nit de reis a badalona I: cridar els reis a casa els avis/…

Mentre als carrers es desmunten les grues, generadors i camions de TV3, la gent espera atapaïda a que es normalitzi el servei d’autobús i els darrers comerços van abaixant les persianes, observo les families que tornen apressades, fanalet en mà, potser cap a casa els avis. El Carrer del Carme fosc com la gola del llop delata la singular crida als reis que organitza el veïnat des de fa una quants anys, per treure al carrer un costum que perviu entre moltes famílies (continua)

“Els reis vénen les cirerers cauen, cauen de pastor per nostre senyor”
Cireres de pastor és com n’hi diem per Badalona (i a molts altres indrets!) a les cireres d’arboç, i conta el conte que aquesta aportació badalonina a la cantarella dels reis vénen es deu a un fet ocorregut fa molts anys; és una història actual, inventada, que intenta explicar i fer conèixer una tradició que es conserva de generació en generació però que no ha transcendit encara a la gran majoria de famílies vingudes de fora, ni tan sols a les que fa més de 40 anys que hi viuen. És un costum secret? Potser sí, de màgia en té molta…
Confesso que no m’agraden les cavalcades, no m’han agradat mai. M’hi sobra opulència. La meva vivència de la nit de reis connecta amb una altra òrbita on els savis mags d’orient se’m fan propers en una essència més volàtil, més austera; sense tants llums i motors i sense tanta estridència. Sé que no és un sentir gens compartit, però tampoc vull amagar-me’n. Aquest any ni tan sols l’he vista – que malament, direu! -, no podré ni opinar amb criteri propi quan demà a la sobretaula es discuteixi si ha estat bé o no, si ha valgut la pena l’enrenou i la despesa.
Intento connectar amb les meves vivències infantils davant les cavalcades i no en trobo, no les recordo. En canvi, recordo perfectament com anàvem a ca l’avi, a Montgat, i tota la cosinada voltàvem passadís amunt, passadís avall, amb els fanalets encesos i cantant, cridant, les cantarelles, totes les estrofes de les cançons. Amb els llums apagats esperàvem el moment en què l’espetec sonés al sostre, talment com un tro, i comencéssin a ploure fruits secs i caramels. La pluja espetegava als nostres caps i esquenes, dins dels fanalets i a les rajoles. Paravem per recollir, tot a la pila comú, i algunes vegades, a plena llum, descobríem un grapat de confits, cacahuets de xocolata, paraigües o altres llaminadures típiques. I tornàvem a començar. El sostre no semblava tenir cap esquerda, cap escletxa, i en canvi, en el punt àlgid dels nostres cants col·lectius, entre les ombres tremoloses projectades per les “bombes” (una manera d’anomenar els fanalets), tornàvem a escoltar aquell catacrac i el sostre deixava anar altra vegada un estrepitós raig de sorpreses. 
Aquesta és una de les vivències més vibrants i un dels records més màgics i perdurables de la nit de reis. Qui l’ha tastada la vol fer tastar: es transmet, doncs, de generació en generació. Amb variants: la casa comú pot ser la d’uns amics, tiets, veïns… la tradició es reunir la família, però el concepte de família és ampli i flexible, el cas és ser colla i enfortir llaços de pertinença.

La imatge que il·lustra aquest apunt és una il·lustració d’Anna Riera Fonollà, que vam projectar a l’explicada del conte “El fanalet d’en Tasi” fa unes setmanes a la Biblioteca Can Casacuberta.

