Tal dia com avui, de 1974, el president del govern espanyol, Carlos Arias Navarro anunciava una tímida reforma política que incloïa la possibilitat de legalitzar associacions polítiques -que no partits-. Tot just el desembre anterior, l’almirall Carrero Blanco havia fet la seva celebrada ascensió als cels (encara hi ha una placa al carrer Claudio Coello que ho recorda), i un franquisme en descomposició tractava de presentar una cara amable cara a una Europa on aspirava a entrar. El discurs d’Arias Navarro “àlies, el Carnisser de Màlaga” -pel seu paper repressor com a jove fiscal en els primers anys de postguerra- s’entenia com un gest d’aperturisme. Els propagandistes del règim van batejar-ho com a “l’esperit del 12 de febrer”.
Com tot el que ve del poder profund de Madrid, era mentida. No havien passat ni tres setmanes i el règim ja havia assassinat Puig Antich, la Brigada Política Social continuava funcionant com l’Stasi, i Franco va morir matant, sense que ningú es plantegés muntar res semblant a una “associació política” mínimament democràtica. Tota promesa d’aperturisme, llibertats, pluralisme,… que ve de les catacumbes del poder profund espanyol és sempre mentida. La repressió es modula en funció del risc per a la perpetuació del règim. Els responsables polítics poden ser reemplaçats, el règim pot experimentar les seves mutacions, tanmateix, el nucli dur de la noblesa militar, eclesiàstica, administrativa i econòmica, decideix els límits de fins on es pot arribar, o quan estrènyer o afluixar els grillons.
Diumenge ens enfrontem a unes eleccions il·legítimes -les segones consecutives-, en què precisament aquest poder tòxic ha decidit quan va bé convocar-les d’acord amb els propis interessos. Sembla que aquesta vegada les elits consideren el PSOE com a un valor segur -més que no pas una dreta caòtica, atomitzada i desacreditada, també pels aprenents de bruixot del Deep State, i Illa -un personatge que ens apareix més sinistre a mesura que anem il·luminant el seu passat- és el nom que volen imposar. És obvi que han fet les maniobres habituals d’impedir el vot exterior, potenciar un vot per correu que genera massa dubtes sobre el seu control, i una campanya mediàtica -amb enquestes discutibles col·locades entre altres de més fiables- per generar confusió i potenciar una desmobilització d’un independentisme que, em fa l’efecte, que continua igual de ferm. No pas perquè els independentistes siguin entusiastes o no siguin vulnerables a la guerra bruta o a la repressió, sinó, i simplement, perquè no hi ha alternativa.
Diumenge, aniré a votar, com he fet sempre des de les primeres eleccions en què vaig tenir l’oportunitat de participar-hi, les del Parlament de 1984. Votaré independentista. No ho faré en funció dels programes, perquè en el context actual, en què els tribunals espanyols bloquegen qualsevol possibilitat de tirar endavant les iniciatives més justes o prometedores, sinó a partir de la voluntat de fer mal als designis de Madrid, amb la intenció d’afeblir l’estat profund, amb l’objectiu de desmentir uns mitjans que actuen com a cobertura mediàtica del franquisme adherit a les institucions i a la psicologia col·lectiva.
Entenc que cal mantenir-se ferms. Continua essent un moment de fer evident, no tant el conflicte entre Espanya i Catalunya, sinó entre franquisme transvestit de constitucionalisme i democràcia que no té altra alternativa que construir un estat propi, i que representa la principal viabilitat a l’hora de viure en un país on no et puguin empresonar per criticar un Borbó, o no t’insultin per no seguir les consignes del poder, on puguis decidir sobre el teu futur sense que els policies t’agredeixin i els jutges et rematin.
Efectivament, no sóc gaire nacionalista. Sóc un exespanyol que m’he sentit traït per un estat incapaç de construir un espai de convivència digne d’aquest nom. Sóc algú fart de la pervivència del franquisme tant en les estructures de poder com en els gestos quotidians, amb una esquerra, fins i tot, que no entén el concepte d’igualtat ni sobirania. De la mateixa manera que homes i dones tenen els mateixos drets, espanyols i catalans han de tenir el mateix dret a un tracte digne i un espai propi, amb mateixos drets i obligacions, i no una relació de subjugació, fonamentada en el no-reconeixement, com funciona el tema fins ara.
He deixat de ser espanyol precisament per aquest incapacitat psicològica, que va més enllà fins i tot del fet polític, que porta a la majoria de súbdits borbònics a acceptar la restricció de drets i llibertats abans que el dret a l’autodeterminació. Sóc un exespanyol decebut que té la possibilitat d’esdevenir un ciutadà lliure d’un país lliure. Un país lliure que sé, perfectament, carregat de defectes, hipoteques, dimonis familiars i clares imperfeccions. Un país que, l’endemà de la independència, penso analitzar críticament com penso, és obligació de tot intel·lectual. Ara, simplement, no toca. L’1O ens van col·locar en la barricada de la llibertat, enfront la barricada del nacionalisme espanyol.
S’acaba una campanya penosa, que pràcticament no he seguit, perquè el vot ja el tenia decidit des de l’inici. No demano el vot a cap partit concret: ara bé, demano que la gent reflexioni profundament sobre si volen mantenir-se en aquest fals aperturisme, aquestes falses promeses de diàleg, o seguir per l’únic camí possible: la confrontació. Una confrontació constant, on haguem de respondre als insults, les ofenses i les amenaces. No pas una confrontació nacional, sinó el combat contra el franquisme encarnat en la corona, o la necessària ruptura: no hi ha alternativa a la independència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquesta campanya ha sigut un remake del 78 on els partits més o menys independentistes s’han dedicat a demanar “llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”. No aniré a votar encara que entenc perfectament els que ho vulguin fer i sobretot els que ho facin com vos amb la mateixa sana intenció de fer mal al règim feixistoespanyol. Em vaig sentir traïda i enganyada pels que ara són a la presó o a l’exili per la qual cosa afirmo rotundament que l’únic que impedeix a un català ser lliure és un altre català i és evident que votant els mateixos que fracassaren el 2017 el resultat serà el mateix. El resultat conegut és que els catalans no són lliures….i ja som al 2021…
Les lluites perdudes són les lluites abandonades. Qui et vol esclau i et té arraulit a un racó està molt satisfet de que renunciis a molestar-lo; et té a on vol i no li costa res.
Benvolgut Les Pedret;
els prejudicis us han jugat una mala jugada…deixar de votar no és el mateix que restar arraulida en un racó. O us penseu que només votant aconseguireu la fita de ser lliures?