Aquests darrers dies en què el ball de la investidura ha esdevingut un espectacle lamentable, servidor de vostès, imitant l’actitud del President Puigdemont, també ha estat molt silenciós. Entenc que, de vegades, estar callat, amb la intenció d’evitar baralles que fragilitzin l’independentisme, és també un servei al país.
Nomenat nou president autonòmic, potser és hora de compartir algunes reflexions, tenint en compte les setmanes, mesos, anys que ens esperen.
En primer lloc, espero equivocar-me, Aragonès no em sembla una persona que pugui ser a l’alçada del repte que suposa ocupar una de les activitats més perilloses i arriscades de tot el món: ésser president d’un país objecte de l’odi de l’estat que l’oprimeix. Fa l’efecte que en la seva llarga trajectòria política (que contrasta amb una relativa joventut) no sembla algú que pugui respondre amb dignitat a les diverses humiliacions passades, presents i futures. I quan parlo de futur, parlo de dies, perquè és evident que l’Estat, de manera imminent, prepararà algun altre atac provocador dels seus: una sentència contra el català, noves requises d’art, detencions arbitràries, operacions maquillades de la guàrdia civil, o qualsevol altra cosa que representa una prova de fins a quin punt la Generalitat és capaç d’ésser ofesa sense revoltar-se ni desobeir.
En segon lloc, el tracte al president Puigdemont, president legítim en el sentit que la seva destitució va ser il·legal, d’acord amb les lleis catalanes i la declaració del 27 d’octubre, ha estat vergonyant. Els interessos partidistes passen per damunt la dignitat de la institució a l’exili. És evident que l’operació de bandejament del MH respon a la incomoditat d’un personatge que ha donat clares mostres d’estar per sobre de la disputa partidista, d’un home d’estat posat al capdavant de la màxima representació del país, ni que sigui per accident. Parlem de l’enemic número 1 d’Espanya, la qual cosa el situen a l’alçada d’altres personatges com José Rizal o José Martí, que comparteixen amb el d’Amer el fet que les circumstàncies els col·loquessin com a símbols de l’emancipació, i per tant, diana de tots els atacs.
De fet, és obvi que tota la propaganda anti-Puigdemont hagi estat profundament planificada (efectivament, a Espanya paguen per difamar) i que alguns, aquí, entre els propis independentistes, se sumin, ingènuament a aquestes campanyes que tracten d’afeblir l’exili, i aprofundir en la divisió d’un independentisme que és més sincer i intel·ligent a mesura que té menor relació amb la política professional.
En tercer lloc, anticipar que la Generalitat continuarà essent un obstacle per a la independència. Només l’exili, ara per ara, sembla capaç de posar contra les cordes a l’estat. Les diverses crisis diplomàtiques a què ha de fer front el Regne d’Espanya, així ho demostren. Resulta lògic: tota institució oficial és conservadora per naturalesa, perquè tracta de preservar la seva supervivència i la seva posició dins del joc polític. Per tant, és obvi que no farà cap passa endavant envers la independència, tret que se li obligui. I aquí, el carrer i el desbordament democràtic de la gent és l’únic actor que pot empènyer la Generalitat a fer alguna passa.
En quart i darrer lloc, la indefinició del paper del Consell per la República, és també un problema. Més enllà d’esdevenir grups de discussió, el Consell hauria d’assumir que és el govern en la clandestinitat. Això vol dir crear un gabinet de ministres que fiscalitzin el que fa la Generalitat i que exerceixin de contrapoder, l’articulació d’una administració paral·lela (que necessàriament ha d’incloure justícia, amb un poder judicial propi per processar els artífexs de la reflexió, i també de defensa, per evitar la impunitat policial de l’1O), i començar a condicionar la vida quotidiana del país, practicant l’art de la desobediència a la monarquia.
El silenci del MH. Puigdemont ha estat responsable, massa responsable si el comparem amb la loquacitat d’un independentisme addicte al “qui dia passa, any empeny” i a atribuir a l’adversari la pròpia absència de coratge i determinació. Tanmateix, és obvi que, més enllà de la simpatia o antipatia política, Puigdemont és la figura institucional més transcendent, amb una autoritat moral i un capital polític intactes, i que, per les seves aptituds personals, hauria de tenir el paper d’arbitratge, conciliació i lideratge propi d’un President de la República.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’encanta llegir-te Xavier, sempre aconsegueixes que entengui millor les coses.
Home, no oblidis que va donar marxa enrera la República, no sé si fou un error d’ell o intencionat. Vull creure que fou un error
I estic amb tu n’Aragones no és l’adequat i jo et diré perquè: ens traicionarà, se li veu
Primer cop que et llegeixo, Xavier, i molt agreit. Després de fer.ho, llegir.te, ho entenc tot molt millor.
Gràcies!
Sempre és un plaer llegir-te i t’atreveixes a dir allò que no és còmode, però és necessari
Et recomano el seu article Zero apellidos catalanes! Magistral
Repetixo els comentaris anteriors.
Un plaer lleigirte.
Crec que masses coses s’han donat per benenteses, respecte al consell per la República, però no es va comptar en un canvi de paradigma com l’actual i aleshores, no ha quedat ben definir. S’han comès errores en el Passat. Amb responsabilitats, deixen comensar la legislatura en Pau i sense posar través i si convé ja ens jo replatejarem. De Fet, no es por negar que en el sí de Junts Hi ha un bon batibull. per tant, tots a la una amb el nou govern.
Quan parleu de President Puigdemont us referiu al mateix que va mantenir en el seu càrrec un tal conseller Santi Vila? O bé parleu del mateix President Puigdemont que abans de ser-ho va fer mans i mànigues per desarticular el teixit associatiu de la vila de la qual va ser batlle impedint-ne la plantada de les tradicionals barraques? Potser cap d’aquests sinó del President que durant el seu mandat va prometre “estructures d’estat” que després no n’eren sinó fantasies? O més aviat el que tuitava “seguim” els dies previs al referèndum i que dies després cardava el camp a Brussel·les? Potser és el mateix que tocava la guitarra amb un tal Trapero, el mateix que planejava detenir-lo?
Bé, potser que comencem a dir les coses pel seu nom i a fer-nos càrrec que amb aquells que el mes d’octubre del 2017 van deixar amb el cul a l’aire tot un país rendint-se sense ni plantar cara Catalunya no assolirà mai la independència. El President Puigdemont va fugir cames ajudeu-me i això no és el més patriòtic que es podia haver fet, tot i que almenys se li ha de reconèixer una certa autocrítica. Del vicepresident Junqueras, ell està tancat per espanya i és una injustícia, però a canvi ell, amb les seves decisions, té tancat tot un poble.
Parlar de justícia catalana sense tenir cap braç capaç d’aplicarla es una falacia