què fer?

Si aquest bloc fóra una piccola sezione del PCI, aquesta entrada seria una d’aquelles assemblees llarguíssimes que es feien després de les eleccions on es feia autocrítica, analisi de la sconfitta, es deien i en feien cada volta que perdien, és a dir, sempre. Tot i que el títol m’ha eixit marxista-leninista, deixe ací la metàfora i entre en la qüestió. Què li està passant al meu bloc? escric molt menys i molt pitjor, fa més de dos mesos que no faig una entrada bonica, bonica.

Anem a pams, jo per ací he escrit algunes entrades que són més que res líriques, són, clar, les que més em costa escriure, les que més corregisc, les que més vigile que no se m’escapen i les que més m’agraden. N’hi ha moltes que estan sota la categoria del lado de allá…, però n’hi ha una mica escampades arreu. També he escrit entrades modestament èpiques, les que estan sota la categoria d’històrieseixes m’agraden molt, potser hauria de tornar per eixe camí a fer dits.

Però bàsicament he escrit, diguem-ne, crònica: les entrades sobre política italiana, actualitat i eixes coses. No puc més, no m’abelleix, és massa depriment, en un moment donat me’n vaig adonar que escrivia contínuament entrades plorones i queixones, sense massa gràcia (tot plegat en té ben poca) i sense cap anàlisi política, no perquè jo no siga capaç de fer-ne (que també) sinó perquè açò que ens està passant a aquest (meu) país dóna per a poca anàlisi, parlar de política s’ha convertit en una espècie de velatori amb colpets a l’esquena i comentaris de circumstància tipus el temps ho cura tot o ja vindran temps millors

Però no crec que el meu problema siga només que quasi he renunciat a fer crònica, el meu bloc no s’ha tornat avorrit perquè Itàlia està fatal, tampoc crec que siga per la vida (meua), abans quan escrivia entrades boniques sovint ja en tenia una. Diu l’F. que és una crisi que tenen tots els blocaires (tipus la dels quaranta de les persones), no sé si és l’edat (del bloc), té quasi tres anys, tampoc es tant. Potser siga veritat i els blocs envelleixen, com nosaltres. O envelleix el diàleg, em ve ara al cap una frase de Bryce Echenique (crec que és d’Un mundo para Julius) que deia que arriba un moment en què, inevitablement, dos amics s’ho han dit tot i comencen a repetir-se i que és aleshores que comença la veritable amistat. Potser els blocs, inevitablement, arriba un moment en què comencen a repetir-se, si més no alguns, si més no el meu.

Supose que és una crisi passatgera i tinc la impressió que n’hi ha passera (en el sentit de la vuitena accepció de l’Alcover que no deixa enllaçar les definicions: Passa; malura epidèmica (Tortosa, Morella). «Hi ha passera de mal de morros en los conills»). No vos passa als que teniu bloc? i als lectors? estem més avorrits en general o sóc jo? A més, trobe que no sóc l’única que ha baixat el ritme, està mústia la blogosfera, aprofite l’avinentesa per mostrar la meua admiració i el meu reconeixement als herois de la resistència que escriuen una entrada diària.

Jo, per ara, pense seguir escrivint, fins que vos farteu vosaltres o em farte jo o ens fartem tots plegats.

26 pensaments a “què fer?

  1. hola! a veure, jo aquest bloc l’he llegit de forma bastant habitual (no regular) i sempre m’ha semblat bastant interessant. Penso que una de les claus que un bloc funcioni es trobar un ninxol informatiu (i en el teu cas penso que és la realitat social i política italiana, amanida amb vivències personals). Els blcos travessen altibaixos -a mi fa un temps, per exemple, em semblava que em repetia constantment i que no aportava res nou- i amb el temps he anat veient que la clau és estar sempre convneçut d’allò que s’escriu (a més de ser regular). També és cert que per mi el bloc té un component molt relacionat amb la feina i això m’obliga a empescar-me coses noves constantment…
    bé, no se si t’he animat o no, però bàsicament jo sguiria fent el bloc en la línia actual.
    salut,

  2. és l’astènia primaveral dona 🙂 de moment jo no me n’he atipat pas 🙂 o sigui que tranquil·la, tu ves fent. Ahir comentava això, que se m’acaben els temes, però avui he pensat que de tot se’n pot fer un tema i n’he fet un apunt per un dia d’aquests, o sigui que he conjurat el pànic, si més no per uns quants dies més 🙂 ai, quina malura aquesta nostra! 😀

  3.  Maria, precisament avui no em miro això dels blocs amb gaire entusiasme. Serà la inevitable ressaca després de l’apoteosi d’ahir. De totes maneres, el que importa és que ens agradi el que fem. Si trobem que no té sentit, que ens repetim, que ens avorrim, val més deixar-ho. Tampoc serà tan greu per a tu, una altra cosa trobaràs  per fer (pitjor serà pels teus lectors fidels).

    També entenc que estiguis tipa de parlar una vegada i una altra de la depriment política italiana, perquè fa la sensació d’estar escrivint sobre el ja escrit. Jo per això ja no parlo de pederàsties i capellans, perquè és en boca de tothom i ja cansa, i segurament no aportaré res de nou.

    Dit això, crec que encara tens moltes coses per explicar-nos, només que facis una miradeta al teu entorn. Jo continuo llegint tot el que escrius amb extrem plaer. Pren-t’ho amb calma, el desànim passarà. Besets.

  4. Et contre lsa de crisis que he passat jo mateix en 4 anys?
    L’Enric Borràs havia deixat 4 mesos d’escriure. I avui ha tornat. Ara bé, n’hi ha una colla de Duracells que són ben dignes, i tu eres una d’ells. Les teues entrades són aliment espitritual diari, gairebé. Mira si feia temps que no et desava res, però era ací cada dia. Silent. Com als altres blocs d’amigues: Roser, Victòria, Carme-Laura (que avui ha fet un de magistral), Desficiosa, etc…i TU !

    O siga, no ens faces fugina com un, que a cada cert temps fuig una temporada, que jo em sé!
    Aconselle més temes lleus i divertits, no tanta d’introspecció social
    😉
    Gràcies.

  5. …. farteta, farteta, no ho estic ni tampoc molta gent que et segueix. En aquesta casa si volem saber coses del teu país d’Itàlia, jo sabem on fer el ‘click’. Però, és cert, que hi ha voltes, que necessites descansar un poc, però els lesctors i lectores són al davant la pantalleta en silenci i cerquen el teu apunt, d’això no en dubtes pas ! Lo millor d’aquest apunt, és l’últim paràgraf …… ” jo, per ara, pense seguir escrivint ….. ‘ i el final no el veig. El teu amic peixeter, continúe ?????

  6. Fa mesos que no porte el mateix ritme. Va haver unes setmanes en què això m’agobaiva molt i hi pensava sovint: mare meua, cinc dies sense dir res. I encara m’agobiava més.

    Ara m’he relaxat. Quan em ve de gust, escric. Quan no, no.

    Una de les raons és semblant a la teua: vaig començar parlant molt i sovint de l’església, de política valenciana i de Canal 9. I, inevitablement, arriba un dia en què d’això ja no pots més. Això, i que les energies es diversifiquen. Fa 3 anys no tenies facebook, a que no?

    A mi m’agrada llegir-te. Pel que ens expliques i per com ens ho expliques. I perquè d’una manera ben estranya tot plegat fa que blocaires i lector(e)s ens anem coneixent una miqueta… Que ja és fa estrany això, ja…

  7. Escrigues el que escrigues i per molt que faces variacions sobre una mateixa melodia -cosa que tampoc és veritat- també estàs a la meva llista de blogs estimats. No es tracta d’Itàlia que bé et podries mudar a la Republic of Sierra Leone i seguiria igualment els teus mots perquè de tu és el que m’interessa perquè hi ha sempre un accent sobre cada lletra: consonant i vocal. Ara, escriu quan et vinga en gana mas que siga cada dia o dues vegades cada dia. El que no s’ha de fer mai és un article setmanal o mensual amb una desgana absoluta perquè, al capdavall, no som periodistes ni articulistes a sou.
    Forza Marieta! 😉

  8. Maria, jo he llegit aquest bloc teu des de gairebé els seus principis i puc dir que és l’únic de tota la blogosfera que m’he llegit de cap a peus. Per aquest motiu, sento que hi tinc una implicació sentimental que potser desvirtui les meves impressions.

    Així i tot, te’n diré el meu parer.
    Per una banda, penso que quan hom comença un dietari d’aquestes característiques n’imagina una forma definida, un to que l’ha de recórrer i donar-li unitat, un marc d’històries i esdeveniments; en certa manera com si fos un llibre (En el teu cas em sembla que va ser fer un crònica de la teva Itàlia més lluminosa i cordial, de les teves descobertes de trets seus tan feliços com laterals, d’una certa vida italiana secreta enllà del tòpic o malgrat el tòpic) . Però després resulta que això és un work in progress, una obra oberta que si no es fan contínuament esforços per reconduir-la i delimitar-la acaba per imbricar-se molt amb la nostra vida, els nostres canvis d’ànim i d’intencions, les nostres inevitables oscil·lacions, les nostres responsabilitats personals i cíviques, i en certa manera, a desbordar els marges autònoms que de primer haguéssim pensat donar-li. Crec que això el fa més viu, més però també més vulnerable i que provoca cert vertigen, perquè porta a haver d’abordar-lo d’una manera més introspectiva i menys escapista. I en el teu cas, s’hi afegeix haver de glossar totes aquestes coses tan de guinyol de mala mort i de rifa de tercera, que embruten la vida present italiana i que prou entenc és difícil prendre’s a riota i trobar inspiradores.

    L’altra part de l’equació la forma la interacció amb els usuaris, que també canvia. De primer no saps a qui t’adreces, fins i tot no saps si hi ha massa ningú a l’altra banda. Després ve aquella meravella d’establir contacte, de trobar que hi ha algú i que la xarxa us ha fet convergir per alguna sortosa carambola i algunes joioses afinitats. Si hi ha sort i després s’hi afegeix un grapadet més de gent,  es conforma una petita comunitat que es mou entre la complicitat i el misteri, entre l’atracció de la descoberta i la comoditat d’una creixent familiaritat. És un moment magnètic de la vida de tot cercle virtual. Però després pot passar que o bé la xarxa creixi, i això faci guanyar en caliu i diversitat, però potser perdre una mica en intimitat i intensitat del diàleg, o bé que romangui estable i llavors es passi a una fase més de sobreentesos i de comentaris més breus, escrits en el benentès que sempre anem enfeinats i que ja hi haurà moment de rescabalar-se (una trista il·lusió, perquè aquesta ocasió rarament arriba i s’ha d’aprofitar l’ara i aquí).

    En darrera instància penso que la nostra percepció està molt determinada per la idea dels cicles, la vella idea de naixement, creixement, plenitud, maduresa i decadència i qui sap si això és de difícil remei.
    No ho sé, ja t’hauré inflat el cap més del compte. Potser puguis anar a retrobar la veu que t’enyores a les arrels o potser et vingui de grat fer un altre bloc d’una orientació totalment nova o potser et convingui resistir i tirar endavant fins que el tremp se’t renovi, perquè la vida és no desistir. Jo, si més no, (aviso: llevat que t’entri el rampell de fer un bloc del Madrid, nacionalcatòlic i en castellà ;-P) et seguiré, perquè no només no me n’he cansat, sinó que segueixo venint a casa teva amb tota la curiositat de les primeres vegades.

     A més a més, s’ha complert el teu pronòstic, tenim una primavera florida i de cels avellutats que infon la confiança en tantes albades com queden per esplendir.

    I com deia Brossa:

    Si escolteu
    amb atenció arriba
    de dintre la muntanya
    una veu profunda
    i apagada que
    pregunta, que
    pregunta
    sempre.

  9. Jo diria que amb l’edat (moral) un es torna més sabut i cada cop les paraules pesen més. O s’aprimen més, però tendim a mirar-les amb (més) suspicàcia, amb fatiga o amb ironia. Jo diria que la saviesa tendeix al silenci.  Mentrestant, fins que n’arribem, espere que no et canses de compartir “ignorància” (o era enyorança?) amb nosaltres, els teus lectors. 

  10. He de confessar que aquest és l’únic bloc que segueixo assíduament.
    M’agrada Itàlia, m’agraden els temes que toques, m’agrada el to i l’estil amb què ho fas, i suposo -donat que segons Buffon l’estil és la persona- que també m’agradaries com a persona si ens coneguéssim.

    Bé, en conseqüència lògica, trobo que seria una gran pèrdua per als ociosos inquiets que el nostre -si se’m permet l’apropiació indeguda- país d’Itàlia entrés en una crisi que no es resolgués favorablement per a l’harmònia universal dels pobles i els ciutadans.

    De crisis n’hi ha moltes. És més, la vida és o bé un cúmul de crisis o bé una de contínua amb altibaixos. I les crisis -o els diferents altibaixos de la Big One- són  la sal i el pebre de l’existència, i el que ens fa progressar. Línialment o en cercle, això tant s’hi val! I la sola consciència d’estar en un període crític ja és en si mateix un progrés cap a la propera crisi que ens tornarà a reptar amenaçadora però enfoteta.

    Crisi? what crisi? L’única que no té sortida és l’última i definitiva. La resta és vida.
    Em sembla que se m’està anant la bolla i divago i divago sense nord ni rumb clar. És igual, el que vull dir -i en això se resumeix tot- és que és un plaer llegir aquest bloc -enmig de tanta fullaraca i pèrdua de temps xarxaire-, autèntica glopada d’aire fresc vivificant. I si per les seves obres els coneixereu, com diuen als Llibres,  és un plaer conèixer persones com tu, encara que només sigui per pantalla intermitja. Així que, ànims, i a continuar amb el bloc si t’ho passés bé fent-ho; si no fos el cas, crec que els teus lector ho lamentarem de profundis animae però ho comprendrem, car la felicitat de qui s’ha arribat a apreciar és el més important en l’amistat.

    Tot i això, vull creure que estem més aviat davant un episodi d’astènia primaveral  😉 blocaire o d’una falsa percepció deguda a una alta autoexigència de qualitat, que, al menys jo, no tinc la sensació que respongui a res real.

    I acabo que ara sí que em sembla que no sé com sortir-me’n de tanta xerrameca!

    Una abraçada i per molt anys!

Respon a rginer Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *