QUI ETS?

 

 

Ahir les teues mans em van fer tremolar com una fulla tendra
de l’arbre del meu cos. El teu alé m’entretenia els sentits mentre els teus
dits sigil·losos descordaven la superfície intranscendent de la meua brusa.
Abans de despullar-me l’aparença i la pell, vas indagar els meus ulls per  trobar una resposta.

— Qui ets?

Vaig creuar els
teus llavis amb el bes més secret, el més desbordat, el més precís, però no
vaig esquivar contestar-te. Et van parlar la meua pell i la meua llengua, et
van dir qui sóc amb les paraules úniques que no necessiten veu per a ser
escoltades, amb les paraules de la veritat que accepta ombres i abismes, també.

— Qui ets?— em
preguntares ahir.

—“Sóc allò que
queda quan les màscares sucumbixen en la nit. Una dona sense disfressa ni pudor,
jo, s’amaga darrere d’elles i respira la vida, beu l’instant més íntim i
profund, es reconeix a l’espill on apareixen també ombres, imperfeccions,
tristeses i nostàlgies. Sóc
una ferida sobre una altra, curada a colp de dies i mesos que s’encasten amb
convicció a l’esperança. Sóc un somriure imperceptible i una carcallada immensa
quan la llum de la vesprada m’acaricia els llavis. Sóc ànim i fortalesa,
dubtes antics, nous interrogants, temors que vaig haver d’abandonar als camins
i senderes per les quals vaig caminar un dia. Sóc viatgera de les meues
emocions i les teues, sent en elles el bategar que de vegades el meu cor no em
procura.

Em reconec en el plor i l’alegria, m’observe en les mans que
obrin una altra pell al desig i el susciten, em sé extraviada en l’amor quan
estimar s’assembla a l’acte més profund, al somni perseguit, a la veu d’un demà
estremit. Sóc carn, sóc sexe, palpitar de la pell, luxúria que rebutja
amagar-se darrere de la porta de la hipocresia i la mentida. Estime i bese,
els dolc als altres, abrace amb la intensitat d’una mar que també se sap esquiva quan
les aigües s’embravixen i no engrandixen la costa.

Sóc paraula, la que queda després de les paraules
pronunciades, darrere dels silencis que les temences, els dubtes, el plaer, la
solitud o la incomprensió han deixat en els meus suburbis. Sóc vers i
primavera, hivern desagraït i sol impredicible. Sóc sexe, boca i llavi,
defensora de les besades que altres llengües li van regalar a la meua. Sóc fruit
de mon ahir, camine sobre el dia present en el que em reconec, sóc un somni que
el futur acull hospitalari. Sóc plaer sense disculpes, pell i abraços. Sóc
una dona que estima, sent i escriu”

 

 

 

FINGIRÉ


Fingiré que desconec el sabor de l’absència

que deixes quan les teues passes enxiquixen
els camins

i solitaris queden els ulls que et busquen.

Fingiré que el fum de la cigarreta seda el
meu cor

i  el
transforma en tambor que engroguix

records imprecisos, vesprades de novembre
que perixen.

Fingiré que la veu, el telèfon i les cartes

són ponts que no es tanquen ni tan sols

quan les barcasses del futur s’afonen i
sotsobren.

Fingiré paciència. Simularé que els
rellotges

són de cera incolora i es desfan amb cada
colp

d’hora encollida sobre el penúltim minut.

Fingiré que s’allunyen ells, els matins,
carregats

amb gladiols inventats quan la teua mà en
l’aire

llisca el teu adéu i em somriuen els somnis.

Fingiré la meua fortalesa. Faré com si la
meua soledat es dividira

al pensar-te i dir en veu alta el teu nom,

la teua identitat, la perxa vocàlica que
acull el teu cos desitjat.

Fingiré que sóc capaç de véncer aquesta
nostàlgia

que s’entesta a convéncer-me que el futur

cap en un sol demà.

Fingiré. Podré inventar, inventar-me un ànim

inexistent, exagerat i irreal, una alegria
que no tinc

quan sóc buida de tu i cerque el teu abraç.

Fingiré que aquesta espera en què
t’esperance és indolora.

