A l’hort dels Arenals, a la Foia d’Ulldecona, els migdies hivernals són pura poesia. Ja us he dit que vendria la primavera i l’estiu per cinc cèntims d’euro? No us ha quedat clar, fans sacrificats del Solcades, que el sol m’esborrona, que em mortifica les neurones? Per això sóc una bèstia de la vespra i
I Et negues la pau a canvi de la semblança d’una transgressió i en acabat, passat el temps i llur matèria, ets capaç de rendir-te a la moda que et fa indiferent i igual a la resta del món. Quina ventura, quin deixar-se perdre, quin abandó de la comèdia que hagués estat esdevenir original enfront
La posta de sol que visc en una vesprada ploranera, em fa sentir a prop teu, però no diré el teu nom. Escric des de l’erm i la roca, esperant que arribe la pluja dels Ports. Espero la nit del cel, llumetes, espero la felicitat a soles, després d’un migdia a l’oceà que he vençut
Avui ma filla Aran i jo hem contemplat un cel taronja, encès, mentres plovien i no plovien unes finíssimes espurnes d’aigua. Jo sortia del corral i ma filla, des de fora, jugava a fer moixaines a la Mia, la gata de la masada. Per uns minuts hem hagut de romandre en silenci, meravellats davant d’aquell