requereix de molta responsabilitat i en aquest sentit, un ha de deixar de banda els sentiments i mirar racionalment la situació per trobar la millor manera per avançar cap a ella, hom no deixa de ser humà (és a dir, de la família dels grans simis) i necessita temps per digerir tot el que ha passat. Sobretot si ho has viscut a la primera línia.

 

Està clar que molts cops,  els sentiments augmenten l’estupidesa i minvem la racionalitat. Però també no és menys cert, que per arribar a un estat emocional d’equilibri racional cal desfogar-se primer. En aquest sentit, el pitjor que és pot fer, és callar-s’ho dins seu.

 

Per l’altre costat, també he decidit no implicar-me tant a fons com ho he fet aquests tres darrers anys. He ajudat a en l’aspecte civil organitzant les manifestacions de Brussel·les i Ginebra, com també en l’aspecte polític recolzant a Reagrupament organitzant la campanya del Facebook, la dels blocs i sobretot de la Vegueria d’Exteriors. La meva il·lusió que em va fer invertir diners i sobretot hores, treien-les de la família i de la meva carrera professional i personal, ha estat a la practica en va. En aquest sentit, em sento alliberat de certa responsabilitat vers a la lluita per la independència de la meva pàtria. Els catalans han expressat la seva voluntat clarament en contra a l’opció que he defensat i que m’ha motivat lluitar. Ara per ara, no em sento representat per cap dels partits independentistes actuals. Per això , sense cap compromís ni cap lligam, i per desfogar-me per així poder retrobar-me l’estat emocional racional que minvi la meva potencial estupidesa, em permeto a escriure el que em dóna la gana. Però això si, sempre miro d’escriure el que sé i el que penso. Em puc equivocar, segur, però mentir deliberadament no.


(continua)

 

Parlant de torpeees i casualitats, sabeu el que em va dir un noi de Txèquia, però de veritat, no un català que hi visqui allà com l’Antoni, quan vaig anar ha fer una xerrada sobre Reagrupament als membres del Casal de Luxemburg?. ScI és un torpede llançat pels serveis secrets espanyols.

 

No va dir pas això després que jo digués res contra el Tena o Bertran. Ho va fer només quan vaig contestar a una pregunta sobre perquè Laporta i Carretero no havien pogut anar junts. Vaig explicar com havia anat la negociació fallida amb el Laporta i com havia aparegut ScI just després, copiant tot el programa de Reagrupament. Aquesta persona, suposo més avesada i escarmentada amb les accions del regim comunista de la Txecoslovàquia, no va dubta ni un segon en dir el que hi ha alguns catedràtics i professors d’Universitat també diuen. 

 

Aquest noi de Txèquia va venir l’acte, malgrat no era català, perquè era un catalanòfil membre del Casal. Els membres del Casal Català em van preguntar si no tenia cap inconvènient que hi participes a la xerrada i jo no em vaig oposar. Parlava un català força bé, encara que amb una pronunciació dificil d’entendre.  Ah!, vull deixar clar que no sé pas si era catedràtic o professor d’Universitat.,-)

 

Nota: Hi ha un llibre de l’Antoni Ferrando, que tinc moltes ganes de comprar. No sé de què va, però el seu títol és del més escaient del meu estat d’ànim:Per què tot és una Merda?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *