Capítol 5. A l’espera d’anar a Quatre Camins i gaudir d’ordinador. O presos polítics i presos per ser catalans

És curiós com algunes vegades s’entrecreuen els camins de persones diferents de les formes més insospitades. La vida porta sorpreses, ja ho cantava en Ruben Blades. I fa estranys companys de viatge.

Que l’Alfons, dretà radical, nomenés com a delfí seu l’antic socialista amb carnet seria per llogar-hi cadires. Sí, viure per veure, ja sabem que hi ha temes en què PSOE i PP són indestriables, cul i merda –que sol dir, amb perdó per l’expressió–, sobretot quan anem a petar als ‘temes d’Estat’, aquells que ‘importen a la gent’, però és que l’Albert Batlle fou cap dels Mossos i director dels Serveis Penitenciaris de la Generalitat. Això darrer durant 8 anys, en els quals, norma seva habitual, es caracteritzà per la inacció. Que es presenten denúncies per tortures durant els motins de Quatre Camins?, tranquils, el temps ho ‘cura tot’. Explica’ls-ho als torturats, perquè clar que n’hi hagueren! Jo no hi era en aquella època, clar, però sí que hi havia gent a Brians que hi havia estat. El Batlle també era posterior, però ja li aniria bé, ell seria més aviat de bona nit i tapa’t! Tapar-ho tot, més façana que altra cosa, sembla que sols el movia l’ambició. Sé d’altres denúncies que li presentaren, cas omís. Al cap i a la fi, estem parlant de delinqüents. I que no es queixin que estan molt ben atesos. I, en el cas de la Model, sobretot, amb l’afegit de ser en un lloc amb història.

La paqueteria de la Model, a tocar del pati d’accés a la presó, era una sala petita, atapeïda de prestatgeries, sense finestres i poc il·luminada. En aquest punt de la Model de Barcelona, vist aquí tal com es troba en l’actualitat, Salvador Puig Antich fou vilment i inhumana executat amb la tècnica del garrot vil el 2-3-1974. L’espai, on abans s’emmagatzemava roba, va ser triat per quedar al marge de les mirades, però avui encara manté la marca inesborrable del punt on es va instal·lar el garrot vil. Malgrat no ser el procediment que estava previst.

El cap dels Serveis Penitenciaris i dels Mossos va demostrar tenir grans qualitats per als dos càrrecs, no en devia tenir idea ni d’esport, el seu tema preferit d’exposar quan exercia el primer càrrec, ni de persones. Després seria escollit a dit com a n. 2 de l’oficina creada per lluitar contra la corrupció per l’ínclit Alfonso (malgrat que en tots els escrits fets fins ara, al Daniel de Alfonso Laso l’anomenava David de nom i de cognom, Albert, Alfons, Alberto o Alfonso indistintament, per no complicar més el text en aquest blog, passaré a anomenar-lo exclusivament Alfonso). Si els funcionaris ja parlaven malament del Batlle (i no de tots els directors dels Serveis Penitenciaris ho feien), puc afegir que, com a corredor de llarga distància (perquè fins en una cursa m’hi vaig topar) era, també, més que mediocre. Alguns funcionaris de presons mostraren el seu condol als Mossos quan el Batlle en fou nomenat cap. Nomenat per la Generalitat. Jo els planyo, també. A tots plegats.

Com no tingueren una incidència directa en el meu cas, en lloc de posar fotografies enmig del text de tots els éssers que apareixeran, polítics i/o advocats, atès que acabaria posant text enmig de fotografies, aniré amanint l’escrit amb un petit recorregut pel centre modèlic que tants records m’evoca, alguns dels quals espero poder compartir -solament en forma virtual- alhora que confio us sigui grat aquest itinerari interior pel recinte ‘fantasma’ ara isolat.

No patiu per una major confusió, el circuit turístic es desenvoluparà per un camí paral·lel, al llarg de fotografies de qualsevol lloc d’interès amb els comentaris ad hoc. Com ara…

Pati interior que separa l’entrada principal a la Model a l’esquerra amb l’accés a l’interior de la Model a la dreta de la imatge. On canvia el món, queda enrere la vida donada i passem a un submón obligat, per art i desgràcia d’uns jutges espanyols -ergo polititzats-, en què res és igual, ni el text. Com de la nit al dia. Malgrat la felicitat i l’honor a mi conferits, per a ells sí defenso la pena de mort.

Accés a la Model un cop travessat el pati. Abans de passar aquesta porta, a l’esquerra queda la zona visitada de paqueteria. Un cop traspassada, la següent porta, la de la reixa metàl·lica, barrava el pas als visitants per entrar i als interns per sortir.
Abans d’arribar-hi, a la dreta, l’accés dels visitants als locutoris i zones de vis-a-vis així com dels advocats i agents judicials per pujar als locutoris per a ells habilitats.
Quan els interns havíem de sortir per diligències o sortides a l’hospital, la porta de sortida era just darrere la porta de separació a l’esquerra, dóna a un estret corredor exterior cap a una sala de registres i d’aquí als vehicles estacionats en el pati.
Més al fons a la dreta, l’accés dels interns a les zones de comunicació indicades, a les de règim obert (estades per la nit solament) i a les cambres dels funcionaris que vivien a la Model (sí, n’hi havia. No puc anar més enllà, no sóc psiquiatre). Després, mateix costat, l’accés a Infermeria i Psiquiàtric (tot queda a la vora) i al final, el panòptic central.

Com comentava, els destins seran inescrutables, però molts camins s’entrecreuen. I alguns cables també, jo havia d’haver anat a Quatre Camins, fins que el vespre abans del trasllat em diuen que prepari les coses que se’m duen a Brians. Amb tot el que això de bo comportà, els Serveis Penitenciaris semblaven talment serveis judicials, quan et volien perjudicar, com en sabien tant de tot, fins i tot et facilitaven la vida. Però al trasllat ja hi arribarem, falten quasi 2 anys, recordem que m’acaben de prorrogar la presó preventiva, requisit indispensable per poder-te tenir 2 anys més per sobre dels 2 màxims preceptius com a pres preventiu. ‘Pres primitiu’, que en deien molts magrebins.

De qui ara parlaré ja ha aparegut, però de forma sibil·lina, en el capítol anterior. Roda el món i torna al Born. Però no perquè jo n’hagi parlat sinó perquè surt al darrer paràgraf de la imatge inserida en el text on apareix la fotografia del xicot assassinat a la Patum l’any 2005. La jutgessa de la vista fou la Ingelmo i en aquest paràgraf s’hi llegeix que fou el magistrat Alfons López Tena qui instà el CGPJ (Consell General del Poder Judicial) a obrir-li un expedient per imposar el castellà al judici. No s’obrí, com a hores d’ara tothom entendrà, però s’havia de denunciar.

Però ara ve a col·lació parlar del magistrat perquè fou ell, junt amb els altres 2 membres de SI (Solidaritat Catalana per la Independència), n’Uriel Bertran i en Joan Laporta, els únics membres del Parlament que reprovaren l’elecció de l’ínefable Alberto. Altres, com en Ridao, n’alabaren la seva trajectòria, això sí, de forma molt cerimoniosa i solemne. I després es veié a qui havien escollit com a cap de l’Oficina Antifrau i qui tenia raó. Jo, sense ser parlamentari ni polític ni advocat, ja m’havia posat les mans al cap. En definitiva, ara he sentit moltes crítiques cap a l’antic vocal del CGPJ i jo només els diré que qui val, val.

I no sols per saber a qui estaven escollint, sinó que és molt intel·ligent, sempre ha donat la cara i el problema és que, en política (com en tots els camps, però potser menys que més), molts van pel darrere, perquè és l’únic lloc per on poden anar i el que no val és figurar o parlar bé, sinó el que es diu. A sobre, els de SI mostraren dignitat i no fou un cas aïllat. Com sempre, parlo des del que he viscut o sé. Quan qui m’amenaçà m’atacà per primer cop, amb l’intent fins i tot, d’atacar-me amb un gos perillós, vaig estar preguntant per advocats que anomenaríem ‘del rotllo’. Per a defensar causes independentistes. I qui em donà alguna referència? Potser ERC? Ni tan sols l’ERC de fa 12 anys, tenien un advocat però era per a temes de partit. L’única persona que me’n donà fou el López Tena, i no 1 sinó 3. Crec que ja està tot dit. Nom, cognoms i telèfons. En tindria algun més, però per si algú s’hi troba, Jordi Cortada i Passola, Josep Cruanyes i Tor, Mateu Seguí Calvet, sóc molt curós, a aquest darrer no li poso la ‘i’ entre cognoms perquè així ho escriu o escrivia a la seva targeta. I aquell algú que miri de posar-se’m en contacte per si vol saber-ne les meves referències i preferències. Tothom a la llista és llest i vàlid però no per igual.

Panòptic central des d’on es podien observar les 6 galeries radials, així com el passadís que conduïa a l’exterior, Comunicacions, Infermeria, Psiquiatria i, a la vora d’aquesta, ves per on, les cambres dels funcionaris residents. El passadís de dalt és el que es veu a la fotografia anterior però des de l’interior de la Model.

Ara ho deixo aquí. Aquest capítol, on no esmento gaires anècdotes presidiàries, espero sigui excepcional, però res es pot deslligar de res, sempre ha de quedar clar que els autèntics culpables de les conseqüències carceràries dels interns i, fins i tot, algunes de les seves actuacions, són els jutges espanyols. Fins i tot, serien responsables de les històries de funcionaris amargats i mereixedors de les pitjors de les sentències i hi incloc la pena de mort (frase que mai no vaig proferir abans de passar pels tribunals espanyols i, com a conseqüència, per la presó). Els funcionaris ho seran de certes penúries en la vida dels interns, però no són més que uns pobres desgraciats, arreplegats i morts de gana molts d’ells, ignorants de tot i sense el poder de qui condemna innocents per motius amagats, més enllà de ser uns amargats i tenir motivacions polítiques. Les proves i raons els és ben igual.

Excepcionals ho són -espero i desitjo que temporalment- també les circumstàncies temporals en què aquest capítol s’està escrivint, just quan un fiscal, d’aquells que són tan independents i imparcials, va i diu si algú es creu que hi hauria serenor i imparcialitat si els acusats per desobediència l’1-O fossin jutjats a Catalunya, on, segons ell, els jutges no serien gens neutrals. Per cert, el fiscal escriu el seu cognom com Rubira, la qual cosa ja demostra que hi havia molt d’analfabetisme en alguns dels seus avantpassats i això, evidentment, es transmet hereditàriament. Òbviament, sols hi ha separació de poders i independència judicial a Espanya, per això estan afinats pel darrere. Per la porta del darrere de la sala. Ja els val.

Galeries, ara buides, on vaig romandre 3 anys i 8 mesos. A la de l’esquerra, la 1ª., 2 anys, dia per dia i els 20 mesos restants a la 3ª. (que podria ben bé ser la de la dreta, no la reconec, però ho podria ser per la xarxa per evitar caigudes ‘accidentals’). On vaig ser traslladat per no voler xerrar; li sabé greu a en pit-bull haver-ho de fer, però fou de justícia. Però, ves, resultà una galeria molt més tranquil·la. 3 interns, no 6, a la cel·la.

Per les circumstàncies, diguem excepcionals o poc comuns, del meu cas, sí que vaig parlar personalment amb un dels advocats citats als pocs dies d’entrar a la Model. Com sóc persona d’ordre, és el primer de la terna, així doncs, ordenats alfabèticament, això sí, com a advocats que són dels nostres, no en parlarem, fora d’aquesta trucada i les seves circumstàncies, ni bé ni malament, ni molt ni poc ni en farem distincions (ni crítiques tampoc).

Quan vaig donar la llista de 10 telèfons a ser autoritzats per trucar des de la presó, vaig incloure el que tenia de l’esmentat advocat. Quan succeïren els fets que em dugueren a la presó no hi havia ni parlat. Bé, en realitat, en lloc dels fets hauríem de parlar de la culminació dels fets (perquè les disputes amb el feixista es perllongarien durant 3 anys, en 3 topades, als 2006 –la de les amenaces–, 2007 –la de la baralla quan se’m llançà a sobre amb gos inclòs– i 2009 –la definitiva, atès que fins aleshores no em podien tancar i a ell no l’anaven a tancar). Lògicament, quan s’esdevingueren els fets del 2009, un 23-F, per a més inri, vaig trucar a 3 advocats, però a 3 que coneixia d’antuvi personalment. Un, lògicament, era qui havia portat el cas quan la meva denúncia el 2007 per agressió i tots els agreujants que hom pot intuir.

Malauradament, qui m’havia portat el cas era un advocat amb bons prestigi, cartera de clients i historial (lògicament, no m’havia tingut a mi entre el personal de la clientela, més que res perquè no tocava els temes polítics, per la qual cosa, mal em sap, però és així, jo li faria abaixar notablement el seu percentatge d’èxits), així que havia estat convidat a assistit al partit de Champions del Barça contra l’Olympique de Lió i aquí era el 23-F. No el 81 ni enguany, òbviament, sinó l’any de l’1-1 amb gol d’Henry al final. Aquell dia, curiosament, no marcà el màxim golejador de l’equip que era qui l’havia convidat, l’Eto’o. Posteriorment, em diria que no va entendre res del missatge que li havia deixat al contestador i això també és curiós, perquè en sentir la cinta de la meva trucada la 061, aquell mateix dia i en calent, quan finalment després de quasi 4 anys s’acceptà com a prova (no els quedà més remei, mal els pesés, perquè tot el que deia no afavoria la part contrària en absolut), l’advocat de l’acusació particular digué que semblava molt tranquil. Bé, és una versió. Jo explico la història. Ah!, un veí baixà d’uns pisos més amunt i encara va tenir temps de veure’m intentant obrir la porta de casa meva. Suposo que, després de milers de vegades d’obrir-la, sempre hi deu haver un dia que costa força de fer-ho.

I ben innocent que és un, quan vaig parlar amb l’advocat, més que res com a presa de contacte per saber si estaria disposat a portar el meu cas, atès que aquest havia assolit uns nivells de judici amb tant rerefons polític que jo volia assessorar-me per un advocat bregat en aquests fangars, li vaig fer avinent que, si li semblava bé, m’hi posaria en contacte un cop tingué enllestit el llibre que pensava escriure relatant fil per randa tota la història perquè seria la millor forma que estigués assabentat de tots els detalls. Li vaig dir que esperés, doncs, 2 o 3 anys. Per raons que aniran sortint, i ja sabem que la culpa no sempre és de Madrid, el llibre no estaria enllestit en format manuscrit fins més enllà, no de 2 o 3 sinó de 2 + 3 anys. I perquè un cop m’hi vaig poder posar, li podia dedicar fins a 10 o més hores diàries.

Així que, mentrestant, continuarem xerrant de les memòries de la Model.

Fins aquí la visita virtual d’avui. La setmana vinent ens endinsarem en alguna d’aquestes profundes galeries, ho farem per aquesta porta a la dreta que dóna, des de la 1ª. galeria, al nucli de la presó, on s’ubica el famós panòptic. Tanmateix, però, potser no estaran tan il·luminades les fotografies.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Capítol 5. A l’espera d’anar a Quatre Camins i gaudir d’ordinador. O presos polítics i presos per ser catalans

  1. Mark diu:

    mate your site is really cool, but it has a poor Domain Authority
    sad truth is that sites with poor Domain Authority won’t rank high in Google and in result get very little of traffic
    I had the same problem in the past and my website didn’t rank high in Google
    I searched for a professional who would help me with it; found one guy who really helped me rank higher in Google and increase my Domain Authority to 58! I’m super happy with this score
    Contact him: https://janzac.com/contact-janzac/ (his prices are very reasonable for the service he provides)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*