(No deixeu de llegir el comentari de la Teresa, de fet és part d’un missatge que ha enviat ella a unes amigues que deien no sentir, a aquestes alçades, emoció per la nit de reis… un missatge que complementa perfectament aquest apunt i l’hem converit doncs en comentari)

Quant a mariadolors

Darrerament veig que em defineixen com a activista social i cultural. Mantinc la  inquietud motor de la meva vida, la de transformar la realitat per fer-la millor (més justa, més humana, per a tothom...) sinó que he canalitzat aquest afany revolucionari per discretes vies no violentes, de creació d\\\'estat d\\\'opinió, i en àmbits de mitja abast. Diuen que combino amb encert la força i la calidesa, i crec que això és perquè capto el sentit poètic de la vida i perquè crec molt en les relaciona humanes basades en la confiança i el respecte. El lema denunciar i construir dels setanta segueix vigent en el meu tarannà, i intento aplicar-lo a tots els àmbits i a totes les circumstàncies de cada etapa de la meva vida. 
Aquesta entrada ha esta publicada en badalona és i aporta. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

13 respostes a nit de reis a badalona I: cridar els reis a casa els avis/…

  1. teresa diu:

    Sóc filla de la part antiga de Badalona, i els Reis en aquesta zona s’han viscut com en molts pobles del Maresme. Arriben per mar, i se’ls va a esperar amb la bomba (fanalet) encesa. I després passen pels carrers tirant caramels i recollint les darreres cartes. I quan ja han passat amb llums i músiques estridents i carrosses exòtiques, deixant només terres enganxifosos i mirades enfebrades als ulls dels nens… llavors les famílies es retroben a casa els avis, generalment. I es crida als Reis. A les fosques, sols amb la llum de les bombes i del pessebre, la família al complet giravolta cantant la cançó als Reis.

     

    “Els Reis vénen

    Vénen de la muntanya

    Porten joguines

    Per la canalla

    Els Reis vénen

    Vénen de l’Orient

    No porten res

    Pels nens dolents…”

     

    “Els Reis vénen

    Les cireres cauen

    Cauen de pastor

    Per Nostre senyor..”

     

     

     I els Reis ens senten mentre passen pels carrers i llencen llaminadures i coses de xocolata, i fruits secs… i al crit de “llum!, “llum!”. la canalla es tira per terra a recollir els presents i a posar-los en el seu racó o potet. I quan encara que es canti molt fort, ja no cau quasi bé res… se sap que els Reis ja han marxat cap a altre casa, i cal llavors compartir, xerrar, fer lots, menjar, riure… i anar al balcó on tal vegada ens han deixat petita mostra dels presents que demà trobarem en alçar-nos del llit. I amb el dins ple a vessar de promeses, cal anar a dormir. I aixecar-se en processó, baixar a la sala on estan amuntegades les coses que han dut per a tota la família…

     

    Nit de Reis a casa els avis.

  2. Francesc diu:

    Tot llegint el teu apunt, van desfilant per la memòria els records d’aquesta tradició entranyable:
    De petits vam sentir l’emoció amb els nostres pares i avis. Després vam passar nosaltres a ser els artífexs invisibles d’aquella màgia, sempre en companyia dels nostres amics, i amb els fills dels amics, … exactament, tal i com descrius.

  3. teresa diu:

    Us enganxo el missatge complet a què fa referència la Dolors (dirigit a qui diu no sentir il·lusió per reis…)

    Com em goseu dir que no us fan il·lusió els Reis?

    No teniu perdó.

     

    Suposo que a la gran ciutat tot és impersonal. Però aquí, a casa meva, els Reis els vivim en família, al carrer, amb la bomba encesa, esperant-los des de fa dies. A l’escola, a l’esplai, a casa,  els nens han fet la bomba (el fanalet) o han anat a recollir-la del patge que hi ha als Mercats.

     

    Com podeu dir que no us fan il·lusió els Reis?

    Serà perquè a la gran ciutat no veieu els ulls dels infants, ni xerreu amb la família que hi ha al vostre costat, ni crideu al conegut que passa amb la desfilada, ni saludeu a l’altra que us tira caramels.

     

    Com teniu la santa barra de passar dels Reis?

    Com podeu passar de la il·lusió dels infants, de la mentida més ben ordida que ni mentida és, que és passió col·lectiva per contar una història als fills. Als propis i als qui no en són. Passió dels grans per sentir-se petits i dels petits per viatjar amb la fantasia i tot fer-ho possible.