Fingiré un somriure quan algú somie

prop de la meua pell i em recorde que és
possible

que l’amor desfaça el temps que no passa.

Fingiré que no anhele la teua tornada perquè
pugues

esquivar la urgència amb què inconscientment

reclame la teua llengua, les teues idees, el
teu sexe i la teua presència.

Fingiré ser au adormida, recolzada en la
polleguera de l’espera,

mentre desdoble cada ombra prematura

que porten les estacions que no són
primaveres.

Fingiré. Seré impostora de mi

perquè no et dolga estar absent de la meua
boca.

Fingiré. Puc fingir que resistisc
l’enyorança

de trobar-me entre les teues mans de d’heura
enfiladissa.

Puc fingir-me, allunyar-me de la lògica en
què em saps

la dona que t’ama, qui regira el fosquejar

i el fragmenta en estreles  perquè tornes

ocupant l’amplitud de totes les senderes.

Fingiré. Simularé. Seré impostora del hui
que

dens se subjecta als meus malucs.

Saps que no podré
fingir-te,

que és impossible ocultar l’empremta de
l’amor

que cada dia al meu cabell de medusa
exploradora

deixen els teus dits tebis i concrets, el
teu llavi somiador

la veu que et recobra, el sol, el teu cos
grat.

Fingiré que suporte l’espera fins que
tornes,

però tu saps, amor meu, que espere

també les ombres blaves de les teues
passes.

Aniré a tu, has dit amb paraules vertaderes.

L’espera es fa un temps que batega innecessari.

Torna, amor meu, torna’m els teus llavis,

deixa’m el temps on no hi cap l’espera…


 

 

 

 

 

 

 

 

 

ET BUSCARIA LES MANS



Et buscaria les mans en aquest instant dens en què la nit descendix fins
als meus ulls.

M’aguaita el desig, t’aguaite amb ell mentre imagine el teu tacte recorrent
sense límits la pell del meu coll. Ara que la lluna serpenteja l’espai nocturn
irreverent que ens distancia, el teu record s’alça com un esquivament
inevitable en què és fàcil sucumbir.

Et buscaria les mans blanques, la seua agitació primera, la forma en què
em repassen la pell. Et busque en la meua memòria i s’humitegen els teus llavis
al fregar-me, es banyen en el pressentiment la meua disposició i el meu alé.

Tu recorres el meu cos com  agulla
que enfila els batecs, preparant el teixit de deliri que ha d’esclatar quan les
teues mans troben allò que busquen. Situe les meues al voltant dels teus dits
intrèpids i acompanye les seues carícies com si ambdós fóssem una sola veu que
anhela dialogar amb la nostra carn.

Tornes als meus sins amb les mans, les deixes en el punt precís en què
ahir les vas detindre, abans de besar-me els ulls i abraçar-me perquè el matí
naixent no m’arrossegara cap a un adéu.

Els meus pits et reben amb la pell oberta, excitats els seus voltants,
latents aurèoles volcàniques, concises, expectants, sabedores de la suavitat i
l’ímpetu amb què declines la manera en què les toques. Acostes el llavi
desitjós al seu vèrtex carnós i en ells et recrees, compassant la teua
llengua  als meus batecs, la teua boca
als espasmes de mon pubis, inexplicable dansa que ambdós prosseguim sense
detindre’ns en el món més que per a allunyar-nos d’ell i les seues fronteres.

Beses, els beses, besant cada porus, els traços de la pell que únicament
se sotmet a la teua humitat consentida i amada.

Vull la teua boca sobre la meua boca roja.

Vull la llum del teu sexe, enllumenant les ombres que la carn esquiva.

Vull perdre’m en les teues mans d’argila constructora, atrevida marea en
què naufragar  és acréixer el blau dels
oceans dormits.

Vull els teus braços com algues capturant mon pubis, la meua cintura,
l’amplària trencada dels meus malucs dolços.

Vull que entres en el meu cos com l’aire que no cessa davant les
muntanyes transitòries del temps que passa i encadena nostàlgies.

Vull la teua bromera, esguitant l’interior de les meus cuixes de nacre.

Vull la possessió, la teua possessió, l’adjectivació sublim del teu cos
encés.

