L’abril de 1977, quan poc abans de les eleccions constituents el govern Suárez decideix dissoldre la Falange Española y de las JONS, conegut com a partit únic, denses columnes de fum s’aixequen a les capitals de províncies espanyoles. No es tracta d’incendis fortuïts, sinó de la crema sistemàtica dels seus arxius. En la nova etapa
Fotografia de © Jordi Borràs Finalment,després aquest que article que passo a continuació, redactat per al públic espanyol, fos rebutjat per les principals capçaleres “progressistes” de Madrid, la Bea Talegón me l’ha publicat a Diario 16. Sembla que l’article ha tingut certa repercussió (almenys ha estat compartit prop de 2.000 vegades per facebook, indicatiu important)
M’ho comentava en una conversa informal, fa unes setmanes, un eurodiputat. Bona part de la classe política europea no n’era conscient de la dimensió autoritària espanyola. Per a una majoria, Espanya semblava un lloc amable, sol i platja, amb una democràcia moderna que semblava haver superat els vells fantasmes del passat. Uns fantasmes, d’altra banda,
Per preservar la seva unitat, Espanya ha decidit sacrificar la seva democràcia. I el més probable és que es quedi sense una cosa ni l’altra. Entremig d’una onada patriotera, bona part dels qui s’han deixat arrossegar per la filosofia de l’“A por ellos” han deixat sortir de l’armari el franquista sociològic que tenien dissimulat, i
Fa alguns dies, i amb la intenció de criticar l’independentisme, Pablo Iglesias va culpar el moviment d’”haver despertat el feixisme”. Com sol succeir en aquests episodis lligats a una bruta campanya electoral, la polèmica va passar de llarg, empesa per una guerra de declaracions i contradeclaracions. Com tot, semblava disposar el fonament de realitat a
Malauradament, aquells que des de fa dècades no ens crèiem la Transició, els fets ens donen la raó: la democràcia espanyola és una farsa. El fet que no veiessim mai cap judici de Nüremberg, cap procés de desnazificació, ens mostra que el franquisme, durant alguns anys, es va retirar de l’escena pública per mantenir-se discretament
Aquest estiu em vaig retrobar amb un col·lega, el meu bon amic Claudio Venza, reputat hispanista de la Universitat de Trieste amb qui vaig sopar al poble on resideix. Feia temps que no coincidíem, i després de posar-nos al corrent de moltes coses, va sortir el tema inevitable. Em va preguntar què pensava que passaria
Si haguéssim de simbolitzar periodísticament la Transició espanyola, fóra lògic pensar en El País. Amb una vocació de modernització, una jove generació de periodistes van tractar de posar al dia la premsa escrita i van crear un mitjà amb certa vocació de rigor, i referent per al progressisme espanyol. Potser fins a la dècada dels
Agost de 2014. En el context d’un programa d’estada als Estats Units en què joves de l’estat de quinze i setze anys viuen una immersió en la vida americana, dues noies, l’Anna i la Paula (de Barcelona i Girona, respectivament), enmig d’una barbacoa que les famílies d’acollida han organitzat, enceten una conversa informal. Al cap
El 1975 Joan Martínez Alier publicava a la revista Ruedo Ibérico un extensa crítica on rebatia amb exhaustivitat arguments de Juan José Linz, un dels grans intel·lectuals del franquisme. Linz, en un article acadèmic recollit en una compilació editada pel president fundador del PP Manuel Fraga, rebutjava de ple la caracterització del franquisme com a totalitarisme i
Aquests darrers dies acabo de llegir un llibre “Viaje por la España franquista, 1969-1979” que té un interès especial. Es tracta d’uns apunts del natural, una mena de crònica d’un viatge iniciàtic que l’estiu del 1969 va escriure el meu bon amic, poeta i historiador Ferran Aisa quan tenia vint anys, i que l’any següent
Si és gros, és gris, té quatre potes rodones i una trompa, llavors és un elefant. Si col·lapsen deliberadament un aeroport amb una demanda creixent, si no executen pressupostos, si fan anar el corredor mediterrani a cinc-cents quilòmetres del mar, si hi ha un exèrcit d’advocats destinats a impugnar la més ínfima coma de tota
El passat dimarts, festa de la Comunitat de Madrid, la seva presidenta Cristina Cifuentes va fer un discurs -més aviat arenga- poc amable amb alguns milions de catalans entre els quals m’incloc. Mentre celebrava un dels mites fundacionals del nacionalisme espanyol -els fets del 2 de maig- recordava l’aixecament del poble de Madrid contra l’invasor
Crec que va ser pels volts del 9-N que es va posar de moda la paraula “desconnexió”. L’expressió faria referència al distanciament personal, institucional, emocional entre Espanya i Catalunya i que fa que molts analistes, entre els quals m’incloc, consideren que vivim en una mena d’estat independent virtual. Les realitats de Madrid i Barcelona són
De tant fer servir la paraula feixisme per desautoritzar l’adversari, aquesta i el que representa, s’ha banalitzat. Entès com el mal absolut, qui té poder i por de perdre’l emet el qualificatiu “feixista”, o “nazi” amb la voluntat d’aixecar un cordó sanitari respecte a les propostes incòmodes. En el cas del nostre país, el fet