Davant les eleccions vinents: «Compromisos per la República»

«Tornar a fer-ho»

Els dirigents independentistes han declarat la seva disposició a «tornar a fer-ho»; les eleccions i la legislatura vinents són el moment de portar a terme aquest compromís. Perquè tot el procés va començar a les eleccions de 2012. Amb el mandat democràtic de les urnes el Parlament de Catalunya va aprovar una proposició de llei per celebrar el referèndum que va ser defensada per Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera al Congreso de los Diputados. La seva negativa va desfermar el procés: la consulta del 9-N de 2014, les eleccions plebiscitàries de 2015 amb la creació de Junts pel Sí, el referèndum de l’u d’octubre, la proclamació de la República. L’acceleració de la ha estat trepidant.

«Tornar-ho a fer» és intentar una nova escomesa; és demostrar la determinació del poble català de defensar pacíficament els seus drets inalienables; és impedir que hagi estat inútil el dolor infringit als ciutadans apallissats, als representants electes empresonats i exiliats. La disposició creïble a «tornar-ho a fer» és l’única força de la part catalana a la «Taula de diàleg». És la manera d’evitar el perill de la desescalada.

«Compromisos per la República»

Les forces que defensen la República Catalana tenen l’obligació de presentar plans clars als electors en la propera cita a les urnes. La divisió actual no permet repetir una candidatura com «Junts pel Sí» que aplegava partits i entitats. En canvi és possible pactar uns «compromisos per la República». És una manera eficaç de compartir l’estratègia, tornar a prendre la iniciativa davant el Regne d’Espanya i evitar que la «Taula de Diàleg» s’esllangueixi sense resultats tangibles. Com a mínim hi ha d’haver dos compromisos i un acord sobre com reaccionar a la negativa espanyola.

Compromís per l’amnistia

El primer, «compromís per l’amnistia» dels presos, exiliats i imputats polítics. Les entitats han d’explicar l’amnistia per tot el país, recollir signatures de ciutadans i de tot el teixit associatiu del país, amb un gran acte de lliurament al Parlament. Els partits polítics s’han de comprometre a aprovar una llei d’amnistia al Parlament i defensar-lo davant del Congrés de Diputats. L’amnistia s’ha de presentar com a punt de partida indispensable d’una veritable reconciliació democràtica, tenint molt present els nostres conciutadans contraris a la independència, una de les mancances del primer embat per la República. Les probabilitats de que el règim borbònic accepti l’amnistia són molt reduïdes, però serà el termòmetre de la seva veritable disposició a resoldre el conflicte amb Catalunya.

Compromís pel referèndum

En segon lloc, «compromís pel referèndum» d’autodeterminació. Ha de seguir el mateix esquema posterior a les eleccions de 2012: aprovació una nova llei al Parlament per celebrar el referèndum i tornar-la a defensar davant del Congreso de los Diputados. Ja se saben les poques probabilitats d’èxit de la iniciativa. Tots els moviments pacífics per la independència han hagut de repetir una i altra vegada les seves campanyes i les seves proposicions. Kosovo va declarar dues vegades la independència, el 1990 i el 2008. Ara hi ha un Govern progressista del PSOE i Unidas Podemos; el 2014 Joan Herrera va defensar el referèndum en nom dels predecessors de Unidas Podemos. Ara se saben que la negativa a vehicular democràticament la demanda del Parlament de Catalunya comporta la desobediència civil institucional. És a dir el xoc entre la legitimitat del mandat electoral contra la legalitat de la monarquia borbònica. Serà la darrera oportunitat de la segona Restauració de resoldre pacíficament el conflicte català.

Compromís per la desobediència civil institucional

Aquests dos mandats democràtics només tindran credibilitat amb un tercer acord davant la negativa a l’amnistia i el referèndum compromís per part del Regne d’Espanya: el compromís del Parlament de reafirmar-se en la proclamació de la República en un acte solemne. En aquell moment les entitats hauran d’organitzar al voltant del Parlament, el Palau de la Generalitat i les principals infraestructures del país la resistència no-violenta més gran de la que siguem capaços. I resistir tot el temps possible per tal que tots els mitjans de comunicació del món fixin el focus en el conflicte català. La negativa del Regne d’Espanya a un referèndum pactat no ens haurà deixat cap altra sortida que una Declaració Unilateral d’Independència. Quedarà clar davant l’opinió pública internacional que el Regne d’Espanya reté Catalunya per la força, la viola perquè no té el consentiment dels seus ciutadans.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *