«Principi de realitat», diàleg, desescalada i desobediència civil

Principi de realitat: La segona Restauració borbònica no permetrà mai un referèndum

En asseure’s a la «Taula de diàleg» la part catalana ha de partir d’un «principi de realitat»: la segona Restauració borbònica no permetrà mai un referèndum sobre la independència de Catalunya; només pot arribar a fer-ho si veu perillar la supervivència del règim. El mateix va passar amb la primera Restauració: va negar l’autonomia fins que el conflicte català, sumat a d’altres crisis, va provocar un canvi de règim, la II República, i l’assoliment de l’Estatut de 1932. En teoria, segons l’exvicepresident del Tribunal Constitucional Francisco Rubio Llorente, amb la constitució de 1978 es podria celebrar un referèndum sobre la independència consultiu. A la pràctica, ho impediria la dreta espanyola que controla els alts cossos de l’administració de l’Estat i la majoria dels mitjans de comunicació estatal, i té una minoria de bloqueig per la reforma constitucional. Aquest veto es va palesar a l’Estatut de 2006, tot i ser retallat al Congrés de Diputats i aprovat en referèndum. El Tribunal Constitucional se’l va carregar i la sentència de 2010 fa impossible cap solució dintre d’aquesta constitució sense una reforma per anul·lar els seus efectes.

Taula de diàleg i desescalada

Tanmateix la «Taula de diàleg» és necessària. Ho demostra la lluita de la majoria negra de Sud-àfrica contra el règim de l’apartheid, molt més despietat que el règim monàrquic espanyol. Nelson Mandela, des de la presó, va intentar establir una línia de diàleg amb el ministre de Justícia Kobie Coetsee, el 1985. Al mateix temps Oliver Tambo, des de l’exili, demanava al poble sud-africà fer ingovernable el país. Només la combinació del diàleg amb l’enorme conflictivitat als «townships» i les empreses, més les sancions internacionals va aconseguir que el President Frederik De Klerk, el febrer de 1990 proclamés: «ha arribat l’hora de les negociacions». Tot i així Mandela i Tambo es van negar a finalitzar els sabotatges, les mobilitzacions i les sancions internacionals fins a obtenir el seu objectiu: una Assemblea constituent elegida sota el principi «una persona, un vot». Eren la seva única força a l’hora de negociar. Les eleccions es van celebrar a finals de 1993, després de vuit anys de diàleg enmig d’una desestabilització profunda del país, amb centenars de morts.

El govern progressista de Pedro Sánchez ha admès una «taula de diàleg» perquè una condició d’Unidas Podemos era un canvi en el conflicte català era i perquè necessita els vots dels diputats d’ERC al Congrés. Però no es compromet a res perquè el seu objectiu és la «desescalada» del conflicte, una aposta amb suport europeu; el primer en parlar-ne va ser Wolfgang Schäuble, President del Bundestag, un pes pesat de la democràcia cristiana alemanya. La distensió és el perill més greu en la nova etapa del govern progressista espanyol perquè ens deixa sense força de negociació. I encaixa amb els estira-i-arronsa de les nomenclatures dels partits. Per fer-se càrrec d’aquest risc només cal fer memòria del pas de l’exigència del Concert Econòmic a aprovar el sistema de finançament de 2009, que cada any genera un dèficit fiscal de 16.000 milions d’euros.

El trident: diàleg, mobilitzacions, desobediència civil

Al Congrés de 2019 ERC va aprovar una triple línia estratègica per assolir el referèndum d’autodeterminació: diàleg, mobilitzacions a les urnes i al carrer, desobediència civil. La direcció d’ERC l’interpreta com a fases successives, no com l’atac simultani d’un trident: primer es constata quins resultats s’obtenen amb la Taula de diàleg, amb l’única pressió dels 13 diputats al Congrés dels Diputats. La mobilització del partit se centra a guanyar eleccions; les manifestacions, boicots i accions al carrer es reserven per les entitats sobiranistes. La desobediència civil es deixa per un temps posterior indeterminat, un ampliada la base, amb una majoria social inqüestionable.

L’antecedent de Mandela a Sud-àfrica demostra que un poble indefens només pot doblegar un règim armat fins les dents si aplica les tres línies de manera simultània i, a més, compta amb suport internacional. Evidentment hi ha diferències substancials entre el règim de l’apartheid i el règim borbònic actual. Tanmateix cal tenir present que la força de tretze diputats al Congrés es dilueix amb el pas temps: eren determinants per la investidura i són molt importants per aprovar els pressupostos estatals del 2020. Però a partir d’aquí l’eficàcia cau en picat perquè un Govern espanyol pot governar per decret mesos i anys. Per tant, passats els comptes anuals, el Govern progressista allargarà el diàleg per tal que la desescalada anestesii i divideixi el poble català.

Les mobilitzacions han d’anar lligades a una estratègia rupturista

D’altra banda les més grans demostracions populars, si no van lligades a una estratègia rupturista, tenen poc efecte sobre el Regne d’Espanya. Només evidencien que la ferida continua oberta. La indignació pels presos i exiliats ha aplegat les grans manifestacions dels darrers dos anys com a resposta als abusos de la justícia espanyola. Però les accions reactives desgasten molt perquè l’Estat espanyol té la iniciativa. Com va ressaltar Johan Cruyff l’equip que té la pilota fa córrer i cansa el rival. En aquest sentit la capacitat de resistència del poble català a l’u d’octubre i en solidaritat amb els presos i exiliats ha estat extraordinària. A més, ens ha permès aprendre la capacitat de la lluita no-violenta per paralitzar infraestructures i el país sencer. La resiliència de la gent i dels presoners i exiliats ha posat en evidència la manca de sentit democràtic dels poders espanyols, en especial el judicial, davant de la Unió Europea.

El plantejament de que cap càrrec electe català no ha d’anar a la presó o l’exili deixa sense la força negociadora necessària a la «Taula de Diàleg»: no es podrà exigir ni l’amnistia ni el referèndum sobre la independència pactat i s’haurà de circumscriure a la sentència de l’Estatut del Tribunal Constitucional. Sense desobediència civil des de les institucions, que aplega mobilitzacions amb legitimitat a les urnes, la segona Restauració continuarà negant l’autodeterminació, com els governs d’Alfonso XIII van negar l’autonomia fins al seu enderrocament. Sense la presó i l’exili de Lluís Companys i Francesc Macià no hauria esclatat el 14 d’abril de 1931. L’estratègia catalana, que no podem desenvolupar en aquest article, ha de tenir present que moltes nacions han assolit la independència perquè una «crisi de règim» ha generat una «crisi d’Estat».

La desobediència civil institucional té un alt cost personal i, per tant, no pot ser improvisada ni un seguit d’actes de dignitat en reacció a les arbitrarietats dels poders espanyol; ha de respondre a una estratègia ben travada. Ara bé, els dirigents que no estiguin disposats a anar a la presó o a l’exili han de deixar pas a d’altres, com van fer el juliol de 2017 els consellers de la Generalitat que no varen arriscar-se a organitzar el referèndum de l’u d’octubre. Només una determinació gandhiana a suportar les conseqüències penals de la desobediència civil acabarà aconseguint que el nucli dur de l’Estat profund espanyol arribi a la mateixa conclusió de l’últim President sud-africà blanc, De Klerk: «ha arribat l’hora de les negociacions».

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *