Solcades

Ahir em referia a les postes de sol des dels secans d’Ulldecona i avui m’abelleix fer-vos esment de les albades a Les Cases.

La primera volta que vaig contemplar una albada va ser des de la xalaneta de mon tio. Un dia, quan encara era de nit, va venir a despertar-me mon tio. Anar amb mon tio era sinònim d’anar a regar o a feinejar qualsevol història dels tarongers o anar amb la seua xalana a pescar o a xorrar la sèssia.

Però aquell dia tocava anar al Delta amb la xalana. Era una ruta que em coneixia: Primer venien les boies de la cimentera i, un cop passades, era el moment de llençar un hamet i donar fil fins a divisar les salines del Delta. Una volta se’m va enganxar una sépia i mon tio va dir que havia estat  per casualitat, que devia estar mig marejada. No ho sé, sempre m’ha costat força endevinar-li les intencions.

Però aquell matí vam sortir de nit, amb unes llumetes a bord que feien preveure qualsevol embolic com aquell que vam tenir un capvespre tornant de Sòl de Riu. Aleshores, a causa d’un dentol enorme que finalment vam aconseguir muntar, vam perdre de vista el Nord, la platja i els fars verd i roig del port.

Però no. Aquell matí vaig viure la meua primera sortida de sol arribant a la Punta de la Banya. L’experiència va ser molt potent. Estava tant emocionat que, tot d’una, quan ja divisava de força a prop la sorra, em vaig desprendre de la samarreta i vaig fer cap a l’aigua d’un bot. Mon tio va començar a maldar-me i maldar-me, per allò que no ho tenia previst i, certament, amb la mar no s’hi val a badar mai.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!