Vull la nit si tu estàs.

Vull el desig.

Vull les teues paraules mentres deslligue l’aigua que guardava fins que
tu vas provocar la riuada sensual de tots els seus camins.

Vull que lligues la meua carn al teu silenci.

A colp de paraules silents, vull el teu amor i la teua passió, el teu
sexe i la teua tendresa. Tot sembla que vullga ser volgut quan la teua
presència s’intuïx o es pressent.

En aquesta nit de records extraviats, sent la teua veu  tan pròxima que s’escolten en ella els meus
batecs.

 I vull, et vull, vull voler si és
en tu, si tu ho vols…

 

 

EL PRISMA DE L’AMOR



Amor

invocat en la constància

on creix la passió i la memòria…

Amor

pressentit,

multiplicant hores sense
dubtes…

Amor

en el que creixen els crepuscles…

Amor

transformat a vegades en les aigües

gèlides que arrosega l’adéu…

 

Amor

que
resta en una terra indiferent,

en
la ràbia i el fang…

Amor

exaltat
en la carn i els llavis,

fet
humitat…

Amor

com
la recerca que antecedix

a la
trobada d’un camí novell…

Amor

que
tanca dubtes i temences

resolts quan et sent pròxim a les meues mans…

Amor
diari…

Amor
obert als dies que criden a la porta…

Amor
que diluïx l’amor fals que abans de tu va ocupar el meu cos…

Amor
que no decreix…

Amor
que em sustenta el somriure i la  alegria…

Amor
que res en sap de la foscor que no és llum

quan
una abraçada la circumda…

Amor
que ha arribat quan les fronteres tornaven a dibuixar-se…

Amor
que em regala somnis extraviats

amb
els que puc somiar quan la lluna és una esfera trencada…

Amor
sense minúscules…

Amor
de pell i sexe,

del
llavi i la paraula…

Amor on subjecte la meua ànima de dona

coberta
per la llum de totes les infàncies…


Amor on perseveren les meues carícies…

Amor
que em du més amor,

Aquell
que mai no vaig esperar,

Aquell
amor que sempre havia esperançat…

Amor
en l’amor

que
deixes caure sobre la meua esquena…

Amor
que és un prisma quotidià

on
ser i estar són actes d’amor,

d’aquest
amor que en tu proclame…

 

 

LES RAONS DE L’ESTIMA

T’estime pel que silencies,

per no fugir de la teua illa negra,

per la forma en la qual tornes

i  et quedes a les meues mans.
Les raons són riscs descoberts

que perden la importància als teus ulls.
T’estime per les portes que has tancat

perquè arriben a mi les teues passes noves.
T’estime, sense pudor, trencat l’àbac

que comptabilitza l’estima i els fracassos.
T’estime sense fugir del meu passat.
Ací, al meu present, hui, t’estime.
Per omplir-me la pell amb les teves abraçades

 i permetre’ls estar quan la nit

es dilueix davant l’ombra de la lluna.
L’amor es desborda, sense permís,

trenca els límits que la lògica dibuixa.
Fora d’ella, ací, t’estime
per omplir-me la boca amb paraules

que, sense ser promeses, són regals
que es compleixen amb la força

dels vincles tancats.
Sense dubtes. 
A cor obert.
T’estime des de la voluntat i el meu somriure,

amb la ment i el meu sexe,

amb les mans, amb els ulls,

als meus somnis, ací, t’estime.

EL RITUAL (II)


Em va agradar el timbre de la seua veu, pròxima i al mateix temps
estranyament freda, especialment quan em va explicar cada un dels xicotets
actes inclosos en el ritual que m’oferia:

—És important que sàpies la seqüència del ritual, però la motivació  duplicarà 
el teu desig, les ganes d’advertir-lo sobre els teus sentits. No puc descriure’t
tot el que faré al teu cos i la teua ment, així la teua expectació serà
l’aliada de les meues mans i la meua veu. Hi haurà un moment en què et deixaras
portar per ella. Llavors, sentiràs la verdadera intensitat del que provocaré en
tu.

Supose que aquelles frases, pronunciades amb una seguretat immensa,
trobaren un lloc íntim buit al meu pensament i van desterrar qualsevol dubte
que poguera albergar. A les seues paraules, evocadores i incitants, li van
succeir les seues mans en la nostra primera trobada.

Aquest matí, quan el dia s’iniciava de manera inequívoca, he rebut la
seua primera telefonada. Abans que creue el llindar de la porta,
intencionadament tancada perquè puga sentir el plaer exacte i insubstituïble de
la victòria del desig sobre un  obstacle
menut, em fa saber els objectes i condicions que emmarcaran el ritual.

—Desitge que, a més de l’aigua perfumada, em rebes envoltada en un núvol
d’encens. Deixa que la penombra siga el teu còmplice i que la llum dels ciris
s’alie amb la meua mirada quan et recórrega la pell amb els meus ulls fins que
el teu cos tremole i siga indubtable la teua ànsia de ser posseïda pel meu
sexe.

Ell manté la meua excitació des d’eixa primera trucada en què provoca el
dibuix mental de l’escenari del meu plaer. Ell ho sap, és conscient que li
espere transcendint el temps detingut. Ara els seus passos li antecedixen,
ressonen com una invocació que la meua pell reconeix i comprén. La porta del bany
s’obri lentament i el seu rostre encén la penombra artificial que inunda
l’habitació, jugant a dibuixar espectres lluminosos minúsculs que emanen dels
ciris blancs que entapissen part del sòl. Estic immersa en l’aigua perfumada i
càlida que ompli la banyera que, des que el em banya, ocupa el centre d’aquest
espai. Les seues condicions es convertixen inevitablement en ordes suaus,
desproveïdes de cap sentit imperatiu, però carregades d’una autoritat estranya,
la que exercix sobre la meua voluntat a través de les seues peticions:

—El teu cos ha de sentir-se prou lliure perquè jo puga posseir-lo amb la
intensitat que secretament vols demanar-me. Busca una banyera gran i blanca que
s’assente sobre el sòl sostinguda per unes urpes de felí: en qualsevol acte carnal
es conjuga la part essencial d’un animal, un felí, amb la sensualitat d’un cos
i l’ànima que l’ocupa, tu ho saps…

Cada
paraula que marca l’escenari del seu ritual ha sigut obeïda per mi abans del
moment inicial de la trobada. No hi sent vulnerada la meua independència: les
seues peticions em recorren l’esperit proporcionant-me un plaer singular, el
que origina percebre que, més enllà de la racionalitat, la submissió es
convertix en la conjugació de la feblesa i la fortalesa. Submisa davant dels
seus desitjos, la meua consciència em fa saber que en l’obediència residix
també el meu poder sobre ell, la meua força.

Si voleu continuar llegint, cliqueu “Vull llegir la resta…”

 

 

 

 

Sent
l’aigua càlida rodejar els contorns del meu cos mentre l’aroma de l’encens
estimula el meu olfacte i manté eixe sentit alerta, com quan un animal
l’utilitza per a detectar un perill o una recompensa. El meu sexe comença a
percebre la vibració de cada una de les seues partícules de pell i carn, es
mulla sobre la humitat aquosa que el manté expectant.

Ell
s’aproxima amb passes enceses com els meus ulls, el meu sexe i les flames que
provoquen la llum dels ciris. S’acosta a la banyera sense deixar de penetrar la
meua mirada amb la seua. Els seus llavis estan tancats, sap que m’incita pensar
que únicament s’obrin quan desitgen fregar-se amb els meus i conjugar les nostres
llengües. Roman uns segons de peu, dreçat, provocant-me amb el seu somriure.
Contempla el meu cos i fixa, després, la seua vista en els meus ulls, s’endinsa
en ells, copula amb les meues pupil·les per a estremir-les i avançar-se a la
forma i l’instant etern en què em farà completament seua.

Immòbil, front
de la meua excitació iniciada molt abans que les seues passes obriren el temps
de la nostra intersecció, comença a descordar-se la camisa, amb lentitud
antònima al ritme amb què augmenta el seu desig. El seu tors esta cobert amb
una pell blanca que incita a acariciar-la sense esperes, a fregar-la amb
l’extensió total de la llengua, a acaronar-la amb les meues mans. Somriu. En
realitat el seu somriure roman adherit a la seua expressió, intercanviant
ràfegues de gestos que l’acosten a la tendresa  i a la luxúria desbocada, després. Ell sap que
en aquest instant començaria a acariciar-li i a rosegar el seu cos, deixant-me
portar pel cabal intens de sensacions extremes que provoca, especialment en el
meu pensament.

El
cinturó del seu pantaló es despassa a la vora del moviment minúscul de les
seues mans. Amb lentitud, el pantaló es desfà de l’obstacle de la seua cintura
i s’obri per a començar a mostrar el seu sexe cobert per la roba íntima, negra.
Està excitat, el seu penis ha iniciat el seu batec i em desafia la boca amb la
insolència de la carn que espera ser mostrada. Després, s’acosta fins a la banyera
i recolza les seues mans en la vora blanca.

—No et
mogues, em murmura abans de deixar caure sobre la pell de la meua cara besos
humits que incrementen les fantasies que ocupen la meua ment.

Descendixen
les palmes de les seues mans pel meu coll, agranen la indiferència, la peresa
que haja pogut impregnar-lo abans que la seua voluntat siga fer-se sentir en la
part de mi que unix el meu cos al meu cap, la carn a la idea, el sentir al
pensar, la meua dualitat. Tanque els ulls per a intentar duplicar la intensitat
de cada una de les seues carícies, suaus, intenses, ardents. Situa sobre els
meus pits les mans càlides i amb els dits em busca els mugrons i els excita
pressionant-los i fregant-los amb intensitat. Com si existira una connexió
inexplicable entre els meus sins i mon pubis, cada fregament que trasllada als
meus pits incrementa la latència imparable del meu sexe, que es contrau i
s’expandix fent-me vibrar profundament. La seua aigua i el líquid perfumat que
invadix la banyera es confonen.

Les mans
itinerants visiten el meu cos mullat i troben un replec en el seu camí quan
troben el meu sexe. En ell s’introduïxen els seus dits exploradors, els
mateixos que anhelen la pell enrogida i candent de l’interior de la meua
vagina. L’agiten amb moviments que imiten el dansar del seu penis, anunciat i
anhelat. Mentre ocupen el meu interior, els seus dits joguetegen amb la vora
misteriosament enervada de mon clítoris amb lleus tocs, carregats de
premeditació i sexualitat, d’imperiosa cadència, d’estremiment ineludible.  Imagine, em recree en la meua fantasia: el seu
membre erecte és el que s’endinsa i ix, sense abandonar, la meua vagina. Quan
els meus gemecs es resistixen a continuar ser ofegats per un silenci que cada
vegada és més inexistent, la seua veu profunda em demana que li oferisca la meua
boca i amb ella aconseguixca el suc íntim del seu sexe i provoque la seua
desbordada existència.

M’incorpore,
encara envoltada en una excitació que no decreix malgrat que intente
estacionar-la i mantindre-la suspesa per no aconseguir el clímax fins que nasca
el moment en què les nostres mirades es penetren i ens indiquen que la
resistència al deliri ha de ser vençuda, per ambdós, en compàs acordat i
compartit. Amb les dues mans subjecta el seu penis i l’introduïx, lentament, en
la meua boca delerosa. No em permet tocar-li, és ell qui dirigix la seua essència
i marca el ritme amb què desitja ocupar la meua boca i arribar fins a la meua
gola, omplir-me, ocupar-me. Els meus llavis es fonen amb el seu membre, el
rodegen i l’impregnen de la saliva que precedirà l’instant en què la seua
essència fluïsca en llibertat.

—Continua,
em diu, fins que el meu semen rodege els teus llavis i cobrisca la teua boca.

Llavors,
inicie llavors, el camí sense retorn cap al plaer mes intens després de les
seues paraules envoltades en fermesa, tot buscant la seua ejaculació amb una
mescla de passió i tendresa, d’oferiment i recerca, de lliurament i d’espera.
Amb cada moviment la unió del nostre desig s’acreix i es reafirma. Després
d’uns minuts en els que percep el sabor deliciós de la bromera lleugera que
antecedix al semen que es pressent, l’explosió incontrolable del seu membre
s’acompanya d’un gemec intens, del meu orgasme i del contrast que deixa sobre
la pell de la meua boca la seua bromera densa i blanquinosa. Romanc sense
separar-me d’ell i de la seua carn uns instants que adquirixen la
intemporalitat que posseïx la felicitat sense lligams. Amb les seues mans
excitades em rodeja el coll i amb la delicadesa d’un murmuri deixa el meu cap
sobre la banyera. De nou, em cobrix les parpelles  i m’invita sense paraules a mantindre els ulls
tancats. A continuació, percep la textura d’una esponja recorrent tota la
superfície del meu cos, abandonant en ell un aroma a almesc que s’intensifica
al contacte amb la meua epidermis, encara enardida. Delicadament aboca aigua
sobre la bromera que m’impregna i la desfà en l’espai temporal en què intercala
els seus moviments amb besades minúscules però pronunciades, precises. Després
d’esbaldir-me, m’ajuda a incorporar-me i m’embolica amb una tovalla.

—No
òbrigues encara els ulls, imagina’t, imagina’m, sent el que este instant
t’evoca sense imatges.

Em permet
ser levitat en els seus braços, un punt suspés en la seua voluntat.

Em deixe
guiar fins a l’habitació contigua. Desitge viure, una vegada més, el moment en
què el meu cos s’inclina, provocat pels seus braços, i s’abandona sobre la
superfície del llit. Ara són les seues besades els únics sons, parlant-li a la
meua esquena, les meues cuixes, el meu ventre, els braços, el coll…Ara és ell
la mostra més intensa del plaer que no finalitza, que creix en ell mateix.

Sent les
seues paraules travessar la meua oïda:

—No me
n’aniré del teu cos. Estaré en tu fins que torne…

La meua
mirada continua tancada a l’exterior que no és ell. Les seues passes inicien un
adéu inexistent. Li allunyen del meu cos perquè el seu retorn siga encara més
desitjat.

—No me
n’aniré del teu cos. Estaré en tu fins que torne…

És cert,
mentre ell s’allunya, jo comence a pressentir una nova trobada…

SATÈL·LITS ARRISCATS













La mà prolonga el desig que naix des del rerefons
del cor, en una declaració carnal d’intencions. El cor desborda el seu
perímetre i batega a cada colp d’anhel, imaginant a l’altre cos, a la seua
aigua delicada com la  rosada engendrada
en la llum d’una nova aurora.

 Els llavis pronuncien, freguen, tempten, busquen,
palpen amb la pell i les comissures la veritat que altres llavis amaguen. Dissipen
les ombres que la boca impostora, a mitjanit, mitjafosca i mitjaveritat
s’entesta amb una obsessió insana per llançar dards enverinats sobre els
sentiments de l’altre.

 La boca 
tanca l’espai on naixen les paraules i els silencis construïts amb
absències després d’elles.

 La llengua no emmudix la carn, la subratlla, la
traduïx, la descriu i la recorre en itinerari únic i precís. Així, amb la seua
ànima aquosa i sentida, llisca a través de les fantasies i les imatges secretes.
La llengua rumia la vida i la transforma en llibertat, llum i lascívia.

 

El sexe clama en la mínima expressió de la seua
latència, s’expandix en un mantoell de levitat creixent i esperada. Tot en ell
és claredat, el contrari a un abisme. Senzillament, de la mateixa manera en què
una flor s’obri quan es acaronada per l’alba repetida, el sexe escampa la seua
essència sense enganys, transmuta l’oculte i negat en veritat expressada al
vent de qui no l’esquiva. Cada moviment succeïx encadenat a un impuls inicial
que el provoca i, després d’ell, el deliri i el desig estremixen de nou tots
els noms, totes les parts d’un tot indissoluble: cor i cos; llavi i ànima;
esperit i excitació; calidesa i pecat; provocació i silenci; pensament i
carícies.

 Som parts d’un tot suscitat per l’univers de la
carn,  satèl·lits arriscats que ondegen
en la luxúria, en la fam sol·lícita que eternament busca ser saciada en
l’altre.