Pensaments encargolats, infiltrat inclòs

El diumenge, 9/2/2020, a la calçotada d’ECOL3VNG a Cal Mariano m’he retrobat l’Albert Cosp que m’ha recordat que havia escrit el que copio a continuació:

=====================================================

De: Joan Inglada Roig
20 de gener de 2007 12:53:58 GMT+01:00
Per a: El Cep i la Nansa Edicions
Assumpte: Pensaments en acció, o quan el cargols indaguen….

Benvolgut amic Francesc,

Vet ací les meves inajornables impressions a la presentació dels Primers pensaments encargolats, infiltrat inclòs:

No cal dir que tot un devessall d’idees i de records i de despertar memòries adormides pels quefers del laberint de la vida… Vaja, vaja… i em ve al cap el nostre comú admirat, l’Armand Cardona Torrandell, quan el també heterodox cineasta J.M. Nunes, que fa la primera pel·lícula l’any 1957 i l’Armand la primera exposició, li preguntà: “Què és la teva obra per a tu?”. I l’Armand diu: “Li vaig contestar que la meva obra era la bava platejada d’un cargol enfilant-se per una paret. Jo sóc el cargol! La resta és allò que queda a la paret, una excrescència. Tens raó quan dius que el més important és com realitzem la nostra vida, com estimem la nostra vida, la qual cosa no vol dir conservar-la avarament, sinó donar-s’hi plenament. D’aquesta manera potser arribarem a inquietar positiva­ment la vida absurda i plàcida de tants amics. Continuo pensant en el cargol que s’enfila lentament i va platejant el mur amb la seva pròpia bava, com el mite de Sísif. La vida és per transgredir-la, no només per conservar-la. Jo no sóc un bibliotecari de la meva pròpia memòria; tot just copio memòries a cops de vida. André Malraux ja havia dit a La condició humana que aquesta condició és precisa­ment la de l’animal que ha de morir. I a la Metamorfosi dels deus i al Museu imaginari, comprèn que la gran traï­ció de l’home envers el temps és pretendre perdurar. Si em complau l’acte de pintar, és perquè constitueix un ac­te suprem de llibertat, un acte carregat d’intensitats vitals.”

Si això no té res a veure amb el que va dir l’admirat Albert Cosp, ¡que em pengin!

La història es repeteix però potser en plans diferents, com una espiral vertical que a cada volta es va trobant per situacions que ja ha passat però a un altre nivell o a una altra alçada. Els cargols són els actors de la vida que neixen i moren i la seva bava roman: és la seva obra.

Existeix el temps per a qui no té consciència? Els animals no humans, els cargols saben qui era la seva avia? Recorden que van fer el mes passat? El temps no existia abans del Big Bang, moment en el que tot el reguitzell de partícules subatòmiques, els protons, electrons, neutrons i altres varietats, comencen a formar els àtoms i les molècules o sigui l’existència, amb una força de cohesió brutal -la gravetat és menyspreable en el món microscòpic. Els neutrins, engeguen els seus viatges a través de qualsevol tipus de cos, animal, vegetal o mineral; viu o mort. Cada segon, 10 bilions de neutrins solars travessen el nostre cos sense que les nostres cèl·lules notin, afortunadament, la seva presència. Potser un grapat de neutrins que van travessar un cargol o una cargolada, després van travessar l’Albert, qui ho sap?

Totalment d’acord amb la Bolaño en que escoltar l’Albert és un privilegi -i jo hi afegeixo- per l’energia que transmet. La seva presentació és un espectacle que no et deixa indiferent. També és cert que diu i dibuixa allò que ja sabem i pensem -per ésser en la substància d’un, la memòria, l’harmonia i la identitat de l’Univers-, com ell diu, però que de vegades ho tenim en estat letàrgic i ens calia el cargol discrepant o dissident per fer-nos reaccionar, si més no per adonar-nos que ningú sap res de res, que tot està per dir, que tot està per fer, i ves a saber si així com les granges -incloses les d’helicicultura- són per produir aliment per als humans, aquests humans, nosaltres, som una granja que produeix pensament, idees, per alimentar els nostres grangers…, com diu Sven Ortoli a El Cántico de la cuántica.

Això de la identitat de l’Univers i allò d’ésser esclau de la pròpia identitat m’ha fet recordar el pensament d’un altre heterodox, Alexandre Deulofeu, que en el seu estudi dels cicles històrics diu que en les èpoques de gran fraccionament dels imperis, quan els grups humans agafen consciència de la seva identitat és quan augmenta el procés creatiu, quan és més productiu, és l’època dels renaixements que continuen cap al federalisme i d’aquí tornen a caure en l’uniformisme, l’absolutisme i l’imperialisme.

Sigui com sigui, cicles històrics en espiral, consciència del temps, memòria, harmonia i identitat de l’Univers, el cicle global s’acabarà el dia que la gran explosió (el Big Bang) s’acabi, i tots tornarem a ser pols, partícules inapreciables d’una massa uniforme, sense consciència, sense memòria, sense harmonia, sense identitat i sense temps ni espai, sense res de res, o no, qui ho sap? Gaudim, per tant del fraccionament, gaudim de la Diversitat!!!

Enhorabona a l’autor, a l’editor, als consellers -revisor de text i dissenyador, pel consell donat a l’editor- i a la prologuista. Un plaer directe a l’intel·lecte!!!

Una abraçada,
Joan Inglada

PS-1: Ser creatiu és descobrir el què hi ha abans i després del que s’ignora. (Jordi Riera i Moré)

PS-2: Si vols fer-ne partícip als indicats i a qui tu vulguis, serà una satisfacció també per a mi.

PS-3: El gràfic de Deulofeu

=====================================================

Només afegir que el 12/02/2020 vaig acabar de rellegir el llibre; i em ratifico en el que vaig escriure fa tants anys, però hi afegeixo el de sempre: hi he descobert matisos que si no em van passar per alt a la primera lectura, ara no els tenia presents; també que quan “tots som tots” no resta ningú més per a les circumstàncies 😉 i que és molt cert que he de prendre més el sol, malgrat els diògenes negacionistes de la premonitòria “cospiana” (2007) del final col·lectiu de la quarta “orteguiana”! I en relació a la tercera, en direcció anti-cargolaire, tant en el llibre com crònicament, els antònims de la Natura només fa entre 70.000  i 30.000 anys que van aparèixer per una mutació de l’arbre del coneixement que va tenir lloc en l’ADN dels sapiens i no en el dels neandertals per una qüestió de pur atzar segons el Sapiens d’en Harari, que comparat amb els 3.800 milions d’anys de la Natura, entre una i dues centmil·lèsimes parts del temps de la vida, és una nimietat (més sofismes!?). I seguint aquesta contramarxa comento també les conseqüències col·laterals del Cercle de la Vida, des del Bhagavad Gita fins a El rei lleó, on, expliquen respectivament, el déu Krishna a Arjuna o el rei lleó Mufasa a Simba, el relat èpic del drama còsmic del dharma individual, indefugible per invalidar el «hakuna matata», això segons les 21 lliços per al S.XXi, de l’autor citat i tota mena d’evasions davant la indeterminació a trobar la sortida del laberint, a la primera circumstància.  Espero que em restarà seny, per afegir amb rauxa, gra a glopades, a cada lloc on la intuïció em porti, amb el mínim de palla.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *