Solcades

Eduard Solà Agudo

3 de gener de 2021
0 comentaris

Més amples, més oberts, los camps

Més amples, més oberts, los camps, i més verds i més blau lo cel i al cel, la lluna blanca que pareix que estiga a tocar, ací al costat, però la lluna és només una presència més en aquest estat immòbil, ingràvid, estàtic de la matèria.

Doneu-me l’aire del desert abans no caigue en l’angoixa que em durà a l’ofec i de seguit a la solitud, al cantó més proper de l’ombra de la llum de les oliveres.

Jo et prego, Déu, que en aquella hora precisa no em deixes, que puga almenys pensar que m’acollirà un bri d’esperança amarada d’amor, d’un amor gratuït i íntim, de textura sedosa: Un amor que mai haigue viscut, ni sospitat: Un amor com el plor que allibera, com un somni que converteix l’abisme de la por en un jardí d’espígol, farigola i romaní.

Vull escriure espígol, farigola, romaní i recordar les nits que he passat davant del foc, a soles. I el foc em recomfortava perquè l’ordre i la mesura dels dies vestits d’una tendresa real no es nodrien de motius, ni raons, ni causes, sinó de neu que cobria les teulades de les cases i els carrers dels pobles del Pallars. Del Pallars, de la Noguera, del Segrià, de la Ribera, del Baix Ebre i del Montsià.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!