     

    Com em podeu dir que els Reis ni fu ni fa? és que heu oblidat d’on veniu, qui éreu i qui sou encara en el fons del vostre cor?

     

    Els Reis és màgia. I és espera. Els Reis és cançó: cantarella repetida i llaminadures que cauen. Els Reis és família al voltant de la taula. Els Reis és llum apagada i resplendor de fanalets. Els Reis és els avis acollint i tota la descendència cridant i esverada. Els Reis és un balcó obert amb un detall per a cadascú. Els Reis és el tot és possible de la infància. I el somni de l’adult.

     

    Els Reis és la meva nena que s’emociona i crida i jo que la deixo.

     

    Els Reis és la sabata a l’entrada i el plat d’aigua i els polvorons a la taula.

     

    Tal vegada els Reis siguin la dolçor de la infantesa i el caliu de la família per a mi…

     

    Sóc filla de la part antiga de Badalona, i els Reis en aquesta zona s’han viscut com en molts pobles del Maresme. Arriben per mar, i se’ls va a esperar amb la bomba (fanalet) encesa. I després passen pels carrers tirant caramels i recollint les darreres cartes. I quan ja han passat amb llums i músiques estridents i carrosses exòtiques, deixant només terres enganxifosos i mirades enfebrades als ulls dels nens… llavors les famílies es retroben a casa els avis, generalment. I es crida als Reis. A les fosques, sols amb la llum de les bombes i del pessebre, la família al complet giravolta cantant la cançó als Reis.

     

    “Els Reis vénen

    Vénen de la muntanya

    Porten joguines

    Per la canalla

    Els Reis vénen

    Vénen de l’Orient

    No porten res

    Pels nens dolents…”

     

    “Els Reis vénen

    Les cireres cauen

    Cauen de pastor

    Per Nostre senyor..”

     

     

     I els Reis ens senten mentre passen pels carrers i llencen llaminadures i coses de xocolata, i fruits secs… i al crit de “llum!, “llum!”. la canalla es tira per terra a recollir els presents i a posar-los en el seu racó o potet. I quan encara que es canti molt fort, ja no cau quasi bé res… se sap que els Reis ja han marxat cap a altre casa, i cal llavors compartir, xerrar, fer lots, menjar, riure… i anar al balcó on tal vegada ens han deixat petita mostra dels presents que demà trobarem en alçar-nos del llit. I amb el dins ple a vessar de promeses, cal anar a dormir. I aixecar-se en processó, baixar a la sala on estan amuntegades les coses que han dut per a tota la família…

     

    Nit de Reis a casa els avis.

     

    Empremta al meu ésser.

    Enyorança… SERÀ AIXÒ. Enyorança de la infància, del món perdut, del món de la fantasia, de la màgia. Jo encara crec amb els Reis i encara espero que algun dia passin ells, que no pas jo, per casa, i em deixin un present sota l’arbre.

    I com que crec en els Reis, tot és llavors possible…

     

  4. Jordi diu:

    Completament d’acord. L’estridència de la cavalcada (Teresa: ens estem referint a l’estridència, no als Reis mags d’orient en si), és una cosa que no m’ha agradat mai, i considero que fins i tot desvirtua un moment que hauria de ser ple d’austeritat i de màgia.  De tota manera, les primeres cavalcades que recordo, eren més austeres, em semblaven més autèntiques, no s’incorporava publicitat, per exemple. 

    M’ha fet molta gràcia que hagis escrit sobre aquest moment tant màgic, com és cridar els reis al passadís de casa. Mai ningú m’ha sabut explicar perquè només es fa a Badalona. Ve a ser una altra versió de fer cagar el tió, doncs a casa fèiem cagar els reis en comptes de fer cagar el tió.  Inesborrable aquell so de llaminadures i fruits secs que queien per tot arreu… tant de bo no la deixem perdre mai.

     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*